Читать книгу: «Pedra de toc», страница 5

IV
L’ANY DEL FRED

L’hivern que va registrar la victòria i la derrota nazi en la neu russa ha deixat en la novel·la i filmografia imatges d’un horror i al mateix temps d’una grandesa que gairebé anul·la tot judici crític. La mort esdevé un monstre blanc, foll, que ho destrueix tot i quasi estàs a punt de creure que no són els homes els que han organitzat aquella carnisseria. L’epopeia del gran fred ha estat contada en tots els tons. Des del realisme socialista, amb què explica el film Stalingrad la victòria russa, capitanejada per l’heroi positiu que es diu Josep Stalin, fins a la tendra, desesperada anàbasi de Carlo Levi, des del gel rus a la càlida Itàlia. El petit fred, el fred miserable, envilidor però perfectament suportable dels barcelonins, no hi té veu ni vot. Arrossegàrem, durant molt de temps i en múltiples variants, la literatura testimoni, i la confondrem amb literatura compromesa i amb literatura tout court.

Surt a flot també de tanta experiència dolorosa la revulsió aparent de valors ètics. Sembla que s’hagi arribat al fons de la confessió, allí on l’home coneix la situació límit de la qual ens parla Jasper, i es descobreix a si mateix amb absoluta nuesa. En aquest sentit es produirà en la literatura a l’ús, i sobretot en la cinematografia, una cursa d’obscenitats. En certa manera tindrà l’aire d’una alliberació, però la veritat és que ni la nuesa ni el striptease faran pas a una nova eròtica, sortiran a flot com a fórmules alliberadores de les situacions ja tipificades en la literatura llibertina. Des de les normes de conducta que imperen en l’Espanya pre-turística, tot planteig sobre la sexualitat produeix els efectes d’una alliberació. La nova pau no sols exigeix una indumentària recatada, no sols aconsella i en alguns llocs imposa la utilització del barnús a les platges, no sols la censura esborra tota nuesa i tota referència a plaers il·lícits, sinó que, en les grans ciutats, els representants de l’ordre públic vetllen per la moralitat dels ciutadans com un pare gelós a l’Espanya de la Contrareforma:

LA VANGUARDIA, 27 DE MAIG DE 1941

«CIRCULAR DE LA DIRECCIÓN GENERAL DE SEGURIDAD SOBRE RELAJAMIENTO DE COSTUMBRES»

La Dirección General de Seguridad ha cursado la siguiente circular de las autoridades gubernativas:

En la calle, en paseos y en lugares de esparcimiento, teatros, cines, cafés, etc..., se advierte un relajamiento censurable de nuestras costumbres, oyéndose frases obscenas y viéndose parejas de jóvenes que sin recato mantienen actitudes más que incorrectas, desvergonzadas. Dar sensación de energía en la corrección de tales licencias es deber primordial de la autoridad y en tal aspecto recomiendo el mayor rigor en la imposición de multas que estén en relación con la importancia de la falta cometida, publicando en la Prensa los nombres de los corregidos. También importa sea inexorable en el cumplimiento del horario de cierre de lugares que cultivan el género frívolo, imponiéndose a los contraventores fuertes sanciones. CIFRA.

Naturalment, la persecució de parelles pels parcs creixia i decreixia segons la imminència de les disposicions, però malgrat les formes de protesta i de rebel·lió —disbauxa i burla— la postguerra europea produeix l’estampida d’una generació que ha viscut en l’obsessió del pecat i la nuesa.

D’aquesta barreja i de les progressives onades de turisme, en neix la fluctuant i bigarrada ètica espanyola, que pren sovint formes aparentment rebels, però que no són més que la profunda afirmació de l’horror al sexe, com en trobaríem exemples abundants en la novel·lística de Cela, i en el cinema de Buñuel.

