Читать книгу: «Introducció a la història econòmica mundial (3a ed.)», страница 5

No s’ha d’oblidar, però, que el gran avantatge del comerç britànic era el paper central que hi jugaven les seves manufactures. Mentre que Holanda era bàsicament un intermediari comercial, les manufactures angleses asseguraven el comerç i el benefici en profit de la metròpoli, tant per la seva venda directa a Europa o al Pròxim Orient com sobretot mitjançant el comerç triangular amb les colònies del Carib i l’Amèrica del Nord: amb el producte de la venda de manufactures a les colònies (i el contraban amb les colònies espanyoles) s’adquirien els productes colonials americans (sucre, tabac, cotó), que en part eren reexportats cap a Europa i el Pròxim Orient.

Al segle XVIII França es va convertir en la segona potència comercial, per darrere la Gran Bretanya. Tot i que va tenir poc èxit en els intents de colonització a l’Amèrica del Nord (el Canadà, vall del Mississipí), posseïa algunes illes amb plantacions de tabac i sucre a les Antilles. A l’Índic s’havia assegurat el domini de Madagascar i altres illes que facilitaven el camí cap a l’Índia, on va dominar algunes zones. El comerç oriental es basava sobretot en teixits de cotó i espècies de l’Índia, sedes i te de la Xina i cafè d’Aràbia. L’èxit comercial francès tenia com a fonament el comerç europeu, especialment la reexportació de sucre antillà, l’exportació de vins i aiguardents (brandi) de qualitat, la venda de manufactures a Espanya (en gran part destinades a l’Amèrica espanyola a través de Sevilla) i el comerç amb el Pròxim Orient.

També els antics imperis portuguès i espanyol van tenir un creixement comercial important al segle XVIII, però molt passiu: l’explotació de nous jaciments minerals (or al Brasil, plata a Mèxic) va generar una demanda colonial que en gran part va ser coberta mitjançant manufactures estrangeres, si bé en el cas de la monarquia hispànica va oferir una oportunitat per a l’exportació dels aiguardents, els teixits de cotó, els barrets i les sabates catalans i dels productes de ferro bascos.

En conjunt, al llarg de l’edat moderna, l’expansió comercial europea, acompanyada en moltes zones del domini polític, va significar la creació d’una sèrie de xarxes comercials relacionades entre elles, en les quals Europa (i especialment l’Europa del nord-oest) era la principal beneficiada pel seu paper d’intermediació, pel valor afegit de les seves manufactures i per la pressió política (militar) que exercia.

2.3 Institucions, instruments i tècniques mercantils

El creixement i l’expansió del comerç no hauria estat possible sense disposar d’una sèrie d’institucions, instruments i tècniques destinats bàsicament a millorar-ne l’organització, disminuir els riscos i facilitar el crèdit i el control del negoci. No en farem una descripció gaire exhaustiva ni organitzada segons cadascun d’aquests apartats. Ens limitarem a descriure’ls breument, seguint més aviat el ritme cronològic de la seva aparició. Naturalment, cal tenir present que els diferents aspectes, per bé que els expliquem l’un darrere l’altre, van ser en gran part contemporanis i relacionats.

2.3.1 La moneda

En primer lloc, cal parlar de la moneda. Fins al segle XIII l’Occident europeu només encunyava diners de plata petits (els millors contenien cap a 1,5 grams de plata, amb tendència a ser cada cop més lleugers), mentre que les monedes internacionals, les utilitzades per al comerç a llarga distància, eren àrabs o bizantines (besants, dinars). Al començament del segle XIII les grans ciutats comercials italianes (Venècia, Gènova, Florència...) van encunyar primer monedes de bona plata, anomenades grossos, múltiples dels diners anteriors, que van ser imitades per la major part dels països; i mig segle més tard monedes d’or (florins o ducats), que serien «el dòlar de l’edat mitjana», desbancant les anteriors monedes orientals: era la demostració més patent del canvi de domini en el comerç internacional. El predomini europeu es mantindria amb l’acumulació d’or i plata procedent, de primer, de les mines de l’Europa central i, a partir del segle XVI, sobretot d’Amèrica, que van permetre l’emissió d’una gran multitud de monedes i denominacions; les més internacionals van ser els rals de plata castellans i els florins i escuts d’or encunyats per diverses potències. A partir de mitjan segle XVII, va començar a aparèixer el paper moneda, de fet certificats de dipòsit emesos pels bancs, però abans de la Revolució Industrial van tenir molt poca importància.

