Читать книгу: «Introducció a la història econòmica mundial (3a ed.)», страница 4
OVERTON, M., i B. CAMPBELL (1991): «Productivity Change in European Agricultural Development», dins B. CAMPBELL i M. OVERTON: Land, Labor and Livestock. Historical Studies in European Agricultural Productivity, Manchester.
TITS-DIEUAIDE, M. J. (1984): «Les campagnes flamandes du xiiie siècle, ou le succès d’une agriculture traditionnelle», Annales. ESC, 39, 3.
WRIGLEY, E. A. (1985): Historia y población. Introducción a la demografía histórica, Barcelona.
– (2006): «The Transition to an Advanced Organic Economy: Half a Millenium of English Agriculture», Economic History Review, LIX, 3.
2. L’economia urbana preindustrial
Les economies preindustrials eren societats eminentment rurals, però mantenien també una activitat secundària i terciària radicada principalment a les ciutats, les quals demostraran a la llarga una gran capacitat per a impulsar un creixement global que donarà avantatge a l’Europa occidental respecte a la resta del món.
A Europa, la implantació del feudalisme va ser paral·lela a la recuperació de la vida urbana, que havia decaigut molt, i fins i tot havia desaparegut de grans espais com a conseqüència de l’ensorrament de l’Imperi romà i de la llarga sèrie d’invasions posteriors (dels bàrbars als magiars i els víkings, passant pels àrabs). L’edat mitjana comença, per tant, sense l’existència de veritables ciutats, com comença sense l’existència de veritable comerç.
Cap a l’any 1000, i de forma paral·lela a les transformacions polítiques que van cristal·litzar en el feudalisme, es va produir a Europa el ressorgiment de la vida urbana en una doble direcció: recuperació de les activitats urbanes a les antigues ciutats romanes i aparició de noves ciutats més enllà de les fronteres de l’Imperi, on mai no n’hi havia hagut. El ressorgiment urbà va ser degut al creixement de la població i dels rendiments agraris, que permetien disposar de més excedents, així com a la concentració d’una part important d’aquests en mans dels senyors feudals, que dirigien al mercat la part que no necessitaven per al seu consum, i també a la recuperació del comerç a llarga distància.
1. Ciutat i camp
La ciutat medieval manté una estreta simbiosi amb el camp circumdant: la ciutat viu del camp com a mínim en dos aspectes: el demogràfic i l’econòmic. En l’aspecte demogràfic, l’augment de població de la ciutat prové del camp; en l’aspecte econòmic, la ciutat s’alimenta dels productes que li proporciona el camp, treballa les matèries primeres que el camp li ofereix i paga els uns i els altres amb la venda dels productes urbans al món rural (tant als senyors com als pagesos). Com més excedents pugui aportar la zona rural a la ciutat, més gran serà l’activitat artesana: els treballadors urbans podran vendre més i comprar més barats els aliments, i per tant destinar més diners a l’adquisició d’altres productes o bé generar estalvi o inversió a més, una producció més elevada porta a l’especialització i, amb ella, a un augment de la productivitat. En aquestes condicions, la ciutat creix perquè més gent s’hi pot guanyar la vida i es converteix en un dinamitzador econòmic: la producció agrària, pel fet que crea una demanda, permet un inici d’especialització urbana i ofereix productes que els pagesos no poden produir ells mateixos o només poden fer-ho a un cost molt elevat.
La dimensió d’una ciutat té un límit en els excedents d’aliments, de rendes i de matèries primeres que pot obtenir del camp proper: a mesura que s’apropa a aquest límit, els productes agraris s’encareixen i poden arribar a faltar en moments determinats, i els productes artesans resulten més cars i per tant menys competitius: la concentració urbana deixa de créixer o decau.
El punt de trobada entre la ciutat i el camp circumdant és el mercat, espai d’intercanvi regulat i protegit legalment, on pagesos i ciutadans porten els seus productes respectius; de primer setmanal, el mercat esdevé diari a les ciutats més grans per a finalment dividir-se en mercats especialitzats (plaça del blat, de l’oli…): moltes ciutats sorgeixen en el punt de contacte entre zones econòmiques amb avantatges comparatius diferents. De fet, al mercat acudeixen sobretot els pagesos i els petits comerciants: els artesans esperen els clients als seus obradors, on sovint treballen per encàrrec, però no per això deixen de formar part del mercat.
