Читать книгу: «Barcelona nua», страница 2

Mentre en Belzebú, el sanguinari i atroç Belzebú, està orgullós del seu detallat i escrupolós pla, algú l’agafa de la cua i el llença daltabaix de la finestra. Un miol infinit acompanya els últims instants de lucidesa —i de vida— del gat. Deu haver estat cosa del seu objectiu, el criminal d’en Bouvila? Tot i que el darrer record de l’habitació que té és un floc de cabells rossos, llargs, bruts, desordenats...

- IV -

Jo? No hi tinc res a veure, ho prometo. Passo el dia llepant-me i dormint. A tot estirar, menjo una mica de sobres, però passo gana. La seva dona, a més, em tracta molt malament. Sí, molt malament, ho heu sentit bé. Ahir al vespre, entre les nou i les onze? No ho sé, dormia. Us diré més: roncava. Pregunteu-ho a la dona, a aquella d’allà, que ara ploriqueja, però que en realitat es passa el dia cridant. És una explotadora. Envia els nens a la fàbrica, ho sabíeu? Tenen cinc i sis anys. A la fàbrica, sí. Una mica de menjar per a mi? Ni parlar-ne. Mai, mai una sola carícia d’aquells nens: sempre estan cansats. Per culpa d’aquella bruixa, òbviament, perquè els envia a treballar. Si he notat alguna cosa estranya en els darrers temps? No ho sé. Jo sempre dormo. Si ella estava estranya últimament? No ho sé. Ja us ho he dit, jo sempre dormo. Esclar, els seus cops d’escombra em desperten, però després vaig a dormir al terrat. Si ell estava estrany? No ho sé. Jo dormia. I, quan no dormo o no soc a dalt, m’amago sota l’únic llit, ja que com a mínim allà estic segur. No veig res i faig les meves coses. Em llepo. Ahir al matí? Dormia. Pamflets? No ho sé. No sé llegir, jo. Els roncs? Nooo, mai. Quins roncs? No! No pretenc estovar-vos, no ho controlo... Si mai he vist sospitosos per casa? No ho sé. Sempre dormo. Tinc un son profund, sabeu? No hi sento, no hi veig. Si estava més nerviós del que és habitual? No ho sabria dir. Què insinueu? Quin engany? En Santiago sempre és fora. La dona va a treballar a la fàbrica de cotó o és a l’habitació. Els nens surten a les cinc del matí i tornen al vespre. En aquesta casa, qualsevol drap és més important que jo! No, ja us he dit que no. Dormia! Dormia! Dormia! Anàrquic jo? No! Còmplice? Mai! Jo dormo! Sempre!

- V -

Un nassarró tigrat blanc i taronja apareix darrere els vidres de les finestres. Els bigotis es belluguen amb els crits que venen del carrer de Sant Antoni Abat. Les petites orelles, amb tímids blens de pèl blanquinós, es mouen cap enrere. El gat obre els narius cap a l’olor de sec, de fum i de xivarri.

Just a sota, hi ha tot de gent que observa alguna cosa, davant les portes destruïdes del convent de les monges de l’orde de Sant Jeroni. El gatet veu les dones de casa que xiuxiuegen, mentre que alguns homes amb les gorres sobre els ulls es mouen d’un lloc a l’altre impetuosos.

Durant l’estrèpit sord que s’ha produït poca estona abans, el gat s’ha amagat sota una cadira de vímet, però ara, curiós, posa primer una pota al vidre de la finestra i després una altra. S’aixeca una mica i inclina el caparró cap endavant.

Distingeix dos cossos que ballen, units l’un a l’altre. Aleshores desapareixen. Fan alguna cabriola: voleteja una tira de tela centenària. Desapareixen. Són un jove de cabellera fosca i una dona. Però és realment una dona? El gatet no n’està segur. Desapareixen. Aixeca una mica més les potes del darrere. La parella torna a aparèixer. Ell, formós, joliu. Ella, amb teles i pell: arrugades, tèrries, àrides. Duu les robes enganxades a la pell, que està adherida als ossos, unida com si es tractés d’una broma macabra.

