Читать книгу: «Introducció a la història econòmica mundial (3a ed.)», страница 6

4. La transició del feudalisme al capitalisme

Juntament amb les transformacions econòmiques que van fer possible el salt endavant que representaria la Revolució Industrial, hi va haver canvis socials i polítics sense els quals aquesta tampoc no hauria resultat possible. De fet, el pas de l’etapa preindustrial a la industrial es pot definir també com la transició del feudalisme al capitalisme; i naturalment, els canvis socials i econòmics van ser igualment graduals.

La transició va ser un procés llarg (i molt discutit pels historiadors): feudalisme i capitalisme van conviure molt temps en una simbiosi que s’anà transformant en oposició. Per a entendre-ho és útil recordar la diferència entre actituds i actuacions capitalistes, que es poden trobar ja a l’edat mitjana i que són perfectament integrables en el món feudal; mentalitat capitalista, que postula una organització econòmica, social i política sobre bases diferents de les del feudalisme; i sistema capitalista, que és el resultat de la implantació legal d’aquesta nova forma d’organització de la societat, que queda ja fora de l’època que ara estudiem.

4.1 Ascens de la burgesia i abolició del feudalisme

Des de la recuperació de la vida urbana, l’activitat econòmica basada en la producció i el comerç (el negoci burgès) resultava per regla general més rendible que la renda feudal, de manera que la situació econòmica de la burgesia entrava cada cop més en contradicció amb la seva subordinació social i política. L’ascens de la burgesia el podem caracteritzar en tres etapes: aliança amb la monarquia contra el predomini dels senyors feudals, a partir de la baixa edat mitjana; control de l’actuació de la monarquia mitjançant el sistema parlamentari, a partir de final del segle XVII; implantació de l’estat burgès, amb l’abolició o no de la monarquia, a partir de la Revolució Francesa. El primer procés va ser general a l’Europa occidental; els altres dos van resultar molt més dispersos, fins al punt que en alguns països es va passar directament al darrer estadi.

4.1.1 El mercantilisme

A partir de la crisi de la baixa edat mitjana, les monarquies, amb el suport de les burgesies urbanes, van aconseguir imposar la seva autoritat sobre la compartimentació feudal i crear els primers estats moderns, dotats d’aparells de gestió i de control en els camps judicial, fiscal, administratiu, militar i eclesiàstic. Aquest control va permetre als monarques assegurar-se la fidelitat dels estaments privilegiats, primera condició per a optar als càrrecs de nomenament reial i a les rendes que aquests proporcionaven i que permetien completar unes rendes feudals sovint ben malmeses.

Les noves monarquies van intervenir també en el món econòmic amb la finalitat d’augmentar el poder del monarca; ho van fer especialment mitjançant la protecció del comerç exterior: és el que s’anomena mercantilisme. El punt de partida del mercantilisme és la idea que el poder del monarca depèn de la riquesa del país i que, a l’època, el comerç exterior és la manera més ràpida d’enriquiment. Per tant, l’estat legisla en favor dels interessos comercials, prohibint o gravant l’entrada o la sortida de productes, discriminant en favor de les naus pròpies, concedint monopolis d’explotació de determinades zones o de fabricació d’alguns productes, ocupant territoris i fins i tot guerrejant per obtenir territoris o beneficis econòmics, tant a Europa com fora d’Europa. La finalitat principal de les polítiques mercantilistes era obtenir balances de pagament favorables que permetessin acumular or dins el país.

Les polítiques mercantilistes significaven discriminació i reglamentació, no sempre eren eficaces, van representar un fre per al comerç internacional, van encarir els productes i fins i tot van provocar guerres. D’altra banda, la càrrega impositiva va anar creixent a mesura que augmentava el luxe de la cort i les despeses militars, fins al punt de provocar diverses revoltes antifiscals, encapçalades per la burgesia.