2.3.2 Mercats i fires

Les primeres institucions importants en la millora del comerç van ser els mercats i les fires. Uns i altres són punts de trobada preestablerts entre venedors i compradors, però mentre els mercats tenen un abast local i una periodicitat curta, que pot ser fins i tot diària, les firen són més escasses, però de més importància. Les fires s’han definit com a reunions de comerciants, regulades i privilegiades, que tenen lloc en un espai i en un moment determinats. La reunió de gent i productes a la fira té com a avantatge principal la concentració de l’oferta i la demanda, que permet superar la incertitud comercial que comportava el comerç a llarga distància itinerant i dominat per l’oferta. L’intercanvi firal és doble: entre comerciants vinguts de diferents llocs i entre comerciants i gent de la zona on se celebrava la fira, que hi portaven a vendre vitualles, matèries primeres o productes manufacturats, els diners obtinguts amb els quals els permetien adquirir els béns portats pels mercaders.

Encara que les firen han perdurat fins als nostres dies sense canvis importants, el seu gran moment comercial correspon a l’edat mitjana. Després el comerç es va fer més constant i van perdre gran part del seu paper de lloc de trobada de mercaders, però les principals (Xampanya, Medina del Campo, Besançon...) es van reconvertir en fires financeres, o sigui, llocs i moments en els quals es concentraven pagaments, i cobraments i per tant també una part important del crèdit. A partir del segle XVIII, aquest paper quedaria també eclipsat per l’activitat constant dels bancs de les ciutats principals (places bancàries).

2.3.3 Crèdit i banca

Perquè el creixement experimentat per l’activitat comercial no hauria estat possible sense el crèdit i la banca. Les formes més senzilles de crèdit comercial, la cessió de mercaderies o de diners per a comprar mercaderies amb la promesa de retornar el valor obtingut amb un escreix (interès) apareixen molt aviat i a tot arreu; però alguns grups, com els anomenats llombards (de Llombardia), es van especialitzar en el préstec de fira a fira, que permetia a un mercader sense recursos suficients obtenir crèdit per a comprar mercaderies, vendre aquestes mercaderies en un altre lloc i liquidar el deute a la propera fira. Aquests primitius prestadors itinerants deixaven els seus diners o els de gent que els hi havia fet a mans per aquest fi; l’aparició de la banca va permetre que el crèdit adquirís molta més importància.

La banca, i sobretot la tècnica bancària, procedeixen del canvi de moneda: el canvista o banquer és l’especialista que coneix el valor de les diferents monedes i en facilita l’intercanvi guanyant-hi una comissió. Aviat el banquers afegeixen al canvi el dipòsit: el banquer disposa d’una caixa forta en la qual accepta que els clients hi dipositin els seus diners o bé perquè el banquer pugui adquirir la moneda per la qual els volen canviar o bé per seguretat. Molt aviat els mercaders troben còmode enviar els seus creditors a cobrar al banc: aquest pot lliurar els diners o anotar el crèdit a l’haver del creditor i el dèbit al deure del deutor. La culminació d’aquest procés és el crèdit: els banquers, a coneguda o no dels seus clients, aprofiten una part dels fons dipositats per a prestar-los a tercers a canvi d’un interès; és el negoci bancari.

Els progressos posteriors van venir de la creació de bancs especialitzats en el gir i dels bancs centrals. Els primers bancs de gir, o sigui, especialitzats en el negoci de les lletres de canvi, van aparèixer a Itàlia, d’on van ser imitats i perfeccionats a Flandes: el Wisselbank d’Amsterdam va servir de model per a molts bancs de gir al nord d’Europa.

La lletra de canvi, una ordre de pagament que s’ha de fer efectiu en un altre lloc, en una altra moneda i al cap d’un cert temps, va ser el principal instrument del crèdit comercial i dels pagaments a llarga distància. Per evitar la condemna eclesiàstica a l’interés, aquest es camuflava en el canvi, el valor atribuït a les monedes que intervenien en l’operació.