Molt sovint, d’aquesta visió agressiva, acusadora de la condició humana, se’n dirà realisme. Aquesta qualificació forma part d’un esquema que es perpetua en les literatures espanyoles. El prestigi d’aquest esquema és tan extraordinari que els novel·listes que no acaben de conformar-s’hi se’ls considera poc vigorosos, o poc atrevits, o poc realistes. El realisme espanyol sempre es troba amb l’obligació de descobrir el vessant terrorífic que la beateria oficial amaga. Així que l’entusiasme heroic cedeix, amb el rastre encara visible del barroquisme verbal de les epopeies, veurem com tornen amb les seves ganyotes i la gesticulació guinyolesca els hereus de La Busca i del Ruedo ibérico.

L’any 41 apareixen, a primera fila de la política nacional, dos noms que presidiran tota una època de la cultura hispànica: Gabriel Arias-Salgado i Juan Aparicio.

LA VANGUARDIA, 10 DE SETEMBRE DE 1941

«EL NUEVO VICESECRETARIO DE EDUCACIÓN POPULAR

DON GABRIEL ARIAS SALGADO TOMA POSESIÓN DEL CARGO»

Al trasladarse los servicios de la Subsecretaría de Prensa y Propaganda al partido, se creó por el Caudillo y Jefe Nacional de Falange la Vicesecretaría de Educación Popular, que viene a reunir dentro de su seno todos los que hasta entonces venían dependiendo de la antedicha Subsecretaría.

LA VANGUARDIA, 17 D’OCTUBRE DE 1941

«JUAN APARICIO, NUEVO DELEGADO NACIONAL DE PRENSA»

La Delegación Nacional de Prensa asume todas las funciones y servicios de la extinguida Dirección General de Prensa.

A l’avantguarda d’aquest nou realisme hispànic apareixeria amb una prodigiosa empenta un escriptor que va aconseguir l’aire de profeta il·luminat, de precursor dels bons temps. Independentment dels judicis que els especialistes en literatura vulguin fer de la seva obra, Camilo José Cela va produir uns entusiasmes apassionats a tot nivell; la seva obra i la seva persona eren una sola cosa i els histrionismes amb què va decorar la seva vida literària farien empal·lidir d’enveja els més llançats dels nostres joves histrions. En acabar-se la dècada dels quaranta la vox populi explicava que l’èxit de l’autor s’havia traduït ja en moneda comptant i sonant, cosa que, com és lògic, va augmentar el respecte que se li tenia.

Cela posava en marxa un art de narrar que se’n diria realisme, classificació a la qual s’afegirien segons el gust del moment els adjectius tremendista, hispànic, esperpèntic, i que deixaria un solc profund; potser perquè, de fet, aquest artista hàbil i espectacular s’encarrilava dins un solc ja aprofundit pels seus predecessors.

Però no és per qualificar l’obra de Cela que l’he recordat, sinó perquè el record d’aquesta obra i les circumstàncies que la veien néixer em porten al tema realisme i realitat. Fins a on era penetrable la realitat que vivíem?, i fins a on ens disposàvem a salvar-nos d’aquesta realitat? Salvar-nos-en de molt distinta manera, o bé distorsionant les dades que en rebíem, o bé conferint-los una coherència que les faria més suportables. Què és, si no, el realisme? La paraula ha produït tota mena d’equívocs i els produirà, no sols perquè conté una pluralitat de significacions, sinó perquè ens arriba simultàniament viva i fossilitzada. I també perquè arrossega adherències de prestigi i de vilipendi i no ens hem desfet encara d’aquestes actituds emotives. Realisme, com és sabut, ve de res-rei, que vol dir ‘cosa’. Realisme pot significar, doncs, dos propòsits mentals absolutament oposats; pot significar l’operació intel·lectual que consisteix a ordenar les dades que ens subministra l’experiència de tal manera que les coses que hi ha al nostre voltant esdevinguin penetrables, o, tot al contrari, realisme significa la certesa que tota operació intel·lectual prové de la intuïció d’unes idees, que són les úniques coses autèntiques amb les quals coincideixen, de manera remota i imperfecta, les dades de l’experiència. Realisme pot encara significar una referència, no sols a la manera d’exercir l’intel·lecte, sinó a la manera de comportar-se un individu, i llavors direm que és realista si no segueix una conducta prèviament traçada, sinó que varia segons reclamen les circumstàncies. I també, en aquest cas, ser realista suportarà tot el pes de refús o d’elogi, segons qui sigui que formuli el judici.