I aleshores el gat entén que la nina de la pell seca no balla, que és l’home qui la mou, qui la fa girar: ell guia el vals dels senyors, mentre que les pobletanes del voltant xiuxiuegen i els homes esclaten a riure i l’inciten amb crits. Durant uns minuts que es converteixen en hores, el gat blanc i taronja es queda a la finestra: miola i mou el nassarró a ritme del vals, gairebé com si es divertís amb aquella dansa grotesca.

L’home, en Ramon Clemente García, que té una discapacitat mental, morirà mesos després al castell de Montjuïc. Afusellat. No van servir de res les peticions d’amnistia i el suport d’intel·lectuals com Joan Maragall, que, per a un altre acusat dels fets de la Setmana Tràgica, Francesc Ferrer i Guàrdia, va demanar l’excarceració per tal que «Barcelona no pugui seguir dient-se “la ciutat de les bombes” [...], sinó “la ciutat del perdó”».

La nina de teles i pell, la monja —Margarida, Morlana o Oliva, mai no en sabrem el nom—, havia mort el 1657 i fins poques hores abans reposava tranquil·la a la cripta del convent. Juntament amb les monges del mateix orde, havia estat saquejada de la tomba i exposada a l’entrada del convent a la vista de tothom durant la Setmana Tràgica del 1909, que va ser la resposta contra el Govern i l’exèrcit per part de les masses enfurismades de pobres, cridats a la guerra espanyola del Marroc. Entre els miols llunyans i dèbils del gat, en Ramon Clemente García l’ha agafada i l’ha feta ballar, sense que toqués a terra: feia com si la seduís i se’n mofava. Li ha concedit un darrer ball abans que, davant les pupil·les grogues del gat, dilatades i consternades, cremés amb tot el convent, un de tants que el poble va incendiar el 1909, però també el 1835 i el 1936. Després, al seu lloc, van aixecar-se edificis, mercats, presons i esglésies, com la del Carme.

Les flamarades s’arrelen als trossos de tela de la monja, les línies seques de la Margarida es fonen, les bogeries d’en Ramon cruixen entre el foc, els ulls de brasa del gat cremen de terror. Les flames dansen de manera macabra en aquella Barcelona tràgica, mentre que un lent vals de foc devora les mòmies i els morts de gana.

Pobres, pobres mòmies embalsamades, tan diferents de nosaltres, del gat, d’en Ramon, de les dones de casa plenes de vida, però en el fons tan semblants, o millors, com dirà en Juli Soleràs vint-i-cinc anys més tard, quan es torna a exhumar-les per fer-ne escarni. Les mòmies, aquells objectes incomprensibles que es poden moure, cremar, fer caminar i fer ballar, posar de cap per avall. Aquells objectes que semblen nines, tot i que temps enrere hagin estat com nosaltres. Objectes buits, però buits de què? El gat tigrat blanc i taronja tampoc ho sap.

- VI -

Existència no documentada. Si tenim en compte l’estudi de l’esquelet, sembla que hagi estat un gat polidàctil de sexe masculí. Alguns estudiosos sostenen que podria tractar-se d’un dels gats que Ernest Miller Hemingway va tenir durant la seva primera estada a Espanya, l’any 1921. Altres, com Ramiro Melíndez Espinal, refuten aquesta hipòtesi, ja que no hi ha proves que el cèlebre escriptor hagués estat realment a Barcelona en aquestes dates.

- VII -

Quin dia tan esgotador, estimats. Bona nit, petit Narcís... Què fas? Et fregues? Molt bé, tresor, creixes tan de pressa. Digues, s’ha portat bé el dolentot d’en Joaquim? Joaquim, amic inseparable, mira de ser bo. I no ajupis el cap. T’entenc, ja ho saps. Encara és una cria, no sap res d’aquest món. Veniu aquí, va. He d’explicar-vos tantes coses...