Tot i que existien bancs públics des del segle XV (el primer la Taula de Canvi de Barcelona, creada el 1401), la seva transformació en bancs centrals, prestadors de l’estat, gestors del deute públic i emissors de paper moneda, va tenir lloc per primera vegada amb la fundació del Banc d’Anglaterra el 1694; la iniciativa va ser imitada aviat a França, però l’excés d’emissió de paper moneda va portar el Banc Central francès a la fallida el 1720, de manera que el Banc d’Anglaterra va ser gairebé l’únic banc central de l’etapa preindustrial: l’espanyol Banco de San Carlos no seria creat fins al 1782, sense gaire èxit, i la resta de països no van disposar de bancs centrals fins al segle XIX.

Al costat de la banca s’ha de citar també la borsa. El seu precedent són les llotges de contractació de mercaderies, en algunes de les quals es va afegir amb el temps la contractació de títols de deute públic i més tard d’accions de les grans companyies comercials i altres societats per accions. La primera borsa va ser la d’Anvers el 1487; un segle més tard van aparèixer amb poca diferència les de Lió, Londres i Amsterdam, i al final del segle XVII i començament del xviii, les de Berlín, Basilea i París.

2.3.4 Formes d’associació i assegurances

L’activitat comercial va propiciar diverses formes d’associació. La companyia (dos o més socis que actuen en comú), tot i que no era desconeguda, era poc utilitzada a causa del principi de responsabilitat il·limitada, que obligava cadascun dels socis a respondre amb tots els seus béns de les pèrdues de la companyia. Més típica del comerç medieval era la comanda o societat en comandita, formada per un soci capitalista (comandant) i un soci gestor (comanditari): el primer aportava els diners o les mercaderies, el segon s’encarregava de transportar-les al punt de venda per tornar amb els diners o altres mercaderies. Normalment el capitalista es reservava tres quartes parts del guany, però les pèrdues, si n’hi havia, anaven a càrrec seu.

Altres formes d’associació que apareixen també ja a l’edat mitjana i que tenen com a finalitat principal resoldre els problemes de la distància són la sucursal, dependència de l’empresa instal·lada en una altra ciutat i que no està dotada d’iniciativa pròpia; l’empresa filial, societat independent, però participada majoritàriament per la casa central i que s’ocupa preferentment de les relacions amb aquesta, i la corresponsalia, acord entre empreses independents i situades en llocs diferents, però que mantenen unes relacions privilegiades que inclouen transmissió de notícies, crèdit mutu i de vegades participació en negocis comuns.

Una forma especial d’associació, creada per la conveniència d’evitar el risc repartint les possibles pèrdues i que aviat agafà entitat pròpia, és l’assegurança. L’assegurança prengué dues modalitats principals: el préstec marítim o crèdit a l’engròs, pel qual es cedien mercaderies o crèdit per a la compra de mercaderies amb la condició que només calia tornar el capital i els interessos pactats si les mercaderies arribaven a bon port. La segona és l’assegurança pròpiament dita, semblant a l’actual fins i tot en el vocabulari, per la qual els asseguradors rebien per endavant una prima i a canvi es comprometien a pagar el valor de les mercaderies en cas de pèrdua. Les societats d’assegurança es creaven per a cada cas concret i normalment hi participaven molts asseguradors amb quantitats petites: era menys perillós que arriscar una quantitat gran en una sola assegurança.

La forma moderna més corrent d’associació, la societat de capitals o societat anònima, va néixer al començament del segle XVII amb les grans companyies colonials privilegiades, de les quals ja hem parlat; però fins ben entrat el segle XIX va quedar reduïda a grans empreses amb suport estatal (companyies comercials, construcció d’obres públiques o colonització de territoris): de fet, en molts països la constitució d’una societat anònima requeria un decret del Govern o l’aprovació del Parlament fins ben avançat el segle XIX.

Arribar a aquest grau d’organització del crèdit i de les societats pressuposa disposar de la comptabilitat, la forma més avançada de la qual, la partida doble, apareix a Itàlia als segles XIV-XV. De fet, encara avui les pràctiques bancàries, creditícies i comptables són en gran part hereves directes de les innovacions introduïdes pels banquers i comerciants medievals, especialment els de les ciutats italianes (Gènova, Florència, Venècia).