Els intercanvis camp-ciutat són bàsics per al manteniment de la ciutat, però el creixement urbà depèn sobretot de la participació en el comerç a llarga distància, en especial de l’aportació de productes propis al comerç de llarga distància. El creixement urbà estimulava l’especialització de l’activitat manufacturera, tant dins cada ciutat com d’algunes ciutats en alguns productes concrets, que aconseguirien introduir en el comerç a llarga distància. Tot i que algunes ciutats van créixer com a centres d’intercanvi comercial sense una aportació significativa de productes propis, a la llarga només la producció per als mercats llunyans aconseguia assegurar la prosperitat de les ciutats.
Producció artesana i activitat comercial són els dos grans aspectes de l’economia urbana; tal com hem fet en parlar de l’agricultura, veurem la seva evolució al llarg de l’etapa preindustrial, començant pel comerç, tot i que, com és obvi, producció i comerç s’influencien mútuament de manera constant.
2. El comerç a llarga distància
El comerç, fins i tot el comerç a molt llarga distància, no va desaparèixer mai del tot, però fins al segle XI l’activitat comercial a llarga distància es reduïa a uns pocs mercaders ambulants, venedors de productes de luxe. Era un comerç escàs, intermitent i dominat per l’oferta: calia comprar quan arribaven els mercaders i adquirir allò que portaven, si no podia passar molt temps abans de tenir una altra ocasió semblant. D’altra banda, era un comerç que de fet resultava inexistent per a la major part de la població, tant perquè aquesta vivia fora de les rutes dels mercaders com perquè tampoc no disposava de diners per a pagar els productes oferts.
Era també un comerç que depenia sobretot dels contactes amb els mons bizantí i musulmà, d’on procedien els productes de luxe (espècies, teixits de cotó i de seda, perfums, joies, objectes artístics…), de manera que era bàsicament un comerç en una sola direcció la contrapartida europea es reduïa gairebé a metalls, pells i esclaus (eslaus), però en gran part s’havia de saldar amb plata. Finalment, era un comerç molt endarrerit en comparació amb els contemporanis dels mons musulmà, bizantí o xinès.
De fet, el comerç tradicional era lent, perillós i car, condicionants que el feien escàs; l’escassetat era també deguda a la poca capacitat de càrrega en el transport terrestre: el millor animal no pot portar més de 120 kg. Aquests obstacles van anar sent reduïts, però de forma molt lenta i desigual, al llarg de l’etapa preindustrial: la seva superació només seria possible amb els nous mitjans de transport aportats per la Revolució Industrial.
Les dificultats que havia d’afrontar el comerç eren diferents segons que s’utilitzessin rutes terrestres o aquàtiques. Per terra, la lentitud venia marcada pel pas de l’home i dels animals, la manca de camins en bon estat i també per la necessitat de carregar i descarregar les mercaderies cada dia, amb l’afegit de les dificultats que oferia la naturalesa: pluges, neu i fang, ports de muntanya tancats a l’hivern, rius que calia passar a gual o amb barca (els ponts eren molt escassos).
Aquest raquitisme comercial millorava una mica amb el comerç aquàtic, tant el marítim, tot i que era estacional (limitat a les èpoques de bon temps) i de cabotatge, com el fluvial. El transport aquàtic permetia comercialitzar mercaderies menys valuoses, però no menys necessàries (sal, vi, cereals). Però les vies aquàtiques només permeten relacionar espais geogràfics restringits, tot i que de vegades molt llunyans, i tampoc no estaven exemptes de problemes: era fàcil baixar els rius, però lent i difícil remuntar-los; i per mar, calia esperar vents favorables o avançar lentament navegant a rem.
Pel que fa als perills, hi havia els posats per la naturalesa (tempestes, allaus, rius difícils de passar, platges poc accessibles, naufragis), però sobretot els afegits per l’home: la pirateria i el bandolerisme, sovint practicat pels mateixos senyors feudals.
