Читать книгу: «Identitat i territori: els cercles de la consciència»
Joan F.
Mira
Identitat i territori: els cercles de la consciència
Conferència impartida pel professor Joan F. Mira
a l’acte d’inauguració de la XXIIIena edició
de la Universitat d’Estiu de Gandia,
el 10 de juliol de 2006.
© Joan F. Mira, 2007
© D’aquesta edició:
Publicacions de la Universitat de València, 2007
ceic Alfons el Vell, 2007
Universitat Internacional de Gandia, 2007
Publicacions de la Universitat de València
publicacions@uv.es
Realització ePub: produccioneditorial.com
ISBN: 978-84-370-6810-7
ÍNDICE
PORTADA
PORTADA INTERIOR
CRÉDITOS
IDENTITAT I TERRITORI: ELS CERCLES DE LA CONSCIÈNCIA
Poble, comarca i país, per exemple
Entre el «ser» i la consciència
Poble, comarca i país, una altra vegada
Intentaré, en aquest parlament o prime ra lliçó de la Universitat d’Estiu a Gandia, compartir alguna reflexió –més que especulacions teòriques seran reflexions aplicades, i aplicades a fets de sobres coneguts pels presents– a propòsit dels mecanismes que solen dirigir la formació de la conscièn cia de posseir un nom comú i de ser entre tots alguna cosa rellevant: d’allò que en diem, per tant, «consciència d’identitat». La qual, en definitiva, no és cap atribut transcendent, sinó allò que una col·lecti vitat veu, creu o pensa que és; posem per cas un poble, una ciutat, un país, una nació: és a dir, algun àmbit d’identificació-definició col·lectiva, associat a un cercle o de limitació territorial, en què es troba o es percep ella mateixa. I hem de recordar d’entrada, tot i que segurament no caldria repetir-ho, que els mecanismes productors i definidors d’aquests àmbits o cercles no són ni genètics ni místics, sinó que són sempre i necessàriament mecanismes socials i culturals (de la genètica encara en sabem poc, i la mística és en últim extrem part de la cultura), condicionats per la comunicació entre persones i grups, i potenciats o afeblits segons l’ús que en fa el poder, o el que històricament n’ha fet. I «poder» vol dir sempre, en última instància i recurs, poder polític. Perquè la delimitació de la pertinença és un fet necessari i universal a l’hora de situar els individus d’una col·lectivitat, la col·lectivitat sencera (qualsevol que en siga el «volum», dimensió o extensió), davant de la realitat que els envolta: la realitat física o geogràfica, l’econòmica, política, cultural, lingüística, històrica, etc. Però aquesta pertinença, si bé és en efecte una necessitat universal d’una «espècie social» com la humana (una espècie amb llenguatge i amb «cultura»), no sempre, ni de bon tros, és una pertinença definida per límits visibles, que es capten o assumeixen de manera «natural»: com una illa o com una ciutat emmurallada, per exemple. Més aviat és producte de tot un procés de fixació, sovint variable i ambigu, d’aquests mateixos límits. Procés que, per definició, és un procés social, és a dir un procés històric. De cap manera un procés «natural»: ningú és naturalment res, excepte fill de son pare i de sa mare.