3. Recuperació i creixement de la producció artesana

Les sinergies positives entre la ciutat i el camp van fer créixer l’activitat manufacturera urbana, que en gran part anava destinada a l’abastament de la mateixa ciutat i del camp circumdant: el vestit i el calçat eren els productes més típics, però també els estris de cuina, l’instrumental agrari i les armes. A més d’això cal tenir presents els oficis de la construcció (paletes i fusters) i els destinats a la manipulació d’aliments (carnissers, flequers).

La producció artesana va experimentar un creixement notable, gràcies sobretot a l’auge del comerç, però va ser sobretot un creixement quantitatiu, sense grans innovacions, excepte en alguns sectors. D’altra banda, l’activitat artesana tenia una importància secundària en el conjunt de l’economia: ocupava un percentatge petit de la població activa, sobretot respecte a l’agricultura, però també en comparació amb el comerç, el transport o el servei domèstic; l’escassa capacitat de demanda de la major part de la població era un obstacle molt important per al creixement industrial. Així i tot, la demanda estimulava l’especialització, tant dins de cada ciutat (subdivisió dels oficis) com d’algunes ciutats en alguns productes, que resultaven competitius en el comerç a llarga distància.

3.1 La indústria tèxtil

Al conjunt d’Europa la principal activitat manufacturera era la producció de teixits. La regió capdavantera en aquesta producció per al comerç internacional va ser Flandes. Els teixits de llana gruixuda (draps) de Flandes van assolir una qualitat que els feia competitius a la resta de l’Europa occidental i, fet encara més important, van aconseguir introduir-se en els mercats del Pròxim Orient. De fet, els teixits van ser el producte principal del comerç a llarga distància durant tota l’etapa preindustrial. Les altres activitats importants van ser l’obtenció i l’elaboració de metalls i la construcció, tant d’edificis com de naus.

La indústria tèxtil no va experimentar grans transformacions tècniques, però sí una gran quantitat de petits perfeccionaments i canvis en els productes principals. En el sector llaner el canvi principal va ser l’aparició al segle XVI de la nova draperia, més variada, més lleugera, més barata i més portable en climes càlids que no pas la vella draperia tradicional, que havia enriquit les ciutats flamenques i italianes a l’edat mitjana. La nova draperia exigia menys matèria primera, menys treball i menys instal·lacions; era d’inferior qualitat, però molt més barata i, si bé va néixer a Flandes, es va difondre ràpidament per Anglaterra, que en seria el principal país exportador, i també per França.

La indústria tèxtil sedera no era tan important en producció i ocupació, però sí en valor. Els primers centres importants es trobaven a Itàlia, on al segle XVII Bolonya disposava d’una gran màquina de filar seda, un enginy molt complex, però molt eficaç, que la ciutat intentà mantenir com un secret industrial, però no ho va aconseguir per gaire temps. La seva difusió per la vall del Po va acabar especialitzant Itàlia en la producció de fil de seda, que era exportat a tot arreu, però sobretot a Lió, que seria fins al segle XIX el principal centre tèxtil seder europeu.

El lli i el cotó, tot i ser fibres treballades des de l’edat mitjana, no prenen importància fins al segle XVII: el lli era utilitzat en la confecció de veles, sacs i teles senzilles, però també de teixits fins (de fil), que es van beneficiar molt de la difusió de la roba interior i de la demanda colonial. Va ser en gran part una indústria rural, en la qual sovint els mateixos pagesos que conreaven el lli el manufacturaven. Els seus principals centres productors foren Flandes, França (Bretanya i Normandia), la Gran Bretanya (especialment Escòcia i Irlanda) i algunes zones d’Alemanya (Baviera, Silèsia, Westfàlia). Al segle XVIII la demanda d’aquestes zones superava la producció de fibra, de manera que s’importava molt lli de Rússia i dels països bàltics.

La darrera fibra a tenir importància a Europa va ser el cotó. Tot i que era conegut i treballat des d’antic, va tenir una escassa difusió fins que al començament del segle XVIII la prohibició d’importar calicoes (teixits de Calcuta) de l’Índia en va provocar les imitacions, que van tenir una gran acceptació tant a Europa com a les colònies. El sector cotoner es va concentrar en punts concrets d’Europa (l’alta vall del Rin, Catalunya), però sobretot a Anglaterra: la mecanització de la filatura de cotó s’acostuma a considerar com el primer episodi de la Revolució Industrial. Com a antecedents de la maquinària que a la segona meitat del segle XVIII revolucionaria la producció de fil de cotó, es poden citar ja al segle XVII el teler de cintes, que multiplicava per quatre la producció, o les màquines de fer mitges.