La confusió de termes tindria com a tal confusió la seva relativa importància, car caldria reclamar, només en el moment en què ens poséssim a parlar de realisme, un previ aclariment del significat de la paraula. Així, per exemple, Kant, en fer la divisió dels judicis en analítics i sintètics, comença per explicar-nos què entén ell mateix quan diu analític i quan diu sintètic, i es compromet a no variar mai més en el transcurs de la seva explicació el significat que ha conferit a aquests adjectius. L’aclariment de termes i la seva justificació no és feina petita i en Hegel és ja tota la seva filosofia. Vulguem o no, els filòsofs no fan altra cosa que manipular amb el mateix llenguatge que nosaltres usem, i, per més críptics que ens semblin, el rastre del seu pensament impregna les nostres expressions més vulgars. Si, a més, tenim en compte que filosofar no ha estat altra cosa que heure-se-les amb els objectes que ens volten i organitzar el remolí inicial de les nostres vivències, no és feina inútil establir un previ acord sobre les paraules que volem usar, encara que aquest previ acord sigui temporal i fràgil.

La mateixa paraula, doncs, segons qui la diu, segons en quina època de la història del pensament la diu, segons el prisma literari que posseeix el qui la diu, té un sentit absolutament oposat.

Realisme, en el vocabulari de l’escolàstica decadent i en el pensament dels renaixentistes, va ser sinònim d’idealisme. Realisme no és sinó atorgar tota la realitat a les idees. Les idees no són el resultat de l’exercici de pensar, sinó l’origen. El nostre intel·lecte té la facultat d’impregnar-se de les idees preexistents —sortós aquell qui posseeix una impregnabilitat de primer ordre—, i ja en possessió d’aquest projecte originari de món, serà capaç de reconèixer a cada instant per identitat o per oposició la quasi realitat de les coses que passen. La més poderosa aventura intel·lectual del pensament europeu del Renaixement ençà descansa en aquesta convicció i, de Giordano Bruno a Hegel, amb metòdica constància, els pensadors han treballat per desacreditar la pedra contra la qual ensopeguem i facilitar el camí que ens identifiqui amb la idea de pedra.

La paraula realisme per expressar la condició de real, o sigui l’objectivitat de la idea, no fa fortuna en el llenguatge vulgar; per a qualsevol home de mitjana cultura, realisme s’oposa a idealisme, i estic absolutament segura que més d’un lector que hagi tingut la paciència d’arribar fins aquí s’impacientarà i es dirà: «Amb què surt ara! No hem quedat que realisme s’oposa a idealisme? Doncs ja està bé!».

Doncs no ho està, de bé, perquè el que m’agradaria poder demostrar és que el sentit epistemològic de realisme s’introdueix en la textura del pensament actual i col·labora a la confusió que el terme realisme arrossega.

Quantes vegades he recordat la frase de Zubiri: «¡No se trata de eso!». Quantes vegades hem vist l’honesta i legítima actitud idealista qualificada de realisme, sense adonar-se que l’observador saltava d’un lèxic que feia referència a la forma del coneixement i no a la fe intuïtiva en la consistència dels objectes. Jaume Vidal Alcover ha parlat irònicament moltes vegades de la utilització contradictòria del mot objectivitat. Una pregunta aclaridora seria: què entenem per objecte?

Objecte és simplement allò que s’oposa al subjecte. Per tant, voldrà dir una cosa o en voldrà dir una altra, segons quina sigui la funció que assignem al subjecte. I el subjecte, és a dir, l’ésser humà, que pensa i actua, adquireix, a l’alba del Renaixement, un augment progressiu de facultats creadores. El món, és a dir, l’univers ordenat que l’home té enfront seu és producte, no origen, de les seves idees. L’ordenada ciència de Plató es posa de moda. Tot és projecte, captat directament d’un univers perfecte: l’amor, la teoria de l’Estat, la religió que es converteix en mística. Sol, en el centre del món, l’home es troba més a prop de l’origen del pensament que de les coses que té a l’abast de la mà. Per això la dialèctica platònica es troba sempre com a taula de salvació d’aquesta heroica actitud solitària, i per això, mentre els científics es dediquen, tot sols, a determinar relacions numèriques de fenòmens i s’allunyen definitivament dels pensadors, dels poetes, aquests busquen amb passió una identificació amb les idees pels camins de la mística.