D’aquestes, la primera que va tenir èxit, i que es considera com a punt de partida polític del sistema capitalista, es va produir a la Gran Bretanya després de la revolució de 1680. Tot i mantenir unes certes formes feudals (algunes de les quals han arribat als nostres dies, com la Cambra dels Lords), el poder va passar a ser controlat pel Parlament, que havia d’aprovar els nous impostos i la gestió del pressupost. A partir d’aquest moment, l’actuació dels governs va tendir a ser favorable als interessos de la burgesia, tant en la legislació interior com en la política exterior: l’abolició de l’absolutisme no va comportar la desaparició del mercantilisme.

L’abolició definitiva del feudalisme i de la monarquia absoluta i la seva substitució per règims parlamentaris capitalistes ve representada per la Constitució dels Estats Units (1787) i sobretot per la Revolució Francesa (1789). A la resta d’Europa, la implantació legal del capitalisme va ser un procés lent, que es va anar produint al llarg dels dos primers terços del segle XIX.

4.2 La nova mentalitat racionalista i el liberalisme economic

El sistema polític i econòmic feudal van ser fortament atacats des del punt de vista filosòfic pel racionalisme, que considera que l’aplicació de la raó ha de ser el principi director de l’activitat humana. El comportament racional es basa en l’existència de lleis naturals, que les lleis positives poden completar, però no contradir; Hobbes, Locke i Hume van ser els principals difusors d’aquesta idea, el corol·lari de la qual, posat de relleu en especial per Adam Smith, és que també l’activitat econòmica està regulada per lleis i mecanismes naturals, els quals són bàsicament la llibertat personal i d’empresa, el dret a la propietat i el mercat. L’actuació conforme a les lleis naturals permet a l’individu o al grup (familiar, estatal) obtenir el màxim profit econòmic i el creixement acumulat que aquest comporta.

La racionalització és un ideal al que es tendeix i que afecta amb diferent intensitat països i regions; tot i que és un procés que encara avui no es pot donar per acabat, no hi ha dubte que al segle XVIII els països on més havia calat eren els més avançats (Holanda, la Gran Bretanya, França, els Estats Units, Suïssa), que per tant eren els que tenien més possibilitats per a fer un salt endavant en les seves economies.

Des del punt de vista econòmic, la llibertat d’empresa comporta el liberalisme, oposat a l’intervencionisme estatal que representava el mercantilisme. La crítica bàsica al mercantilisme prové de Cantillon (1755), el qual afirma que els intercanvis internacionals afavoreixen tots aquells que hi participen i per tant postula la possibilitat d’un creixement econòmic global, propiciat pel comerç. Però la codificació de les crítiques al mercantilisme i la creació d’una ideologia econòmica alternativa, el liberalisme econòmic, va ser sobretot obra d’Adam Smith. El punt de partida de Smith és que l’interès personal, l’egoisme de cadascú, és el motor que permet satisfer les necessitats globals: els altres estan disposats a oferir-nos els seus béns, serveis o diners a canvi dels nostres; el diner expressa la lliure elecció dels individus entre diversos béns alternatius i maximitza, per tant, el profit i la satisfacció de cadascú. D’aquesta manera, la suma d’egoismes personals és beneficiosa per al conjunt: hi ha una mà invisible que encamina la lliure activitat de cadascú cap al bé general i el creixement econòmic.

Per tant, el millor sistema econòmic és el que permet a tothom actuar sense traves, cosa que implica bandejar els obstacles a les lleis naturals, que són bàsicament tres: l’arbitrarietat legal i judicial, substituïda per la proclamació de lleis justes i aplicades de forma imparcial; l’excés i la mala gestió dels impostos, que han de ser moderats i s’han d’invertir en profit de la comunitat, i els privilegis, tant de naixement (feudals) com de càrrec (militars, eclesiàstics), de territori (furs) o econòmics (gremis, monopolis). La supressió dels privilegis implica la igualtat d’oportunitats: la igualtat davant la llei, l’elecció per als càrrecs de les persones més preparades i la llibertat de treball i d’empresa.

