Читать книгу: «Introducció a la història econòmica mundial (3a ed.)», страница 7

El progrés tècnic es produeix per l’aparició d’un conjunt de macroinvents que, un cop aplicats, originen un flux de microinvents. Els macroinvents són idees radicalment noves que apareixen molt de tard en tard, produeixen un fort impacte en la producció i estimulen la inversió a causa dels beneficis que proporcionen, però tenen un rendiment econòmic progressivament decreixent (Crafts, 1995). Els microinvents són les millores que s’afegeixen a un macroinvent per a obtenir augments en la producció, disminució de costos o comoditat i seguretat en el procés o per a adaptar el macroinvent a un altre sector productiu. La combinació de macroinvents i microinvents provoca una disminució del cost del producte i un creixement autosostingut de la renda per capita que fan possibles mercats cada cop més grans i, per tant, un creixement accelerat.

Els macroinvents, a la vegada que generen increments de la productivitat en un procés determinat, provoquen també fàcilment colls d’ampolla en altres processos relacionats: per exemple, un augment de la capacitat de producció de fil provoca un coll d’ampolla, un excés d’oferta de fil que els teixidors no poden absorbir; a la inversa, una millora en el teixit provoca un coll d’ampolla per manca de fil suficient. Aquestes disfuncions estimulen la recerca de solucions, i per tant de nous invents. En conseqüència, cada macroinvent estimula a la vegada microinvents sobre si mateix i la recerca de macroinvents complementaris, el resultat dels quals pot ser la superació amb escreix del coll d’ampolla present, i per tant l’aparició de nous colls d’ampolla en altres punts del procés de producció. En tot cas, macroinvents i microinvents requereixen un coneixement acurat del procés que es vol mecanitzar o millorar, de manera que com més es difongui l’ús d’una màquina, més possibilitats hi ha que generi innovacions.

Hi ha tres formes principals de generar innovacions (Von Tunzelmann, 1993):

1 Learning by doing (aprendre fent): els constructors de màquines van introduint petites innovacions, especialment per a adaptar les màquines a les necessitats o els requeriments de cada empresa concreta. Com més màquines d’un tipus determinat es fabriquin i durant més temps, més fàcil és que apareguin millores (microinvents).

2 Learning by using (aprendre per l’ús): els obrers que fan anar una màquina introdueixen petits canvis que en milloren o faciliten el funcionament i que poden ser incorporats a noves versions de la màquina. També en aquest cas, com més utilitzada sigui una màquina, més possibilitats de millora tindrà.

3 Learning by learning (aprendre aprenent): com més màquines es dissenyen i fabriquen, més s’aprèn a fer màquines, a resoldre d’una manera sistemàtica els problemes tècnics plantejats i a adaptar mecanismes o parts d’una màquina a altres màquines que poden tenir funcions molt diferents.

Les principals innovacions que conformen la Revolució Industrial van tenir lloc en els camps de la producció, les matèries primeres utilitzades, l’organització de la producció i el transport. Aquests dos darrers aspectes són importants sobretot en el moment de la difusió de la industrialització, de manera que en parlarem en el capítol 5.

Els canvis en la producció consisteixen en la substitució de l’activitat de l’home per la de la màquina en la fabricació dels productes (maquinisme), en l’aplicació massiva d’energia produïda per a moure les màquines i per al transport i en la utilització de matèries primeres: sense abandonar l’ús de matèries primeres orgàniques (fusta, fibres vegetals o animals), la industrialització es caracteritza pel predomini de les matèries primeres inorgàniques (Wrigley, 1989), que permeten assegurar un flux molt més constant, tant de productes com d’energia i, al mateix temps, descarregar la terra de la necessitat de produir tot allò necessari per a la vida humana. Aquesta sèrie de canvis van exigir molt sovint la concentració de l’activitat industrial a la fàbrica (factory system).

El canvi en l’ús d’energia és a la vegada quantitatiu i qualitatiu: s’utilitza molta més energia en els processos productius, però sobretot l’energia utilitzada és qualitativament diferent. Abans de la Revolució Industrial es tractava d’energia muscular (humana o animal), cara i limitada, d’energia natural aprofitada (eòlica, hidràulica) o d’energia de procedència orgànica (llenya, carbó vegetal); amb la Revolució Industrial l’energia característica és generada per l’home on vol, quan vol i, dins uns certs límits, en la quantitat i potència que vol, de primer a partir de la transformació de l’energia calorífica del carbó, d’orígen inorgànic, en l’energia cinètica del vapor.