La conjunció de la lentitud i el perill feien el comerç car. A les despeses del viatge (alimentació i refugi per a persones i animals, pèrdua de part de les mercaderies, despeses més oneroses com més lent era el viatge) calia afegir pagaments justificables (barcatges, pontatges) i exigències de les autoritats locals: peatges, drets de portes o de mercat, etc. Com a conseqüència de tot aquest conjunt d’obstacles, només les mercaderies de poc pes i volum i alt valor afegit podien justificar les expedicions comercials, si bé per via aquàtica el comerç dels articles de luxe permetia portar com a llast productes més pesants i menys valuosos.
Tot i aquestes dificultats, el comerç europeu va experimentar un gran creixement i importants transformacions al llarg de l’etapa que estudiem. El creixe- ment va ser possible en part per la millora en els transports: ja des del segle XII hi va haver una preocupació significativa per la construcció i millora de camins, ponts i molls de càrrega, creació d’hostals i monestirs-refugi als peus dels ports de muntanya; també es va lluitar contra els obstacles posats per l’home (pirateria, bandidatge, peatges...) mitjançant l’organització de caravanes armades i l’obtenció de privilegis i seguretats fora del propi país. La millora més important es va produir, però, en el transport marítim, amb la construcció de naus més grans i manejables amb menys mariners, millores en la disposició de les veles i, cap al final de l’edat mitjana, amb la introducció del timó de popa, que permetia governar millor la nau, i la brúixola, que eliminava la conveniència de no perdre de vista la costa: de fet, el timó i la brúixola són les innovacions bàsiques que van permetre els grans descobriments de finals del segle XV.
2.1 El domini del comerç mediterrani
L’Europa de l’alta edat mitjana estava molt endarrerida en comparació amb els mons musulmà, bizantí o xinès. Però el creixement agrari i una sèrie de canvis institucionals afavoridors del creixement econòmic (Van Zanden, 2009) van permetre que l’Occident europeu superés les anteriors potències mediterrànies a partir del segle XII i aconseguís el predomini sobre el comerç mundial a partir dels grans descobriments de final del segle XV.
Certament, el predomini sobre la navegació i el comerç mediterranis va deure molt als aspectes militars, que es poden sintetitzar en la primera croada (1096-109), però no s’hauria pogut mantenir sense el creixement del comerç intraeuropeu, i més concretament sense la disponibilitat de productes amb una demanda suficient en el comerç oriental. En un primer moment, només el comerç d’esclaus, obtinguts sobretot als Balcans, permetia minorar una mica la sortida de plata. La situació va canviar amb l’exportació de draps de Flandes, teixits de llana gruixuts, de bona acceptació a Europa, però que sobretot es van convertir durant molt temps en el principal producte d’exportació al Pròxim Orient a través dels ports italians: a la vegada aquest intercanvi va activar el comerç europeu, en el qual entraven també productes orientals i italians (altres teixits de llana, lli i seda i metalls obrats, en especial armes i cuirasses).
Es va constituir així l’eix comercial Flandes - Itàlia - el Pròxim Orient, a partir del qual s’organitzava la resta del comerç europeu. Amb el temps aquest eix es va transformar pels dos extrems. A Europa perdé importància relativa a partir de final del segle XIII, com a conseqüència de l’establiment de la ruta marítima directa entre Itàlia i el mar del Nord, un cop aconseguit el domini cristià de l’estret de Gibraltar (1277). Ja des del segle XII Gènova era la potència predominant, seguida de Venècia i Pisa, però aviat van adquirir també gran importància Florència, Barcelona i la Ciutat de Mallorca; Flandes destacava pel gran nombre de ciutats mitjanes, amb Bruges com a centre principal. A Orient, el gran eix comercial es va perllongar cap a l’interior asiàtic, a través de l’anomenada ruta de la seda, que permetia entrar en contacte amb el comerç xinès; l’episodi més conegut d’aquesta ruta és el viatge i estada del mercader Marco Polo a Pequín (1275-1291).