No imagineu quina delícia que és tornar a casa després d’un dia llarg. L’olor de la sopa de farigola... Fora aquestes sabates incòmodes! A nosaltres, els vells, se’ns inflen els peus, ho sabíeu? Uhm... Aquesta xocolata Amatller és exquisida. Quina panxolina tan blanca, Narcís, que dolç que ets: així estoves una mica aquest cor endurit amb els anys... En Quim abans també ho feia, saps? I la Montse, on s’ha amagat? És incorregible, la Montse. Quin caràcter, eh, Joaquim? Una trapella! A saber d’on ha sortit! Tens raó, estimat Quim, només necessita temps; abans o després s’acostumarà a en Narcís. Tu no et preocupis, petit, i deixa que et grati aquesta panxa tan suau. Què fas? Que rius? Quin goig i quin plaer tornar a casa...

Quin dia, nois! Hi havia tanta gent que no us ho podeu ni imaginar, era un deliri! Com a mínim dues-centes mil persones, totes vestides de festa. Un espectacle de colors! La plaça d’Espanya estava desbordada de gent. Fins i tot hi havia el rei Alfons i la reina. I no podia faltar aquell ésser, sí, Quim, també hi havia Primo de Rivera. No bufis, sé perfectament que no t’agrada. Si l’haguessis sentit, ha fet un discurs com si fos un gran orador, però quines bajanades que ha dit! I encara té el valor de presentar-se a Barcelona, després de totes les injustícies. Però no hi pensem, no... Endevineu amb qui hi he anat? No? Amb l’Eduard Fontserè, el Fontserè! El recordeu? El director del Servei Meteorològic. La bestiola de la Montse sempre li para trampes, pobre Eduard, precisament a ell, que no faria mal ni a una mosca. Ah, i ens hem creuat amb el fill d’en Domènech i Montaner, també arquitecte. Mmm, com es deia? Pere, això mateix! S’ha tornat cregut com una mala cosa, perquè ha fet el projecte de l’estadi i de part del Palau Nacional. L’hauríeu de veure: no feia altra cosa que repetir que aviat reprendrà la feina del pare a l’hospital de Sant Pau... Uf!

Però bé, tornem a nosaltres. He passat a buscar l’Eduard per l’Ateneu Barcelonès i des d’allà hem fet una bonica passejada pel Barri Gòtic. Sí, el Barri Gòtic és del 1911, s’anomena així des de l’article d’en Ramon Rucabado. No facis aquesta carona! Ja ens hi hem acostumat, estimat Quim. L’home és un animal de costums... Vosaltres, els gats, no feu bromes, oi? Així que resignem-nos: el Barri Gòtic ara es diu Gòtic i ha de semblar gòtic... Vet aquí com s’ha inventat!

Amb el Fontserè discutíem de números, de quant ens costarà aquesta exposició —massa, massa, massa diners—, quan hem vist una parella de france... Montse! Què passa, has sentit parlar de l’Eduard i has vingut corrents? Bé, queda’t aquí tu també. Si no vols apropar-te, ningú t’hi obliga, però, per favor, no miris així en Narcís.

Santa paciència! Sempre he de començar des del principi! Estàvem passant sota l’arc del carrer del Bisbe, aquell elegant pont amb la trífora, quan hem vist una parella de francesos amb classe. Le gothique catalan, le gothique catalan... Du treizième siècle! Quelle merveille du gothique catalan! Quin atac de riure, amb l’Eduard! No ens hem atrevit a dir-los que fins l’any passat no hi havia cap pont, que s’ho ha inventat tot la Societat d’Atracció de Forasters juntament amb en Joan Rubió i Bellver, que la plaça del Rei tenia dues escalinates i que a sobre el Saló del Tinell hi vivien els morts de gana. Et fa riure a tu també, oi? I que, fins fa cinquanta anys, la catedral era baixa i rabassuda i, com cantava Verdaguer, sòbria i severa. Res a veure amb el Gòtic! Aquesta ciutat l’hem reinventada de cap a peus.