El conjunt de canvis en l’ús d’energia com a conseqüència de la Revolució Industrial (fins als nostres dies) pot ser esquematitzat de la manera següent:

– Fonts d’energia: carbó (s. xviii), gas (~ 1810), petroli (~ 1860), gas natural (~ 1960), fusió de l’àtom (~ 1965), energies renovables (~ 1980).

– Formes d’energia: vapor, electricitat, explosió.

– Motors: màquina de vapor (~ 1770), motor elèctric (~ 1870), motor d’explosió interna (~ 1880).

Els sectors afectats per aquests canvis en el moment de la Revolució Industrial van ser bàsicament tres: el sector tèxtil cotoner, el siderúrgic i l’energètic. En cap d’ells no es partia de zero, però els canvis experimentats en pocs anys van ser revolucionaris en el sentit que van transformar la seva manera i la seva capacitat de produir i, a la llarga, tota l’economia. Hi ha dos sectors més que acostumen a ser oblidats, però que són també importants, encara que les seves transformacions o el volum de la seva producció no siguin tan revolucionaris: la mineria i la indústria química.

3.1 Els teixits de cotó

Els primers invents de la Revolució Industrial van afectar el sector tèxtil cotoner i més concretament l’operació més senzilla però més lenta del procés: la filatura, l’obtenció de fil. Convé recordar que la fabricació de teixits requereix una llarga sèrie d’operacions, les principals de les quals són la filatura i el tissatge (encreuament dels fils per a formar la tela). Tradicionalment de dos a quatre filadors eren suficients per a abastar de fil un teixidor. Però el 1733 John Kay va introduir una petita innovació en el tissatge: la llançadora volant, que es va difondre cap a 1760. Es tractava d’una llançadora normal a la qual se li havien afegit unes rodetes i que es movia al llarg d’una guia mitjançant un cordill estirat pel teixidor: per tant, tot i la seva importància, la llançadora volant no pot ser considerada una màquina; però permetia que l’amplada de la peça teixida pogués ser molt més gran que la tradicional de l’amplada de braços del teixidor i el procés era més ràpid; un teixidor necessitava ara el fil de 8 a 10 filadors. La llançadora volant va provocar una fam de fil, sobretot de llana, que era la fibra tèxtil més utilitzada a l’època; però les màquines inventades per a solucionar el problema eren de moviments bruscos, de manera que el fil de llana es trencava sovint (Landes, 1979). Per aquesta raó, només van poder ser aplicades durant molt temps al cotó, que era una fibra més resistent flexible i homogènia que no pas la llana. Només quan les màquines van ser perfeccionades gràcies a l’experiència obtinguda en el treball del cotó, va ser possible aplicar-les a la llana i a les altres fibres.

La primera màquina de la Revolució Industrial va ser l’anomenada spinning-jenny o simplement jenny, inventada per Hargreaves el 1768. La jenny era una màquina manual, moguda per la força de l’operari, que realitzava mecànicament els processos de torsió i estiratge que el filador feia amb els dits; però mentre el filador treballava amb un sol fus, la primera jenny ho feia amb vuit fusos a la vegada i a la fi de segle ja en podia portar 120 i filava amb una velocitat molt més gran que el millor filador. L’any següent, Arkwright va inventar la water-frame, moguda per energia hidràulica. El 1785 Samuel Crompton va combinar ambdues màquines per a obtenir una màquina híbrida coneguda com a mule. Aquestes dues darreres màquines havien de ser mogudes per energia externa, hidràulica o de vapor, i per tant exigien la concentració de l’activitat a la fàbrica. D’altra banda, les tres màquines van ser utilitzades alhora durant bastants anys perquè proporcionaven fils aptes per a usos diferents. La característica comuna a totes aquestes màquines és que requerien un obrer especialitzat. El 1825 Richard Roberts va automatitzar la mule (self-acting mule), que seria coneguda com a selfactina, la qual ja no necessitava un obrer especialitzat: qualsevol persona podia fer funcionar la màquina, que multiplicava per alguns centenars la productivitat d’un filador manual, per experimentat que fos.