Itàlia i Flandes van continuar sent els grans centres comercials durant tota l’edat mitjana, però després de la Pesta Negra van aparèixer nous centres comercials. Els principals van ser Anglaterra, la Hansa, l’Alemanya del sud i la zona compresa entre l’estret de Gibraltar i la desembocadura del Tajo. Anglaterra, tradicional exportadora de pesca salada i de llana, al segle XIV començà a exportar teixits barats mentre els seus mariners es van convertir en els principals transportistes internacionals. La Hansa era una agrupació de ciutats mercantils del nord i el centre d’Alemanya, les principals de les quals eren Hamburg, Lübeck i Colònia. El gran negoci de la Hansa era el domini del comerç amb el món Bàltic, del qual obtenia matèries primeres (cereals, pells, fustes) a canvi de vi, sal i productes de luxe. L’Alemanya del sud (Augsburg, Nüremberg, Ravensburg...) va créixer gràcies a la seva situació a mig camí entre Flandes i Venècia pels passos del Tirol i les bones comunicacions cap a Hongria i Polònia, però va adquirir sobretot importància per la seva gran riquesa minera, en especial de plata.
La façana sud-occidental d’Europa, de l’estret de Gibraltar al Tajo, o sigui, les corones de Castella i Portugal, amb els dos grans centres de Sevilla i Lisboa, era el punt de contacte entre el Mediterrani i l’Atlàntic i el centre dels avanços, més militars que comercials, sobre les costes africanes i les illes atlàntiques, on es podien obtenir or i esclaus i on es va introduir la producció de sucre. Aquesta penetració per l’Atlàntic culminaria amb els grans descobriments de finals de l’edat mitjana: l’arribada de Colom a Amèrica (1492) i de Vasco da Gama a l’Índia (1498).
2.2 L’organització del comerç a escala mundial
Els grans descobriments van permetre una integració relativa del comerç mundial en un espai que abastava gran part d’Europa (sobretot els ports de l’Atlàntic i del mar del Nord i els seus rerepaïsos) i zones concretes de les costes d’Àsia i d’Amèrica, i més tard també d’Àfrica. Amb el temps, aquest espai s’expandiria fins a ocupar pràcticament totes les costes i aniria penetrant de forma més irregular cap a l’interior dels continents, augmentant a la vegada les àrees relacionades i els territoris sotmesos políticament a les potències europees.
L’expansió europea va ser possible per la superioritat en «veles i canons» (Cipolla, 1967): millors naus, però sobretot millor instrumental d’orientació per a la navegació en alta mar i superioritat de les armes de foc i en especial de l’artilleria; però també per la iniciativa comercial i l’impuls dels poders públics, a pesar del dèficit constant de la balança comercial. Els països que van iniciar l’expansió europea van ser, com ja hem dit, Portugal i Castella, seguits al segle XVII per Holanda, la Gran Bretanya i França. Les zones d’expansió de Portugal i Castella eren molt diferents, i per tant també van diferir les formes d’explotació.
2.2.1 El segle del predomini ibèric
Castella no va trobar a Amèrica una vida comercial organitzada; l’explotació del nou continent es va basar en el saqueig, l’ocupació del territori i la submissió o l’aniquilament dels indígenes i, més tard, en l’organització de la producció. El saqueig, sobretot dels tresors dels imperis asteca (Mèxic) i inca (El Perú), va ser molt rendible i va anar seguit per l’explotació de mines de plata, primer a Potosí (a l’actual Bolívia) i més tard també a Mèxic.
Portugal, en canvi, va organitzar l’explotació colonial com una empresa comercial: es tractava de portar a Europa els productes de l’Índia (espècies, teixits de cotó i de seda, joies...) a un preu millor que el de la ruta tradicional del Pròxim Orient. Per a aconseguir-ho, van ocupar enclavaments (factories) al llarg de les costes d’Àfrica i a l’Índia, des de les quals comerciaven amb els mercaders indígenes. El principal problema era com pagar les compres: les manufactures europees oferien pocs productes desitjables per al comerç oriental, de manera que s’havia de marxar proveït d’importants quantitats d’or i plata, obtinguts en part drenant les existències a Europa i la resta a Àfrica. Un finançament suficient només va ser possible amb l’arribada de metall preciós d’Amèrica (or i sobretot plata), obtingut del saqueig de les acumulacions seculars dels indígenes i de la conquesta dels imperis asteca i inca, però sobretot de la posada en explotació de les mines de plata del Perú i de Mèxic. El metall preciós americà va ser l’element definitiu per a la integració comercial a escala mundial.