Què vols ara, Montse? Va, para de bufar! Com pot ser que t’hagis tornat tan insuportable? Inquieta, llunàtica i esquerpa. I no moguis la cua, que ja t’he vist!

A veure... On m’havia quedat? Ah, sí, a la inauguració de la plaça d’Espanya. Quanta gent. Dues-centes mil persones. El dictador. Però hauríeu hagut de veure com s’ha transformat! Un dia d’aquests agafarem un taxi com cal i us portaré a descobrir el Palau Nacional, el Poble Espanyol, l’Estadi Olímpic, la Font Màgica. Estic segur que tu, petitó, et divertiràs amb els brolls d’aigua. I que a tu, Quim, t’agradarà el Palau: és immens, majestuós, de color ocre, igual que tu... De fet, avui ho pensava: que gran que és! Per fi podem competir amb les altres ciutats europees.

Ep, Montse, deixa’l estar! Si continues així, no vindràs amb nosaltres! Res d’exposició, res de res. Ni tal sols la passejada habitual pels edificis de l’Eixample. M’has sentit, Montse? És inútil que ara t’estarrufis així! Un diable, senyors! Saps quant vaig haver de pagar al taxista la darrera vegada? Incroyable! Havies esgarrapat tots els seients de pell. Ets una salvatge! Ja no et portaré a veure més edificis! Ah, ara tornes? I ronques, que múrria!

D’acord, hi anirem dilluns que ve, i tu també vindràs. Però quina monotonia, quina manca de gràcia que hi ha a l’Eixample! El tal Gaudí, que en pau descansi, no és un arquitecte de cases, és un arquitecte de coves! No puc entendre com hem tolerat aquesta mena d’edificis. Sort que no soc l’únic que ho pensa, si no em pensaria que repapiejo. Què passa, Quim? Sí, tens tota la raó, l’Eixample és un desastre de proporcions bíbliques. No miolis, Narcís meu, t’ho ensenyaré, tranquil, i portarem una bona ampolla de xampany i brindarem per la teva primera visita fora de casa! És més: convidarem també l’Eduard, els altres de l’Ateneu i aquell jove escriptor, en Josep Pla! M’agrada! Però el tal Pere evidentment que no, segur que s’ofendria, perquè la meitat dels edificis els ha projectat el seu pare... Tot i que, entre nosaltres, petitons, en Domènech i Montaner és el meu arquitecte preferit, m’agrada molt més que en Gaudí i que en Puig i Cadafalch. De totes maneres, no ho admetré mai! Mai!

Per tant, decidit: beurem i riurem a la salut d’aquests edificis avorrits! I serà parada obligatòria aturar-se davant dels grans: Dant, Cervantes i Milton, a l’editorial Montaner i Simon. Aplaudiments, xiulets... i xampany per a tothom! Bé... A saber si un dia no es faran famosos, aquests edificis. Potser un dia seran assaltats pels besnets dels francesos extravagants d’avui... Impossible, oi? Us ho imagineu? Quin riure! Le modernisme! Quelle merveille! Le modernisme catalan...

GARROT VIL PER A ANICETO PEINADOR
La mort de l’aspirant a poeta i assassí ferotge

De com Aniceto Peinador, lladregot, aspirant a poeta i assassí ferotge, comet el seu crim. De com és condemnat al garrot vil. De com passa les últimes hores i parla al poble el dia de l’execució, el 12 de juliol de 1893. Però també de com el pintor Ramon Casas s’inspira en aquest trist esdeveniment per a la seva cèlebre obra.

~

Ven, muerte, tan escondida

que no te sienta venir

porque el placer de morir

no me torne a dar la vida.

Pulsacions: noranta-set.