Aquesta sèrie de màquines van fer créixer en gran manera la producció de fil, fins al punt que no hi havia prou teixidors per a treballar-lo, de manera que el preu del fil queia en picat: entre 1784 i 1832 es va reduir a una desena part. La Gran Bretanya començà a exportar fil, però evidentment la solució era mecanitzar el tissatge. Hi havia hagut un intent de Cartwright el 1787, que aportava les solucions bàsiques, però que no resultava viable perquè el teler s’espatllava o trencava el fil amb massa freqüència. El primer teler mecànic prou segur per a ser operatiu, va ser inventat el 1822 pel mateix Richard Roberts, pocs anys abans de patentar la selfactina (1825); així i tot, els teixits fins van requerir el teler manual fins al final del segle XIX.

S’ha de recordar encara una altra màquina que va ser d’una importància cabdal: la desmotadora mecànica, obra de l’inventor nord-americà Eli Whitney (1793), que permetia separar les llavors del cotó de la floca, la fibra tèxtil. Els Estats Units, que abans de l’invent de la màquina de Whitney no eren un gran proveïdor de cotó a la Gran Bretanya, van passar a dominar el mercat gràcies a l’abaratiment del preu que aquesta permetia, però també per la disponibilitat de terres i de mà d’obra esclava per al seu conreu: la producció de cotó als Estats Units es va multiplicar per 60 entre 1790 i 1810.

Al mateix temps que creixia la capacitat de producció, es produïa un descens de preus. Aquest descens afecta tant la matèria primera com la seva transformació, com es pot veure en el quadre 3.1.

QUADRE 3.1

Components del preu del cotó (preus deflactats)

Evolució dels components i del preu final (1785 = 100)

Percentatge dels components en el preu final

Font: Knick (1998).

La caiguda dels preus era general, però a ritmes diferents: el 1810 el cotó i el tissatge havien caigut entorn d’una quarta part, mentre que la filatura havia fet ja la seva revolució: el fil costava una novena part del seu cost de 1785, cosa que portava el preu del producte final a menys de la meitat; el 1835 el cotó havia continuat caient al mateix ritme, la filatura ja no baixava més i la caiguda del preu es produïa en el tissatge. Tot plegat permetia que el preu final fos menys d’una quarta part del de 1835. Aquests canvis comportaven igualment diferències en el cost de cada component en cada moment: més de la meitat del cost corresponia el 1785 a la filatura i el 1810 al tissatge, mentre que el 1835 els tres components eren relativament semblants.

La mecanització de la filatura i el tissatge del cotó va tenir un efecte transformador important sobre la indústria i el comerç britànics, i per tant sobre tota la seva economia. Va produir importants efectes d’arrossegament, tant sobre la construcció de maquinària com sobre la resta d’indústries tèxtils i també sobre la indústria química; va consolidar també el treball en fàbriques, aprofundint així la diferència entre posseïdors dels mitjans de producció i treballadors. D’altra banda, en oferir un bé barat i de consum massiu, tingué un gran impacte comercial: al llarg del segle XIX el cotó va ser el principal producte del comerç mundial i encara el 1880 la Gran Bretanya dominava el 82% del comerç de cotó.

3.2 La siderúrgia

Com diu McCloskey (1985), si els teixits de cotó simbolitzen els béns de consum de la Revolució Industrial, el ferro en simbolitza els béns de producció. En realitat, sense l’augment de la producció de ferro i el seu abaratiment, no s’hauria pogut fabricar maquinària a un preu competitiu, i per tant no parlaríem de Revolució Industrial, sinó de la introducció d’algunes màquines de filar.

Però en el cas de la siderúrgia la revolució no va consistir en la introducció de maquinària nova, sinó en nous processos, els quals tenien tres finalitats: abaratir l’obtenció de ferro mitjançant la substitució del carbó vegetal pel carbó mineral; augmentar la quantitat de ferro obtingut, i escurçar el temps i el carbó necessari per a cadascun dels processos.