I en aquest procés de definició de límits, els àmbits no solament poden ser concèntrics sinó que generalment ho són –a pesar dels encobriments i les superposicions–; i com més extens i extern és el cercle de referència, més hi actuen, per força, les «manipulacions» simbòliques de tota mena. És a dir: des de l’esfera de percepció immedia ta (la comunitat local, per exemple), fins a la percepció de les fronteres d’una nació o d’un estat, entren en joc mecanismes de tot tipus que necessàriament en condicionen la potència i l’eficàcia: memòria col·lectiva, xarxes de relació social, intensitat i àmbits de comunicació, ús d’emblemes i de símbols, incidència de l’administració pública, projeccions ideològiques, acció de les forces polítiques, etc. Si això que en diem la «identitat de grup» és d’una manera o d’una altra una condició necessària de la vida en societat, la satisfacció d’aquesta necessitat i el compliment d’aquesta condició no són mai fenòmens innocents, espontanis i descarregats de tota connotació d’artifici, ideologia o manipulació: no són mai, cal insistir-hi, d’ordre natural. Cap societat humana pensa o coneix per pura intuïció que els seus límits més rellevants i significatius (aquells que de manera més bàsica i decisiva marquen el cercle més o menys màgic entre interior i exterior, «ells» i «nosaltres») són aquests o aquells, arriben fins ací o fins allà, i tenen aquesta forma o aquella altra. Tal coneixement és sempre un reconeixement, i tal valoració –la valoració de la rellevància dels límits– és sempre resultat d’una persuasió.
Poble, comarca i país, per exemple
L’estat modern, com els historiadors saben més bé que ningú, és una de les maquinàries de «producció de consciència» més potents que les societats humanes han inventat mai. I no és excessiu afirmar que un dels exemples suprems d’aquesta maquinària és un estat que es considera, al seu torn, paradigma d’estructura modernitzadora, burgesa, liberal, i fundada sobre la igualtat formal dels ciutadans. M’estic referint, no cal dir-ho, a l’estat sorgit de la Revolució Francesa i de la seua concreció napoleò -nica. En aquest model d’estat (i «estat model» d’influència tan extensa i permanent), els espais d’identitat més o menys nominal i més o menys històrica –considerats, a tort i a dret com supervivències feudals o en tot cas «antigues»– havien de desaparèixer en benefici d’un sol àmbit compartit, únic rellevant, únic sagrat i únic mereixedor d’una promoció pública de la lleialtat dels ciutadans: l’àmbit de l’estat mateix. Els mecanismes per assolir aquest resultat eren múltiples (himnes i banderes, exèrcit i rituals, legions d’honor, guerres patriòtiques, destrucció metòdica de les llengües no-franceses de França: «Sur la necessité d’anéantir les patois», cèlebre discurs de l’abbé Gregoire, etc.; coses ben conegudes i abundantment imitades), però ací m’interessa destacar-ne un: l’organització del territori en termes purament adminis -tratius i arbitraris, de manera que ni el nom de les subdivisions ni cap altre signe distintiu tingués la mínima força identificadora ni la mínima capacitat per servir de base a cap percepció de pertinença col·lectiva diferent a la de l’estat. Vull dir que, en la divisió territorial «antiga» era normal i fàcil dir-se, i reconèixer-se, bretó, provençal o alsacià, mentre que en la «moderna» resultava del tot impracticable autoassignar-se com a gen tilici el nom d’un riu –o dos– o d’un altre accident geogràfic amb què quedaren batejats els departaments: qui podria dir-se (i per tant «ser») «Lot-et-Garonnais», «Seine-maritimais», «Pyrenée-orientalais» o alguna cosa semblant? Si aquests nous espais territorials, doncs, no tenen cap potència com a productors d’alguna identitat, i si els antics espais històrics –o en alguns casos etnoculturals o etnohistòrics– no tenen contingut real, ni reconeixement polític, ni tan sols representació gràfica en els mapes, és obvi que els límits i el territori de l’estat són els únics visibles, rellevants, realment existents i portadors de la sola identitat (l’única «essència») efectivament reconeguda: la francesa. Per construir l’estat –dit «la República»– calia destruir els països. Aquest és el paradigma, i no val la pena insistir-hi. Encara ara, quan comença a funcionar una molt tímida «regionalització», la tradició d’aquesta mena de noms amb més geografia que història és present en regions com Midi-Pyrenées, Nord-Pas-de-Calais o Provence-Alpes-Côte d’Azur. Com si Castella-Lleó es diguera «Duero y Meseta», o Andalusia oriental «Penibética-Costa del Sol».
Бесплатный фрагмент закончился.