Luz que vas parodiando nuestro destino fatal. Germans de la Pau i la Caritat. Germans sense rostre. Pare meu. Jesuïtes. Servents del Sagrat Cor de Maria. Gireu-vos i mireu al voltant: al circ, als milans. Alceu la mirada cap als núvols, servents. Pare Goberna, ets aquí? No t’allunyis, et necessito. Gossos, tots vosaltres, servents maleïts. Demano perdó, pregueu per mi. Senyors, tots vosaltres, em dirigeixo a vosaltres, que avui veniu com si fóssiu cucs a veure la mort d’un condemnat, que pugeu als arbres per veure’m morir. Gaudiu de l’espectacle. Servents, vosaltres, que atureu l’instant de l’alè que fuig. El meu instant que fuig. Adeu. Adeu. Adeu. Huyen las nubes de la brisa. El meu alè. Así huyes tú de mí. Pare meu... Pare, em sents? I tu, pare Goberna, ets aquí? Cucs, vosaltres, cucs! Us maleeixo! Pare meu! Estimada Maria! Anyell en aquest pati d’anyells, de milans i d’anyells. Tot era culpa teva, la culpa era només teva! Pare meu, t’ho demano, fes-me anyell. Era milà, fes-me anyell. Era milà. Maria, creu-me, soc un anyell. Pare! Ajuda’m, pare! Servents, tots vosaltres. Servent, jo, servent. Que es faci la teva voluntat.

Pulsacions: cent trenta-sis.

Et maleeixo, sí, a tu, maleït. Realment et maleeixo. Vine. Pare meu. Pare, pare, pare. Ric, jo me’n ric de tots vosaltres, cucs fastigosos.

Pulsacions: setanta-dues.

Recorda’m quan arribi el moment. Fuges? Fuig... Salva aquest pobre anyell, pare. Salva’m.

Pulsacions: cent quaranta-quatre.

Fora, fora! Atura’t! Cuc! Ves-te’n! Porc! Ets el cuc d’un botxí! Marxa!

Pulsacions: trenta-nou.

Déu! Pare! Fuges, de mi. Vine.

Pulsacions: onze.

Mari...

Aniceto Peinador, aspirant a poeta, lladregot, membre de la gentalla que assola la Barcelona de finals del XIX. Arriba de pressa a la plaça de Catalunya, aquesta pila de terra àrida i polsegosa que Ildefons Cerdà no ha contemplat en la monumental edificació de l’Eixample. Amb la ciutat vella no n’hi ha prou, per les seves clavegueres corren ratolins i milans, com l’Aniceto, per això els rics i els burgesos busquen edificis elegants, triomfals, europeus. L’any 1860, Cerdà guanya el projecte i neix l’Eixample: fora les muralles, fora els carrerons, cap patrici s’hi sentirà ofegat a partir d’ara. Entre els nous carrers més amples i els edificis opressius de l’antic centre, hi ha aquest trapezi de terra inútil i buit. Tant el poble com els periodistes el reivindiquen i comencen a anomenar-lo «plaça de Catalunya». Amb el temps, començarà a haver-hi cases, cafès, teatres, pavellons i atraccions, com el Circ Eqüestre.

El diumenge 9 de novembre de 1890, surt a l’escenari del Circ Eqüestre, al costat del Portal de l’Àngel, l’increïble duo italià dels germans Secchi amb l’espectacle Miquel Strogoff o el correu del tsar, després de l’actuació dels nans bengalís. És l’espectacle de primera hora de la tarda. L’Aniceto avança en direcció al passeig de Gràcia entre tota aquella gent que s’acumula a l’entrada, vestida amb levites, talons d’agulla, barrets i ombrel·les, per trobar-se amb els seus col·legues Enrique Benavent i Amadeu Puig, àlies Teranyina. L’esperen al Gran Café del Siglo XX, conegut com La Pajarera per la refinada estructura de vidre i metall. També hi ha en Ramon Roig, que ha vingut des de Gràcia i duu un rellotge d’or.