Com ha quedat explicat en el capítol 2, el ferro s’utilitza en dues formes principals: ferro fos o colat i ferro forjat o dolç. El ferro colat s’obté directament de l’alt forn, en estat líquid i permet obtenir les peces desitjades simplement abocant la fosa en motlles adequats. Com que conté un percentatge relativament alt de carbó i d’altres minerals, és molt dur, però fràgil: s’utilitza per a obtenir formes complexes que no hagin d’estar sotmeses a tensions ni torsions, com són ara olles, estufes, bastidors de màquines, canons... La innovació bàsica en l’obtenció de ferro colat va ser obra d’Abraham Darby, el qual el 1709 va començar a utilitzar carbó mineral com a combustible per a fondre el ferro a l’alt forn; però no va ser fins després de moltes provatures que, cap a 1750, obtingué una fosa de qualitat suficient, gràcies a l’ús de carbó de coc, obtingut destil·lant l’hulla per a augmentar-ne la resistència i la potència calorífica. El coc permetia un estalvi important (era molt més barat que el carbó vegetal) i a més evitava la desforestació.

El ferro forjat s’obtenia o bé directament de les fargues tradicionals (grans devoradores de carbó vegetal, i per tant de boscos) o bé tornant a arroentar el ferro colat amb carbó vegetal per a refinar-lo, és a dir, extreure’n les impureses per oxidació (exposició a l’aire) i compressió (picant-lo amb grans martells per totes bandes). Els avantatges del ferro forjat són la mal·leabilitat i la tenacitat, o sigui, en estat roent pot ser treballat fàcilment i és molt més resistent a la tensió i a la torsió. Se’n fa un ús molt més extens que del ferro colat: reixes, claus, eines, bigues, parts mòbils de les màquines...

La revolució en la refinació del ferro va ser obra de Henry Cort, que el 1784 va introduir un doble procediment: la pudelació i el laminatge. En la pudelació la fosa (el ferro colat) no es deixava refredar, sinó que s’introduïa en un llarg forn de reverber (en el qual el combustible no estava en contacte amb el mineral), mentre era remenat per obrers que manejaven llargues pales; a causa de l’esforç que requeria en un ambient summament calorós, era la feina de vida mitjana més curta: difícilment s’hi trobaven obrers per damunt dels 35 anys. Al final del forn de pudelació, la fosa era una massa pastosa, que havia perdut gran part de les seves impureses; a continuació passava al tren de laminatge, una sèrie de corrons que comprimien la massa i n’extreien més impureses per pressió. Amb un gran avantatge afegit: si els darrers corrons tenien gravades formes determinades (rails o perfils quadrats o circulars, per exemple), el ferro sortia ja amb aquestes formes. La conjunció de la pudelació i el laminatge permetien elaborar 15 tones de ferro en el temps que abans es necessitava per a obtenir-ne una, i ho feia utilitzant carbó mineral, molt més barat. I això només era l’inici del procés conjunt d’augment i abaratiment de la producció.

Els procediments de Darby i de Cort van permetre atendre la forta demanda de ferro que va acompanyar la Revolució Industrial (maquinària, ponts, armament, construcció) i també la demanda exterior de ferro barat: a la fi del segle s’exportava entre el 15 i el 20% de la producció. L’augment, però, més important de la demanda de ferro provindria anys a venir de la construcció del ferrocarril: la producció es va multiplicar per quatre en 20 anys.

Deixant a part petites, però importants, millores en els alts forns, les innovacions següents van afectar sobretot l’obtenció d’acer (ferro amb una proporció determinada de carbó), i van ser obra ja de l’etapa posterior, on s’estudiaran.

La siderúrgia proporciona un producte intermedi: el ferro té importància per a la Revolució Industrial un cop transformat en màquines o estructures. Per sort, la Gran Bretanya disposava d’un gran nombre de mecànics hàbils, encapçalats per un petit però decisiu grup de constructors de màquines de precisió i de màquines-eina; per no citar més que un exemple, la màquina de trepanar cilindres de Wilkinson és en gran part responsable de l’eficàcia de la màquina de vapor, ja que impedia les fuites que es produïen en els cilindres anteriors, ajustats a mà per desgràcia, el destí principal d’aquesta màquina era la fabricació de canons.