Segons el lèxic usat en les escoles medievals, aquests teòlegs platonitzats s’havien deixat seduir definitivament pel realisme. Heimsoeth, un dels historiadors del pensament, amb una capacitat de síntesi admirable, ens explica en aquell llibre titulat Els sis grans temes de la metafísica occidental, que tant d’èxit va tenir els anys trenta, l’apassionada discussió sobre els universals, que va mantenir els homes de les escoles en un constant combat tan dur, tan agre, tan verinós, com el que avui pot oposar socialdemòcrates i comunistes. Sembla, de bell antuvi, una discussió bizantina, però no ho és. Es tracta de saber si, quan anomenem les coses, quan diem casa, home, cavall, terra..., aquests mots són només etiquetes que posem a les coses, per entendre’ns, o si quan diem casa, hem captat la realitat casa que existeix perfecta i separada i a la qual, potser, s’assemblen les múltiples, infinites, imperfectes cases que al llarg de la nostra existència podrem trobar i que reconeixerem com a tals cases, en la mesura que s’assemblen a la idea de casa que jo sé que existeix. El món que esdevé, per tant, no és més que una imperfecta epifania d’un altre món perfecte que jo retrobaré si intensifico la meva facultat de pensar, si m’endinso més i més en el coneixement, exercici íntim, imitació, exemple, de l’exercici que Déu mateix fa en crear el món.

Mentre els científics s’entretenien establint les lleis que regulaven les relacions dels fenòmens, els homes ambiciosos que intenten explicar el món s’allunyen de la immediatesa i tracten de construir-lo amb la coherència que el més exigent, el més absolut realisme els permet. No hi ha altra realitat que la de les mateixes idees; aquestes, immutables, segures, s’ordenen prèviament estratificades. Pel camí de les idees s’arriba al ser i, ja en la identificació del ser, el pensament pot estalviar-se tot moviment, tot trànsit, i es pot confondre en el no-res.

George Santayana ha explicat, amb un meravellós mal humor, el camí d’aquest realisme que culmina en els alirets del solipsisme romàntic. Santayana, pragmàtic, escèptic, materialista, sent horror contra el torb de l’individualisme romàntic. A L’últim purità va traçar el retrat patètic de l’home escindit entre el projecte que ha fet de si mateix i les coses que veu, malgrat tot, al seu voltant. La bèstia negra de George Santayana és Hegel. En ell veu l’exemple més perfecte de l’idealisme romàntic, el teòric del realisme pur, és a dir, de la pura capacitat creadora de l’home, que, identificat amb Déu mateix, construeix el món, fent cas omís de la pluralitat i del plaer. Hegel, el moralista excels de la nova classe que domina el món, la burgesia, ens ensenya que el nostre esperit no és més que un instant de l’esperit pur i que, per tant, per viure d’acord amb la idea del bé no hem de fer més que continuar sent idèntics a nosaltres mateixos.

Lukács, el crític més netament hegelià, va intuir, amb sensibilitat d’esteta, que la idealització del jo no era més que la justificació d’un ordre social que col·locava els homes, de baix a dalt, des de l’anònima aglomeració d’individus sense nom fins al cim, ocupat pel pare, ser de pura virilitat, acció sense falla. Ell en diu l’abstracció de la història, o sigui, immobilitat de les institucions. S’adona, analitzant des de Goethe a Balzac, de la lluita de l’home concret contra l’ordre, i del testimoniatge que el poeta, el creador, dóna d’aquesta lluita, del debat entre la seva pròpia, vulnerable, individualitat i la qualitat d’absolut de la seva condició d’home. Lukács va ser originàriament un realista, és a dir, un convençut de la realitat única, exclusiva, de la paraula que reflecteix la idea, i a poc a poc, a mesura que va anar penetrant en el caòtic univers creacional del novel·lista, va descobrir que aquest, contra el seu temps, contra totes les conviccions, volia donar constància, dia rere dia, d’aquesta altra realitat que en diem vida i que no pot ser absorbida del tot per la idea immutable de vida.