3.2 L’extracció i transformació dels metalls

Al començament de l’època feudal, les pràctiques mineres eren molt simples i només permetien aprofitar filons molt superficials. El descobriment de mines de plata a l’Europa central va portar a la introducció, a partir de mitjan segle XV, d’una sèrie d’innovacions que permetien treballar a més profunditat (màquines per extreure l’aigua i elevar el mineral) i, posteriorment, a la introducció de processos que abaratien la transformació del mineral en metall: martells moguts per energia hidràulica (martinets), màquines trituradores i procediments químics per a separar els diferents metalls.

A part de l’or i la plata, el metall principal era el ferro, el treball del qual va ser també objecte d’importants innovacions. La farga tradicional permetia separar el ferro dels altres minerals o la terra que portava incorporats a base de colpejar amb el martinet el ferro calent i obtenir-ne després objectes mitjançant la forja. Una innovació medieval va ser el forn baix, l’exemple més perfecte del qual era la farga pirenaica o catalana, que utilitzava un salt d’aigua per a dirigir un corrent d’aire cap al forn, que aconseguia així una temperatura més elevada. Tot i això, només obtenia una espècie de pasta de ferro, que es podia treballar a cops de martell (forja).

La innovació bàsica posterior (al segle XVII) va ser l’alt forn, que permetia fondre el ferro i obtenir peces directament abocant ferro fos en motlles. Els avantatges de l’alt forn eren que podia treballar amb minerals menys rics i necessitava menys combustible. En canvi, l’alt forn era molt més car de construcció i el ferro obtingut no servia per determinats usos, de manera que ambdós sistemes d’obtenció de ferro, la farga i l’alt forn, es van mantenir fins ben avançat el segle XIX en molts països.

Per desgràcia, les innovacions principals en la metal·lúrgia van anar destinades a l’obtenció de nou armament: cuirasses, espases, piques d’acer i armes de foc portables, però sobretot, per la gran quantitat de metall que consumien, canons.

3.3 Les millores en l’aprofitament energètic

Tant la producció artesana com el comerç es van beneficiar de millores en l’aprofitament de les energies naturals, de vegades poc vistoses però molt eficaces, com la ja citada de la farga catalana. Els molins hidràulics es van perfeccionar per a adaptar-se millor a les disponibilitats d’aigua de cada lloc i a diferents usos: moldre el gra, compactar teixits (batanar), moure una serra...; però la principal novetat va ser el perfeccionament i la difusió del molí de vent, útil quan l’aigua té poc desnivell per a moure un molí hidràulic (cas d’Holanda) o bé és molt escassa, com a la Manxa.

L’aprofitament de l’energia eòlica va tenir encara més importància en la navegació. Junt amb les innovacions ja citades del timó de popa i la brúixola, un millor aprofitament de la força del vent, a base de multiplicar les veles i millorar-ne la disposició i el maneig, va permetre construir naus més grans i més eficients, fet que va tenir importància per al comerç a llarga distància, que ja hem vist, i per a la construcció naval, que veurem més endavant.

L’altra gran innovació energètica de l’edat moderna és la gran expansió en l’ús, i per tant l’extracció, del carbó mineral, sobretot a la Gran Bretanya. L’elevat consum de llenya o de carbó vegetal (domèstic o industrial) va provocar al segle XVI un procés de desforestació i d’encariment de la llenya. Com que a la Gran Bretanya el carbó era abundant i relativament fàcil d’extreure, va començar a ser utilitzat en aquells processos que només necessitaven una font de calor, com la fabricació de sabó o de cervesa o la refinació de sucre. Tot i que no podia ser utilitzat en la siderúrgia, que era possiblement el sector més consumidor de llenya, el seu ús es va difondre àmpliament: a mitjan segle XVI s’extreien a la Gran Bretanya unes 200.000 tones de carbó per any; a la fi del xvii, uns 3.000.000 de tones. La turba, més barata, però amb menys potència calorífica, va ser molt usada, com a alternativa a la llenya i el carbó, sobretot a Holanda i algunes zones del nord d’Alemanya.