3.3 La màquina de vapor

A pesar de la importància dels canvis en el sector tèxtil i en la maquinària i la siderúrgia, la innovació més determinant de la Revolució Industrial és, sens dubte, la màquina de vapor de James Watt, patentada el 1769 i millorada repetidament. La màquina de vapor permetia produir energia a partir de la potència calorífica del carbó i de la força d’expansió de l’aigua transformada en vapor. Aquesta energia produïda era molt més potent, segura i versàtil que l’anterior aprofitament de les energies naturals: Mokyr (1990) no dubta a qualificar l’energia de vapor com la quinta essència de la Revolució Industrial.

A partir d’unes primeres màquines rudimentàries, només útils per a extreure aigua de les mines (Savery, 1698; Newcomen, 1711), James Watt (1769), va introduir el condensador separat (que augmentava la velocitat del procés i estalviava carbó) i els mecanismes per a passar del moviment lineal al rotatiu. Més tard, les màquines d’alta pressió, que Watt considerava massa perilloses, van permetre abaratir el funcionament i fabricar màquines de vapor més compactes, fins i tot traslladables.

La màquina de vapor va permetre canviar la localització de gran part de la indústria, en especial la tèxtil: de les vores dels rius, per a aprofitar l’energia hidràulica, es va passar a les zones pròximes a les mines i als ports per on arribava el cotó. Tot i això, la màquina de vapor no va ser l’únic motor energètic de la Revolució Industrial: fins a 1830 el cost d’obtenir energia hidràulica o de vapor, considerant els avantatges i els inconvenients de cadascuna, era molt semblant. Però no hi hauria hagut prou llocs útils per a instal·lar les fàbriques de la Revolució Industrial si només s’hagués disposat de l’energia hidràulica; d’altra banda, la màquina de vapor era més potent i permetia construir fàbriques més grans i evitava els perills d’estiatge o inundació que podien parar la producció moguda per energia hidràulica. Tanmateix, fins a 1870 la potència de vapor instal·lada no va superar la potència hidràulica, la qual es va veure també beneficiada al segle XIX per importants millores en la seva eficiència.

La màquina de vapor, a més de proporcionar l’energia necessària per a la Revolució Industrial, la va dotar també de mitjans de transport nous i igualment revolucionaris: el vaixell de vapor i el ferrocarril, dels quals parlarem en el capítol 5. Ara només avançarem que amb l’aplicació del vapor al transport es completa la sèrie de grans invents de la Revolució Industrial; a partir de 1830 s’obre una nova etapa, caracteritzada per la difusió de la industrialització cap a altres països, la millora de la maquinària i l’aparició de màquines i processos nous, etapa que no tindria, però, el caràcter de ruptura respecte a la situació anterior que va representar la Revolució Industrial.

3.4 La mineria i la indústria química

Tot i que les innovacions en els sectors cotoner, siderúrgic i energètic van ser les bàsiques, altres sectors van experimentar també transformacions estratègicament importants per a la Revolució Industrial. D’aquests sectors destaquen la mineria i la química.

Per desgràcia, la mineria no és fàcil de mecanitzar; només l’extracció d’aigua es beneficiava de les primitives bombes de Savery o de Newcomen. En aquest sector, i especialment pel que fa al carbó, allò que va ser revolucionari va ser la quantitat extreta, atesa l’alta demanda generada pels alts forns, les màquines de vapor i més tard el ferrocarril, a més del seu ja important ús anterior, tant industrial com domèstic, de tal manera que el 1800 la Gran Bretanya produïa i consumia cinc vegades més carbó que el conjunt de l’Europa continental. Tot i la pressió per trobar innovacions que permetessin explotacions a més profunditat i més segures, només hi va haver una innovació important: la llàntia de seguretat de H. Davy (1815), que mesurava la concentració de grisú i permetia evitar-ne les explosions.

En la indústria química, el segle XVIII va ser un moment de grans transformacions a tot Europa: de fet, en aquest sector la Revolució Industrial britànica es va beneficiar de l’aplicació d’innovacions que la majoria de les vegades procedien d’altres països. Les transformacions en la indústria química van ser importants sobretot pels avantatges que oferien i pels colls d’ampolla que estalviaven, però no van donar origen a grans fàbriques ni concentracions industrials.