Les idees d’Adam Smith es troben en les seves obres principals, La teoria dels sentiments morals (1759) i Una investigació sobre la naturalesa i les causes de la riquesa de les nacions (1776).

L’economia de lliure mercat permet obtenir els productes més barats per l’eliminació dels drets de duana, però sobretot impulsa l’especialització: cadascú, persona o país, es pot dedicar a produir allò en què té avantatges comparatius, atès que disposa de mercats més amplis. Al seu torn, l’especialització impulsa el progrés tècnic, que abarateix la producció i per tant amplia el mercat, creant així un cercle virtuós de creixement. Smith ho exemplifica amb la fabricació d’agulles: en un mercat restringit, cada operari duu a terme tot el procés; en un mercat més ampli, la feina es divideix al màxim (un obrer talla el filferro, l’altre fa la punta, l’altre l’ull, etc.) i així s’aconsegeix multiplicar fabulosament la producció. El treballador venia a ser així una peça d’una màquina formada per diversos homes: la Revolució Industrial es podria considerar com la substitució d’aquestes màquines humanes per màquines inanimades.

5. El paper d’Europa en el món en l’etapa preindustrial

L’Europa occidental va passar de ser una zona endarrerida al conjunt d’Euràsia a l’alta edat mitjana a organitzar en profit propi el comerç mundial i a dominar gran part dels territoris no europeus entre el segle XVI i la Primera Guerra Mundial. El canvi d’hegemonia sembla clar que es va produir als segles XIV i XV, i les diferències es van anar ampliant els segles següents fins a abocar en el canvi decisiu que va representar la Revolució Industrial.

Aquesta visió d’un avançament de les economies europees respecte a la resta abans de la Revolució Industrial ha estat contradita en els darrers anys principalment per Pomeranz (2000), amb l’argument que fins a 1800 les trajectòries de creixement i els nivells de renda i de productivitat a Europa i a Orient (en especial a la Xina) eren molt similars i que la gran divergència que representa la Revolució Industrial es deu bàsicament a dos factors accidentals, favorables a la Gran Bretanya: la disponibilitat de carbó barat, que va fer possible la màquina de vapor, i la possessió d’un imperi colonial, que garantia una oferta barata de productes que exigien molta terra, com el cotó i el sucre. En canvi, la zona més desenvolupada de la Xina, el delta del Iang-Tsé, estava allunyada de les mines de carbó i la Xina havia d’extreure del propi territori tots els productes necessaris per a assegurar l’alimentació d’una població creixent. Tot i que la tesi de Pomeranz té la virtut de resituar les economies orientals, sovint desateses o considerades menys desenvolupades del que en realitat eren, Van Zanden (2009) replica que la Revolució Industrial va ser possible per dos grans factors afavoridors del creixement econòmic que es troben sobretot en les societats europees més avançades i que tenen l’origen en temps molt reculats: es tracta del marc institucional i del model demogràfic europeu.

El marc institucional, entès com el conjunt de lleis, costums i creences generalment acceptats, té com a característiques diferencials, en primer lloc, la situació de les persones davant la llei: a Europa es disposa de lleis escrites, exigibles per a tots (si bé amb diferències de drets segons l’estament de cadascú), però modificables, fet que permetia una millor adaptació a les necessitats socials i econòmiques de cada moment. En segon lloc, formen també part del marc institucional un gran nombre de corporacions (urbanes, d’ofici, benèfiques...) que permeten àmbits de llibertat i de protecció mútua que faciliten el funcionament dels mercats, així com una certa limitació del poder de les monarquies.