El realisme, així, com a escola literària —sense escola per altra banda, perquè ni tan sols predicava unes normes—, naixia per oposar-se al realisme, per utilitzar el llenguatge com a reflex d’una teoria d’instants, per demostrar com l’home es debat contra la fixació de les paraules.

Realisme serà, per a l’escriptor decebut, això tan vague: una protesta constant contra el camí triomfant de l’idealisme, un atac contra tot resum ben fet. Però, podem estar-nos de fer un resum del que vivim, del que veiem?

LA VANGUARDIA, 1 DE GENER DE 1943

«ESPAÑA EN EL MUNDO DURANTE 1942»

Dentro de la misión que le marcaron a la vez los dictados de su conciencia nacional y sus supremos intereses, España ha figurado con histórico relieve en la política internacional de 1942.

En febrero, el día 12, tuvo lugar la entrevista entre el Jefe de Estado español, Generalísimo Franco, y el Jefe del Gobierno y Ministro de Negocios Extranjeros de Portugal, Oliveira Salazar, en Sevilla. El encuentro se desarrolló dentro del marco de cordialidad de relaciones que se deriva del Acuerdo Hispano-Portugués.

La misión comercial que, presidida por el ilustre exministro de la Monarquía, don Eduardo Aunós, visitó la Argentina durante el verano finalizó sus trabajos, llegándose, el 6 de septiembre, a la firma de un Convenio comercial.

Entretanto, nuestro país, fiel a los Principios del Movimiento Nacional, ha seguido manteniendo y alentando en lejanas e inhóspitas tierras de Rusia a la heroica «División Azul» que tanto se ha distinguido en la lucha contra el comunismo.

La sensacional invasión del África Septentrional francesa por las fuerzas norteamericanas, el 8 de noviembre, fue acompañada por una nota del Gobierno inglés y norteamericano dirigida al español en que se aseguraba el respeto a la integridad y a los derechos de España, incluso en cuanto al orden establecido en Tánger. España tomó buena nota de estas manifestaciones, pero el hecho de que nuestro país haya quedado situado entre los dos beligerantes principales aumenta los peligros de la situación en serias proporciones. Y por ello el Gobierno, con excelente acuerdo que encontró unánime asenso nacional, dispuso la movilización de varios reemplazos, al objeto de fortalecer nuestras posibilidades militares para estar prontos a cualquier eventualidad defensiva, según manifiesta el preámbulo de la disposición correspondiente.

El acontecimiento político internacional más importante, seguramente, de cuantos han tenido lugar en este año, con intervención de España, ha sido el viaje del Ministro de Asuntos Exteriores, General Conde de Jordana, a Portugal, acaecido entre el 18 y el 22 de diciembre, y la consiguiente constitución del Bloque Ibérico —reserva moral de valores y coalición por la paz— resuelto a permanecer al margen del sangriento conflicto que arruinaba al mundo.

[...]

Bajo estos auspicios tan favorables y que tan inmenso eco han encontrado en todo el mundo y en el corazón del pueblo español, se cierra 1942.

Les cròniques d’Augusto Assía, tan segures, tan plenes de presagis de triomf per les forces de l’Eix, insinuen ja, amb expressions de perplexitat, que les coses no són exactament com semblaven.

LA VANGUARDIA, 2 DE GENER DE 1943

«CLAMOR Y SORDINA DE UN BALANCE»

Circunscribiéndose a la vida interior, la suerte de los ingleses ha sufrido muchos menores avatares en cuanto a la moral, a la alimentación y al confort que lo que podría deducirse de los reveses militares. Quizá en parte por estolidez, característica de esta raza que tanto desesperó a nuestro Felipe, a Luis XVI y a Napoleón, los ingleses no desconfiaron nunca de alcanzar la victoria aun cuando todos los caminos parecían herméticamente cerrados a la misma mientras el martilleo de los bombardeos tenían dislocadas todas las comunicaciones de la isla. El confort general de vida, tan alto aquí, ha disminuido en gran proporción, pero comparado con los ciudadanos de otros países, puede decirse que el inglés no sabe siquiera lo que son sacrificios de guerra.