S’ha d’advertir, però, que aquesta integració comercial va ser limitada, lenta i canviant. Limitada, perquè només afectava directament les zones de més fàcil comunicació (ports i zones pròximes) i els productes més desitjats pel comerç internacional, però també perquè el volum de mercaderies implicat era molt petit, i per tant tenia poca incidència sobre el conjunt del comerç, i encara menys sobre el conjunt de l’economia europea. Lenta, perquè les expedicions duraven molt temps (un any i mig per anar i tornar de Lisboa a l’Índia), però sobretot perquè tant el creixement del comerç com l’ampliació de les àrees afectades es van produir molt a poc a poc. Canviant, perquè els països capdavanters i les formes d’explotació van experimentar també variacions importants.
El segle posterior als grans descobriments l’esquema bàsic del gran comerç intercontinental era el següent: el metall preciós americà arribat a Sevilla servia, en part, per a pagar les despeses exteriors (politicomilitars) de la monarquia hispànica, i per a saldar el dèficit comercial provocat per la importació d’espècies (de Lisboa) i de manufactures (del centre-nord d’Europa). La part que sortia cap a Lisboa finançava directament el comerç amb Orient; la que anava a l’Europa nord-occidental vivificava tot el comerç europeu, en especial el comerç amb el Bàltic. Les manufactures del nord-est d’Europa satisfeien la demanda ibèrica i en part eren reexportades cap a l’Índia i cap a Amèrica.
Aquest era el circuit bàsic, format pel triangle Sevilla-Lisboa-Flandes i les dues rutes extraeuropees cap a Amèrica i Àsia. El centre principal eren les ciutats flamenques, primer Bruges, després Anvers i finalment Amsterdam, atès que, per diverses raons, però en especial pel predomini manufacturer, el centre de gravetat de l’economia europea s’anà desplaçant del Mediterrani (especialment Itàlia) a les ribes del mar del Nord.
A l’edat moderna, l’antic comtat de Flandes rep també el nom de Països Baixos. A la darreria del segle XVI, com a conseqüència de la revolta contra la monarquia hispànica, va quedar dividit en uns Països Baixos septentrionals (Holanda) i uns Països Baixos meridionals (Flandes o Bèlgica).
A més del circuit bàsic, s’han de tenir en compte com a mínim dos circuits secundaris: el comerç mediterrani continuava sent molt important al segle XVI, sobretot en les rutes de Venècia a Egipte, d’una banda, i amb l’Alemanya del sud, de l’altra. El segon circuït secundari, però important, era el del Bàltic, d’on provenien matèries primeres amb forta demanda a l’Europa occidental, com cereals, fustes i altres productes per a la construcció naval (pega, reïna), a canvi de sal i productes de luxe: vi, espècies, manufactures… Tant via Egipte com cap al Bàltic, el comerç s’havia de saldar també amb fortes quantitats de plata.
2.2.2 El pas de la primacia europea als països del nord-oest
A partir del segle XVII el comerç europeu i l’explotació de la resta del món van experimentar canvis substancials. En primer lloc, l’abundància de plata en provocava una pèrdua de valor que es traduïa en una alça dels preus (la revolució dels preus del segle XVI), mentre que obtenir-la resultava cada cop més car, tant perquè el mineral s’havia d’extreure d’una profunditat més gran com perquè la sobreexplotació havia fet desaparèixer gran part de la mà d’obra indígena. Per tant, els rendiments econòmics de la mineria van caure i la producció va disminuir. Però, precisament quan les arribades de plata a Europa s’estancaven, les sortides van començar a créixer ràpidament. La raó principal és la ruptura de l’anterior monopoli transoceànic de Castella i Portugal en favor dels països del nord-oest: Holanda, Anglaterra i França.
A partir de la Pesta Negra, tant Anglaterra com els Països Baixos havien experimentat un creixement econòmic superior al de la resta d’Europa, amb un fort augment del treball assalariat, de l’especialització i de la innovació, que feien que els seus productes fossin altament competitius, al mateix temps que les seves ciutats gaudien d’una àmplia autonomia organitzativa que els permetia adoptar institucions i polítiques favorables al desenvolupament econòmic (Van Zanden, 2009).