Segons Van Zanden (2009), l’altre gran pilar que va afavorir el creixement europeu és el que anomena el model demogràfic europeu. Es tracta d’una variant de les poblacions amb frens preventius (per tant, de matrimonis comparativament tardans i no universals) amb l’afegit d’una llibertat individual més gran en l’elecció de parella, una disminució dels lligams familiars (respecte als pares), una major especialització i més participació femenina en el món del treball, factors que en definitiva conflueixen en una major acumulació de capital humà. Val a dir que en aquest punt l’argumentació de Van Zanden, en especial la seva reducció del model demogràfic europeu a la zona entorn del mar del Nord, no és prou conclusiva: aquí, sobretot al camp, hi continuava havent famílies troncals (un fill casat vivint a la casa dels pares), a tot arreu hi havia fadristerns, que gaudien de més llibertat d’elecció (a canvi d’una major pobresa), i gran part del treball femení era com a servei domèstic, fet que des del punt de vista econòmic no representa un gran avançament; i a la resta d’Europa hi havia igualment fadristerns, aprenents i minyones. Al nostre parer, en aquest punt el fet diferencial que cal tenir en compte és l’acumulació de capital humà, que depèn sobretot del grau d’urbanització i de la demanda de productes manufacturats: tant el percentatge d’aprenents com l’oferta de treball femení n’eren directament dependents i, sens dubte, com ja hem vist, la regió entorn del mar del Nord va saber conjuminar millor que el món mediterrani els factors de creixement econòmic.

No hi ha, però, cap dubte que la gran divergència no es pot reduir a una sèrie de canvis sobtats a la segona meitat del segle XVIII per a aprofitar factors fins aleshores poc rellevants que permetrien engegar el procés d’industrialització: les grans divergències havien començat molt abans, com a mínim als segles XIV-XV, i consistien més en diferències en els àmbits polític i social que no pas en l’econòmic.

Bibliografia

Bàsica

BERG, M. (1987): La era de las manufacturas 1700-1820. Una nueva historia de la Revolución industrial británica, Barcelona.

EPSTEIN, S. (2009): Libertad y crecimiento: el desarrollo de los estados y los mercados en Europa, 1300-1750, València.

LANDES, D. (2000): La riqueza y la pobreza de las naciones, Barcelona.

MOKYR, J. (1993): La palanca de la riqueza: creatividad, tecnología y progreso económico, Madrid.

ZANDEN, J. VAN (2009): The Long Road to the Industrial Revolution. The European Economy in a Global Perspective, 1000-1800, Leiden / Boston.

Complementària

ALLEN, R. C., T. BENGTSSON i M. DRIBE (eds.) (2005): Living Standards in the Past. New Perspectives on Well-Being in Asia and Europe, Oxford.

BROADBERRY, S. i B. GUPTA (2006): «The early modern great divergence: wages, prices and economic development in Europe and Asia, 1500-1800», Economic History Review, LIX, 1.

CIPOLLA, C. M. (1967): Cañones y velas en la primera fase de la expansión europea, 1400-1700, Barcelona.

CRAIG, L. A. i D. FISHER (2000): The European Macroeconomy. Growth, Integration and Cycles 1500-1913, Cheltenham.

HOBSBAWM, E. J. (1983): «La crisis general del siglo XVII», dins T. ASTON (comp.):Crisis en Europa, 1560-1600, Madrid.

KRIEDTE, P., H. MEDICK i J. SCHLUMBÖHM (1986): Industrialización antes de la industrialización, Barcelona.

MADDISON, A. (2005): Growth and Interaction in the World Economy. The Roots of Modernity, Washington.

MENDELS, F. F. (1972): «Proto-industrialization: the First Phase of the Industrialization Process», The Journal of Economic History, XXXII, 1.

ORMROD, D. (2003): The Rise of Commercial Empires. England and Netherlands in the Age of Mercantilism, 1650-1770, Cambridge.

POMERANZ, S. (2000): The Great Divergence. Europe, China and the Making of the Modern World Economy, Princeton.

VRIES, J. DE (1982): La economía europea en un período de crisis. 1600-1750, Madrid.

– (1994): «The Industrial Revolution and the Industrious Revolution», The Journal of Economic History, 54.

VRIES, J. DE i A. VAN DER Woode (1997): The first modern economy: Success, Failure and Perseverance of the Dutch Economy, 1500-1815, Cambridge.