Els canvis principals van ser:

1 En el pas de l’obtenció dels productes al laboratori, en petites quantitats, a la fabricació industrial; l’exemple més clar en aquest camp és la substitució de l’obtenció de l’àcid sulfúric en campanes de vidre a l’obtenció en cambres de plom (innovació de John Roebuck, cap a 1760): el nou procediment permetia multiplicar per 100 la producció i reduir el preu a menys d’una sisena part.

2 El descobriment de nous procediments per a obtenir els mateixos productes, a partir de matèries primeres més abundants i més barates, en gran part com a conseqüència de la substitució de matèries primeres orgàniques per inorgàniques.

3 L’aprofitament dels subproductes com a base de nous processos químics.

4 El descobriment de productes químics nous.

Per posar-ne només un exemple: abans de tenyir-los, els teixits de cotó s’havien de blanquejar. Tradicionalment això es feia mullant-los amb sèrum de llet o, a la segona meitat del segle XVIII, amb àcid sulfúric diluït, i exposant-los llargament al sol en els anomenats prats d’indianes. Amb aquest procediment, cap a 1830, blanquejar la producció britànica de teixits de cotó hauria exigit que tot Anglaterra es convertís en un immens prat d’indianes! Per sort, el 1785 el francès Claude Berthollet havia obtingut un producte químic a base de clor que era un blanquejador eficaç i que va ser millorat per un altre francès, Charles Tennant, que treballava a Anglaterra: la indústria cotonera va poder continuar creixent. Una altra innovació química important va ser el procediment Leblanc (un altre francès) per a obtenir sosa càustica (1789). En canvi, l’altre gran producte bàsic de la química, la potassa, no va poder ser sintetitzat i continuà sent durant tota l’etapa un producte orgànic, obtingut de la calcinació de la fusta: cap a 1830, només al Canadà, es destruïen cada any quatre milions de tones de fusta per a produir potassa, amb un rendiment mínim: només 35.000 tones de potassa, menys d’un 1%.

De totes les innovacions químiques, la que tingué una repercussió més ràpida i general va ser sens dubte el gas, resultat d’una llarga sèrie de millores. Els primers llums de gas eren obra del francès Lebon, i funcionaven amb gas obtingut de la destil·lació de carbó vegetal; a la Gran Bretanya, Murdock (1798) obtingué un gas millor a partir de carbó mineral: el 1807 les fàbriques de Manchester ja eren il·luminades per gas, com també alguns carrers de Londres. Les innovacions següents foren la distribució de gas mitjançant canonades i l’invent del comptador, que permetia conèixer la quantitat gastada per cadascun dels abonats. El 1823 tres companyies de distribució de gas es feien la competència a Londres.

3.5 El sistema fabril

Des del punt de vista de l’organització del treball, la Revolució Industrial va consagrar el triomf definitiu de la fàbrica com a forma d’organització de la producció adaptada al maquinisme. Si bé la fàbrica era preexistent, pels avantatges explicats en el capítol anterior, amb la Revolució Industrial les màquines mogudes per energia externa (hidràulica o de vapor) la van fer indispensable: l’energia s’obtenia d’un motor únic, i es transmetia per mitjà d’un conjunt molt complex de rodes i politges que movien totes i cadascuna de les màquines.

El treball en fàbrica té un aspecte criticable, la proletarització de la mà d’obra, sotmesa a llargues jornades de feina no especialitzada, monòtona i mal pagada. Té, però, també un aspecte positiu: la fàbrica és el millor lloc perquè es produeixin els microinvents, les modificacions provinents del learning by using, de l’aprenentatge pel treball, que permeten introduir millores senzilles, però que poden resultar molt importants des del punt de vista econòmic.