En aquestes condicions, les províncies del nord dels Països Baixos (Holanda), com a part de la seva revolta contra la política fiscal i religiosa de Felip II, van atacar les colònies portugueses (sota sobirania espanyola des de 1580), tant al Brasil com a l’Índic. Els principals avantatges dels holandesos foren el descobriment d’un camí més directe cap a les illes de les espècies, una millor ordenació del comerç i l’ocupació i explotació del territori, que contrastava amb la política portuguesa de factories mercantils.
Tant Anglaterra com França van imitar aviat la via holandesa. La major competència i les noves formes de gestió del negoci colonial van comportar transformacions importants. L’explotació de les colònies va quedar principalment en mans de grans companyies comercials privilegiades, que aviat es van convertir en societats de capitals (no de persones), o sigui, en les primeres societats anònimes. L’estat s’alliberava així de les despeses militars i d’administració i el negoci funcionava gairebé com un monopsoni i un monopoli, fet que permetia maximitzar els beneficis. Les principals companyies comercials privilegiades van ser les companyies holandesa i anglesa de les Índies Orientals.
Junt amb la creació de les grans companyies, l’instrument principal d’explotació colonial a partir del segle XVII va ser l’organització de la producció, sobretot mitjançant la creació de plantacions. La plantació és una gran explotació dedicada al monocultiu d’un producte amb demanda a Europa, produït amb mà d’obra esclava o subjecta. Els principals productes de plantació foren en el primer moment el sucre, el cacau i l’anyil; més tard, el tabac i el cotó. Com diu Hobsbawm (1983), el vell sistema colonial, basat en l’extracció, va ser substituït pel nou colonialisme de les plantacions.
A Amèrica, la irrupció dels conqueridors havia provocat una gran davallada de la població indígena, a causa de les lluites i les malalties, fins a provocar l’extinció d’ètnies senceres; d’altra banda, els indígenes americans, acostumats a economies poc exigents en treball, resistien malament la feina forçada a les plantacions, de manera que aquestes van dependre del tràfic d’esclaus africans. La quantitat d’africans capturats va ser d’uns vint milions, als quals s’han d’afegir els nascuts a Amèrica de mare esclava. Les principals destinacions van ser el Brasil i les colònies angleses i franceses del Carib, i més tard les colònies de l’Amèrica del Nord. El tràfic d’esclaus era al segle XVI un monopoli portuguès, que els holandesos van trencar al principi del segle XVII i anglesos i francesos a la segona meitat del mateix segle.
A Àsia, les plantacions serien molt més tardanes, però la Companyia Holandesa de les Índies Orientals organitzava també la producció en profit propi: assegurava l’autoritat dels reietons locals a canvi de forts tributs, de manera que els indígenes no eren privats de la propietat de la terra, però quedaven sotmesos a impostos tan elevats que només podien satisfer conreant i venent més espècies, el preu de les quals fixava la mateixa Companyia. Amb aquest sistema, els indí-genes eren pràcticament esclaus sobre la seva propietat i la Companyia obtenia el doble benefici del tribut pagat pels reietons i de la compra d’espècies a baix preu. Amb l’organització de la producció a les colònies, el comerç mundial es comença a basar més en la quantitat venuda que en els guanys per unitat: és l’inici del comerç massiu.
D’altra banda, al segle XVII, holandesos i anglesos, al mateix temps que s’introduïen en el comerç transoceànic, ho feien també en el comerç mediterrani: portaven gra del nord, pesca salada, teixits barats i espècies. La producció i venda de productes de luxe mediterranis no podia competir amb el comerç de béns de consum massiu oferts pels anglesos, els holandesos i més secundàriament els francesos, de manera que la primacia europea, primer econòmica i a partir de mitjan segle també política, va passar definitivament del món mediterrani a mans dels països entorn del mar del Nord.
Holanda va ser la potència hegemònica els tres primers quarts del segle XVII gràcies al seu predomini sobre el comerç asiàtic, el quasi monopoli del comerç del Bàltic, la penetració en el món mediterrani, el paper de centre principal d’intercanvis, tant dels productes ultramarins com dels productes europeus, el domini del transport (la flota holandesa venia a ser equivalent a la suma de les flotes de les altres potències europees) i el paper de gran centre financer mundial, sobretot després de la fundació del Wisselbank (Banc de Gir, 1609).