LA VANGUARDIA, 8 DE GENER DE 1943

Roosvelt en su mensaje al Congreso da cuenta de la situación militar y política del momento.

En 1943 los Estados Unidos pasarán al ataque contra el Japón —Norteamérica aumenta sus fuerzas navales y las del Japón disminuyen—. No puedo deciros cuándo ni dónde atacarán las Naciones Unidas en Europa, pero puedo afirmar que lo harán y de una manera enérgica. En 1942 hemos construido 48.000 aviones militares.

LA VANGUARDIA, 10 DE GENER DE 1943

Don Esteban Bilbao, designado por el Caudillo, Presidente de las Cortes Españolas.

El Delegado Nacional de Prensa, camarada Aparicio, se encuentra en Barcelona.

LA VANGUARDIA, 20 DE GENER DE 1943

Arrese en Alemania.

El Ministro Secretario General del Partido, recibido por el Führer en su Cuartel General.

LA VANGUARDIA, 29 DE GENER DE 1943

Declaración de Eden ante los Comunes respecto al Bloque Ibérico.

El Gobierno británico ha sido tenido al corriente por el Gobierno portugués de las conversaciones celebradas en Lisboa entre los ministros de Asuntos Exteriores de España y Portugal, ha anunciado en los Comunes el Ministro de Negocios Extranjeros de la Gran Bretaña, Eden.

Añadió que el Gobierno británico ha acogido gustosamente las referidas conversaciones y prosiguió: —El Gobierno de su Majestad se ha demostrado siempre favorable a los deseos del Gobierno de Portugal y España de procurar que la guerra no se extienda a la Península Ibérica y no estima que las relaciones de Inglaterra con Portugal se hayan visto afectadas en modo alguno por las conversaciones de Lisboa.

El diputado laboralista Cooks preguntó: —¿Ha dicho Portugal lo que se proponer hacer? ¿Hemos sido informados de estas discusiones? Eden respondió: —Hemos sido informados detalladamente de las conversaciones y nosotros les hemos dado buena acogida. EFE.

Els realistes —continuo referint-me als més convençuts dels realistes, és a dir, dels que creien que les paraules feien referència directa a realitats immutables— no estaven disposats a acceptar la irritant ambigüitat d’aquesta hora que passa; aquest ser i no ser que ja havia posat de mal humor el vell Parmènides; la perplexa ingenuïtat amb què l’endreçat Valéry exclama: «Cal que intentem viure!»; la tristesa, plena de desengany d’aquest refugi metafísic, que decideix, momentàniament, Salvador Espriu quan ens explica que les paraules són lents carros que porten runa de tu mateix, el tedi de les tardes de diumenge, tota la por del mal que et faran. Si les paraules, en canvi, no carretegen tal com són de debò, et cal fer només un constant exercici de replegar el pensament sobre tu mateix, i per aquest camí d’interioritat, per una escala, a través de la qual se superen les contradiccions, arribar, més enllà de la manera de ser de la realitat, a la llum.

Pel juny del 42 jo havia fet, com a exercici oral de llicenciatura, el comentari de la «VI Ennèada» de Plotí. La bellesa, l’audàcia, l’ampla meditació poètica sobre la Unitat, sobre la inefable condició de l’origen del ser, explicada, amb una imatgeria abundant, amb caràcter d’apòleg i rondalla, m’havia apassionat i vaig decidir fer la meva tesi de doctorat sobre aquest text. M’agradava recolzar-hi tota una teoria de coneixement que expliqués el do creador de la paraula, el do d’introduir entre els teus ulls enamorats i allò concret que estimes el tertium quid de la realitat poètica. Només si renunciava a l’exigència lògica em seria permès de captar la incertesa del temps.