4. Un creixement moderat i desigual

S’ha de recordar que la Revolució Industrial no és més que el moment d’arrancada del creixement autosostingut; no és sorprenent, per tant, que el creixement de la renda per capita durant els anys de la Revolució Industrial no fos gaire espectacular. Això és degut al fet que només uns pocs sectors estaven mecanitzats, amb un repartiment molt desigual sobre el territori i un impacte escàs sobre el conjunt de l’economia: l’any 1800 el cotó només representava el 7% de la producció nacional i el ferro l’1%, de manera que, partint de 1760, va caldre més d’un segle per a doblar el producte per capita del treballador britànic. Per tant, quan les tècniques economètriques van permetre fer estimacions sobre les taxes de creixement a la Gran Bretanya, els resultats van ser, a primera vista, sorprenents per la seva moderació: entre 1760 i 1801, el creixement del producte nacional brut era de l’1,4% anual, però per capita es reduïa al 0,2%. En canvi, si ens centrem en el sector industrial, els càlculs donen una taxa de creixement de 1760 a 1801 que dobla la de 1700 a 1760; i en l’etapa següent la producció industrial es va multiplicar per més de sis (O’Brien, 1993), però encara el 1861 només una tercera part de la població treballava en el sector industrial modern: més o menys la mateixa proporció ocupada en el servei domèstic (McCloskey, 1985).

QUADRE 3.2

Taxa anual de creixement de la renda a la Gran Bretanya (%)

Font: Crafts (1997).

Com ja hem dit, aquesta moderació del creixement ha portat alguns autors a negar validesa al concepte de Revolució Industrial o a endarrerir aquesta fins ben entrat el segle XIX, en el moment en què el creixement global és més clar. Tanmateix, no es pot negar que des de les primeres innovacions la Revolució Industrial representa una discontinuïtat, una ruptura respecte a l’etapa anterior: com recorda O’Brien (1993), a pesar de la seva lentitud, la taxa de creixement anglesa entre 1750 i 1850 no té precedents històrics.

A més, el creixement va ser molt superior en els sectors afectats per la industrialització: el cotó va passar de representar un 2,6% del producte industrial el 1770 a representar-ne el 22,4% el 1831. Una cosa semblant, en to menor (de l’1,5 al 7,6%), es pot dir del ferro (quadre 3.3).

QUADRE 3.3

Valor afegit de la indústria britànica

Font: Guia pràctica..., pp. 34-35, a partir de Crafts (1987).

La producció es va anar mecanitzant progressivament, procés a procés i sector a sector. El sector industrial tradicional i el revolucionari van conviure llargament, cosa que ha fet parlar d’una economia i fins i tot d’una indústria duals, amb un sector modern, en ràpid creixement, i un sector tradicional, de creixement irregular i moderat. Però, tot i que la idea és suggestiva, no s’ha d’oblidar que els dos sectors no eren estancs, sinó molt relacionats, especialment en tres aspectes:

1 Mecanització i treball artesà coexisteixen llargament en les mateixes indústries (filatura mecànica i tissatge a mà, siderúrgia moderna i metal-lúrgia tradicional, etc.).

2 Més important encara, una part del creixement del sector tradicional és degut a la demanda induïda pels sectors industrialitzats. Això es veu molt clarament en la construcció, que va passar de representar l’11% de la producció industrial el 1770 al 24% el 1841, sense que experimentés canvis tecnològics d’importància. El creixement respon en part a l’augment de la població, però sobretot a la urbanització i a l’edificació industrial, i (a la inversa del que veiem en el cas del cotó) a l’augment dels preus, afavorit per l’increment de la demanda. Altres indústries tradicionals es van veure favorablement afectades per la disponibilitat d’eines més barates, millores en el transport i en l’organització dels mercats.

3 Tota l’economia es va veure afavorida pels canvis substancials que parallelament a la innovació industrial van experimentar els sectors comercial i financer, o sigui, pel creixement del capitalisme (Von Tunzelmann, 1993).

Finalment, cal tenir present que la utilització del valor afegit com a indicador del creixement econòmic (indispensable, atesa l’heterogeneïtat dels productes que s’ha de sumar) infravalora el creixement dels sectors industrialitzats. El percentatge que representen en cada moment aquests sectors queda disminuït perquè els seus preus baixen gràcies a l’augment de la productivitat i també per l’impacte que tenen sobre altres indústries, impacte que, en fer créixer aquestes, implica una disminució percentual del sector industrialitzat. Redreçar aquests càlculs és molt difícil, però és evident que el pes dels sectors industrialitzats va ser superior al que indiquen les xifres que intenten mesurar-lo.