L’Aniceto viu de somnis i de ràbia. Odia, somia que compon una gran obra, realment una gran obra, per descosir la vida que la seva mare sastressa li ha confeccionat, el vestit de ratolí de claveguera. Somia el circ, somia el Teatre Catalunya i el Teatre Gayarre, al costat de la universitat, a prop de la Casa Estruch i la seva col·lecció d’armes i ganivets. L’endemà de l’Exposició Universal de 1888, havia somiat el Panorama de Waterloo, allà a la plaça de Catalunya, amb aquella tela immensa i aquella cúpula blanca. També havia somiat el Panorama de les Coves de Mallorca, els efímers jocs d’art i color. Però prou de somnis. A la seva esquerra, els cavalls del tramvia fan que es desperti de cop. Som-hi, directe cap a la cita amb l’Enrique, l’Amadeu i el tal Ramon, a qui finalment tindrà l’oportunitat de conèixer.

Pulsacions: cent trenta-nou.

Agafa bé aquest porc! Quiet! Esclar, més amunt, sí! Tens el rellotge d’or? Sí, sí, més amunt! Tu ara concentra’t a agafar-lo, Amadeu! Merda! Mira, mira aquí! Hi ha monedes! Agafa’l bé, t’he dit! Quiet, imbècil! L’agulla, l’agulla, l’agulla? Arriba algú! De pressa, Amadeu! Amadeu, Amadeu! Què fas, t’escapes de mi? Ets un covard de merda! Però què fas? T’estàs morint?

El diumenge 9 de novembre de 1890, Barcelona es divideix entre Església i Estat: d’una banda, a la Catedral, acaben de consagrar l’il·lustríssim Pedro Verdaguer, bisbe d’Aulon, vicari apostòlic de Brownsville, a Texas; de l’altra, als carrers del nou Eixample, desfila el president del Consell de Ministres espanyol, el senyor Práxedes Mateo Sagasta. Quan Sagasta gairebé ha acabat el recorregut i es troba al passeig de Gràcia, molt a prop de la plaça de Catalunya, un xàfec de tardor cau sobre la seva sublim persona i la gentada embogida. Un quart d’hora, no més, és el temps que passa fins que Sagasta pot reaparèixer triomfant al balcó de la Casa Arnús i el temps que passa perquè, a La Pajarera, l’Aniceto, l’Enrique i l’Amadeu intercanviïn quatre paraules i expliquin el motiu de la trobada: si en Ramon és tan amable de seguir-los fins al número 20 del carrer dels Banys Vells, en direcció al mar, endinsant-se en aquella ciutat vella de ratolins i de milans, podrà recuperar les quaranta-cinc pessetes que li deu l’Amadeu Puig.

Pulsacions: vuitanta-set.

Porta’m aigua per rentar-me, avui s’escenifica el gran ball. Avui santifiquen la meva mort. Ven, muerte, tan escondida. M’ho dius a mi? Jo, serenitat? Esclar que estic serè. A tu, en canvi, et tremolen les mans i estàs vessant a sobre meu la gasosa que t’he demanat unes quantes vegades.

Rius de sang baixen per les escales del número 20 del carrer dels Banys Vells. En Ramon Roig està estès a terra sense la seva agulla ni el seu rellotge, tots dos d’or. L’Amadeu Puig gemega no gaire lluny, a l’empedrat d’un carreró estret amb edificis alts i massa propers: un carreró opressiu i fètid, el més tètric de tots. L’Amadeu encara té els pantalons immaculats, però una navalla clavada al mig del cor. Abans de desplomar-se, ha aixecat la mirada cap a Santa Maria del Mar. En la foscor, ha entrevist les parets d’aquella pedra calcària esgrogueïda. Les cases de les plantes baixes, resguardades per les immenses fustes que s’obren al cel, romanen en silenci.