Però cap a mitjan segle XVII el comerç asiàtic basat en les espècies patia per la caiguda dels preus europeus, que el feien cada cop menys remuneratiu, i s’havia de continuar saldant amb plata en una proporció superior al 80%. Per lluitar contra aquest esllanguiment del negoci asiàtic, Holanda (i també la Gran Bretanya) van actuar en dos sentits; d’una banda, diversificant els productes portats a Europa, afegint a les espècies i productes de luxe anteriors mercaderies més barates però prou remuneratives: te, coure, teixits de seda i sobretot teixits de cotó indis (indianes o callicoes, procedents de Calcuta) i, molt a les acaballes de segle, cafè. D’altra banda, per a limitar les sortides de plata d’Europa, es van dedicar al comerç i al transport entre territoris asiàtics, que permetia obtenir uns guanys amb els quals pagar part de les mercaderies enviades a Europa.
A partir de mitjan segle XVII, Holanda va deixar ràpidament de ser l’economia predominant, principalment com a conseqüència de les polítiques mercantilistes hostils de la Gran Bretanya i de França. El principal instrument van ser les Navigation Acts angleses (la primera i més important de 1651), que només permetien introduir mercaderies a la Gran Bretanya en naus angleses o del país de procedència dels productes, eliminant així el paper de transportistes dels holandesos; tampoc no es permetia als estrangers comerciar directament amb les colònies angleses ni transportar pesca salada (bacallà, congre, arengades) en naus que no fossin angleses. Com a conseqüència del malestar creat per aquestes mesures discriminatòries, es van produir tres guerres comercials entre la Gran Bretanya i Holanda. Per la seva banda, França va elevar els drets a les naus holandeses per atracar als ports francesos, i fins i tot va intentar envair Holanda. Holanda va poder resistir aquests atacs, però la seva economia se’n va ressentir fortament. El predomini comercial seria en endavant de la Gran Bretanya; Holanda quedaria fins i tot per darrere França, però Amsterdam continuaria sent la primera plaça financera mundial.
Els anglesos començaren la seva expansió ultramarina gairebé al mateix temps que els holandesos i a remolc d’aquests, tant a Àsia com al Carib o al Mediterrani. Però van establir una sèrie de colònies de població a les costes de l’Amèrica del Nord (els futurs Estats Units). Les condicions de sòl i de clima de les colònies més septentrionals (Nova Anglaterra) permetien una agricultura de tipus europeu, pròspera gràcies a la disponibilitat de terra i l’eliminació o l’allunyament de les tribus indígenes. Les colònies meridionals foren explotades mitjançant plantacions esclavistes de tabac i de sucre, i més tard, però amb molta més importància, de cotó.
La superioritat comercial britànica va ser deguda en gran part a l’ús decidit de la capacitat legislativa i fins i tot de la violència per a afavorir la seva economia, política d’arrel mercantilista que mantindria molt clarament fins a la Primera Guerra Mundial; un altre factor important a l’època va ser l’aliança amb Portugal, forjada a partir de l’ajut britànic a la independència portuguesa. El descobriment d’or a la colònia portuguesa del Brasil el 1693 va generar una intensa demanda de manufactures, que va ser satisfeta sobretot per la Gran Bretanya. D’aquesta manera, Lisboa es va convertir pràcticament en el punt d’intercanvi de l’or brasiler pels productes anglesos; de tal manera que aquest or no va beneficiar les economies de la colònia ni de la metròpoli, sinó la del país productor de manufactures.
La Gran Bretanya va esdevenir també la potència dominant a Àsia gràcies principalment a l’ocupació de gran part de l’Índia (en competència amb França) i l’obertura de la Xina al comerç mundial, ni que fos només pel port de Canton. La Xina oferia productes de luxe, però especialment te, que es va convertir ràpidament en la beguda nacional anglesa; al llarg del segle XVIII, la quantitat de te exportada a Europa es va multiplicar per 70, en gran part gràcies al seu abaratiment: el valor de les importacions només es va multiplicar per 16. El comerç amb la Xina era altament deficitari; la solució va venir d’un producte tràgic: l’opi, produït a Bengala i portat a la Xina pels anglesos. Durant més d’un segle, l’opi va permetre l’explotació de la Xina de la mateixa manera que el comerç d’esclaus permetia l’explotació d’Àfrica.