3.4 La construcció

La construcció va millorar molt les seves tècniques al llarg de l’etapa preindustrial: n’hi ha prou de veure qualsevol catedral gòtica o barroca o palaus com el de Versalles; en canvi, l’instrumental i la maquinària disponibles van canviar molt poc. Així i tot, es tracta d’una activitat important, d’una banda per la quantitat de gent i oficis als quals donaven feina les grans obres, de l’altra perquè sovint es tractava de treballadors itinerants, amb la facilitat per a la difusió de coneixements tècnics que això suposa.

De tota manera, els avanços més importants en la construcció es van donar a les drassanes: la construcció naval es va convertir en la indústria més complexa de l’època i una de les que requeria més inversió de capital. Sobretot a Holanda i a Venècia, les drassanes estaven equipades amb grues i serres mecàniques i es fabricaven peces estàndard per a facilitar la construcció i les reparacions. El resultat va ser un enorme creixement de la capacitat de transport, encapçalada per Holanda. La flota holandesa va passar d’unes 50.000 tones al començament del segle XVI a unes 500.000 a les acaballes del segle següent, moment en què representava la meitat del tonatge europeu. La construcció naval tenia importants efectes d’arrossegament sobre altres indústries: fabricació de veles i cordes, metal·lúrgia, etc.

Hi ha moltes altres innovacions, la major part conegudes des de la baixa edat mitjana, però que es van difondre als segles XVI i xvii, com la impremta, els tapissos, les porcellanes, els rellotges, les joguines mecàniques, les lents òptiques (ulleres, telescopis) i els instruments de navegació la seva escassa importància com a indústries no n’ha de fer oblidar el paper com a especialitats locals o regionals, però sobretot la transcendència d’algunes. Assenyalarem només la importància de la impremta com a difusora del coneixement, la millora que l’instrumental nàutic va significar per a la navegació i el comerç, i sobretot l’aprenentatge per a innovacions mecàniques posteriors que va significar la fabricació de rellotges i de joguines mecàniques.

3.5 L’organització de la producció

A cada ciutat, l’activitat artesana es va anar organitzant en associacions d’ofici o gremis. El gremi era l’associació de mestres d’un mateix ofici, organitzada, reconeguda i regulada pel municipi. Les seves finalitats eren el monopoli de l’ofici (ningú no el podia exercir si no era admès com a mestre en el gremi corresponent) i el control de l’activitat, vetllant per la qualitat del producte; cada gremi disposava també de mecanismes d’ajuda mútua i assegurava la representació de l’ofici en els òrgans de poder municipals. Encara que només els mestres de l’ofici formaven part del gremi, les altres dues categories professionals típiques de l’època, l’aprenent i l’oficial, eren també acollits en el gremi sota l’empara del seu mestre.

Els gremis d’ofici foren importants fins al segle XVII i, tot i una clara decadència al xviii, arribaren en alguns països, com Alemanya, fins a mitjan segle XIX.

Gran part de la producció artesana, fins i tot de la destinada a mercats llunyans, es va continuar obtenint en el marc de l’organització gremial, en especial a Itàlia, França i Alemanya; però, fins i tot on els gremis mantenien el seu vigor, la producció per al comerç a llarga distància, més massiva i depenent dels gustos de zones llunyanes, va escapar aviat del control dels mestres gremials per a passar a mans d’empresaris que dirigien la producció, indicant les quantitats i qualitats que desitjaven, i sovint avançant matèries primeres o diners i fixant per endavant el preu dels productes. En aquest darrer cas, el mestre gremial es convertia en un treballador a tant la peça, tot i que per regla general continuava sent propietari del taller i de l’instrumental, o sigui, del capital fix; per tant, l’organització gremial es manté, però amaga unes relacions de producció diferents.

El pas de l’estructura de producció gremial a l’empresarial passa per diversos estadis intermedis fins a culminar a la fàbrica. Trobem en primer lloc l’anomenat putting out system (o Verlag System, en alemany): l’empresari dóna feina a fer a diversos mestres i assenyala les característiques del producte i els terminis de lliurament, aconseguint així l’estandardització i el control de la producció. Hi ha encara un aspecte més important: si l’elaboració dels productes implica processos diferents (com en la producció de teixits, el treball de la pell o l’obtenció de productes metàl·lics), l’empresari organitza tota la cadena de producció, fent desaparèixer els mercats intermedis i procurant evitar els colls d’ampolla que sovint es produïen en aquests.

El putting out system, nascut en el si del món gremial, tindrà, però, molta més importància amb la difusió de la indústria al camp, que és la situació característica de l’edat moderna. Molts empresaris comencen a traslladar a les zones rurals una part creixent de la producció, de manera que es produeix una divisió del treball: l’obtenció d’alguns productes intermedis o de productes senzills, processos intensius en mà d’obra poc o gens especialitzada es traslladen al camp, mentre que la ciutat manté l’elaboració de productes de luxe i sovint els acabats dels productes rurals, o sigui, les operacions que requereixen més habilitat (més ofici). Aquesta deslocalització de la indústria respecte a la ciutat obeeix a dues raons principals: d’una banda, evita la reglamentació gremial, cosa que permet per exemple oferir productes nous (que sovint resultaven de qualitat inferior, però més barats); de l’altra, aprofita la disponibilitat de matèries primeres i el cost inferior del factor treball: al camp, els ingressos familiars no depenien bàsicament de l’activitat artesana i el cost d’oportunitat del treball era pràcticament zero en molts moments de l’any.

En molts llocs d’Europa la indústria rural no va superar aquest estadi de pagesos secundàriament artesans, però a les zones d’activitat més intensa, de més demanda de treball, es va produir una especialització superior: moltes famílies passaven a tenir la producció artesana com a activitat principal i completaven els seus ingressos treballant al camp en els moments de més demanda de mà d’obra, i per tant de jornals més alts. És el que s’anomena protoindustrialització. L’augment de població no productora directa d’aliments que comporta aquesta situació només és sostenible si hi ha una zona agrària propera capaç d’incrementar la seva producció per a proporcionar a l’àrea protoindustrialitzada els aliments necessaris sense un augment excessiu dels preus. Per tant, la protoindustrialització afavoreix una integració del mercat que beneficia tots els participants, no sols les zones protoindustrial i agrària, sinó també la ciutat propera, punt sovint d’acabament i gairebé sempre de venda dels productes artesans rurals i mercat on els treballadors de les dues zones podien adquirir més articles; tots dos aspectes permeten ampliar el radi de mercat, interior i exterior, de la ciutat.

El concepte originari de protoindustrialització (Mendels, 1972) postulava que es tractava d’una fase prèvia a la industrialització però l’evidència demostra que moltes zones protoindustrials no es van convertir mai en zones industrials. El fet és fàcilment comprensible: les principals matèries primeres protoindustrials eren la llana i el lli, mentre que els elements definidors de la primera industrialització serien el cotó, el carbó i el ferro. Tanmateix, la fase de protoindustrialització era una bona preparació per a la industrialització (aportava coneixements tècnics i de mercats), de manera que algunes zones protoindustrials es van transformar en zones industrials i altres van donar suport a la industrialització d’una àrea propera.

La relació de producció es transforma en capitalista quan, fent un pas més, l’empresari proporciona també el capital fix, o sigui, els locals i la maquinària, a canvi de l’obligació de treballar en exclusiva per a ell. La fàbrica apareix quan l’augment de la demanda posa de manifest els inconvenients de la indústria al camp: dificultats per a organitzar la producció i assegurar-ne la quantitat i la qualitat (De Vries, 1982). Quan es volia introduir un producte nou, per al qual els treballadors rurals no tenien ni coneixements ni eines, si la demanda era creixent i es presumia constant, valia la pena l’esforç de concentrar la producció i professionalitzar els obrers: va ser el cas de la indústria cotonera. La fàbrica, un cop feta la inversió inicial, estalviava despeses de transport, fraus i treball de mala qualitat, i permetia al capital circulant una velocitat de rotació molt superior, de manera que la fàbrica, sorgida ben entrat el segle XVIII, s’ha de considerar com a precedent directe de la Revolució Industrial (Berg, 1987), tot i que només va adquirir ple sentit amb aquesta.