3. La Revolució Industrial

1. Què entenem per Revolució Industrial?

L’home, en la seva evolució, només ha provocat dues grans revolucions (Cipolla, 1969): la revolució agrària del neolític (a la qual ens hem referit en el capítol 1) i la Revolució Industrial, que tingué lloc a la Gran Bretanya entre 1760 i 1830, i que està a la base de l’economia i la prosperitat actuals.

Anomenem Revolució Industrial la mutació, l’inici d’un procés irreversible de creixement fort i autosostingut en la producció de béns i la productivitat dels factors, generat per la invenció i l’aplicació de noves màquines, l’ús d’energies noves, més potents, més versàtils i més barates, tant a la producció com al transport, i la introducció de canvis rellevants en els materials bàsics de la producció industrial i en l’organització del treball, que es concentra a la fàbrica.

La Revolució Industrial va ser una transformació ràpida (1760-1830), localitzada a la Gran Bretanya, concentrada en uns pocs processos industrials, preparada i sostinguda pel creixement agrari i amb el suport del poder de l’estat (O’Brien, 1993). El seu concepte central és la innovació, els orígens de la qual s’acostumen a associar amb el treball a la fàbrica, l’aplicació de l’energia de vapor i un ús intensiu del capital; però, abans de 1850, aquestes innovacions només afectaven uns pocs sectors.

La Revolució Industrial no va comportar, doncs, un canvi revolucionari en el creixement econòmic, només en va iniciar el procés amb una forta i autosostinguda acceleració, seguida d’un procés de difusió a altres sectors productius i a altres països, que rep el nom d’industrialització, i que culmina en la societat industrial quan la major part del valor afegit i de l’ocupació d’un país no prové del sector primari. La difusió de la Revolució Industrial es produeix a ritmes molt diferents i, en l’actualitat, molts estats encara no han assolit el nivell de societats industrials.

La societat industrial no ve definida pel sector secundari o industrial perquè, a la llarga, el sector terciari, el comerç i els serveis depassen el sector industrial. Però això és precisament efecte del creixement industrial en dos sentits: la indústria és capaç de produir més amb menys mà d’obra, i els beneficis i l’ocupació generats pel comerç i els serveis en gran part es basen en la producció industrial o tenen com a finalitat donar-li suport.

D’altra banda, la Revolució Industrial va ser més que una revolució tècnica: va ser una revolució econòmica amb importants efectes socials i polítics, que van representar el pas definitiu del feudalisme al capitalisme. Això significa que el factor capital, la inversió en màquines, edificis i matèries primeres, pren més importància que el factor treball; d’altra banda, el ritme de la producció ja no el marca l’home, sinó la màquina. El resultat a llarg termini va ser una transformació radical de les estructures econòmiques i socials: la societat industrial es diferencia a tots els nivells de l’anterior societat agrària, si bé les dues conviuran llargament i en estreta relació fins als nostres dies.

Avui dia es considera que el creixement econòmic modern comença al segle XVII, i en alguns aspectes fins i tot abans, a l’entorn del mar del Nord i més concretament a Anglaterra i Holanda. Però aquest era un creixement smithià, de base orgànica, basat en el comerç internacional, la divisió del treball i la revolució agrària, que impulsava sobretot el creixement de la població i només secundàriament la renda per capita: mentre que de 1500 a 1800 la renda per capita podia haver crescut en el millor dels casos un 25%, entre 1800 i l’actualitat la renda per capita dels països industrialitzats s’ha multiplicat com a mínim per quinze, de manera que la Revolució Industrial marca la divisòria entre la pobresa i la prosperitat (Van Zanden, 2009).

2. Els condicionaments de la Revolució Industrial

La determinació de les condicions que fan possible la implantació d’un procés d’industrialització és encara avui una de les qüestions més polèmiques de la història econòmica; i amb raó, atès que la comprensió dels factors que van possibilitar l’aparició de la Revolució Industrial es considera de la màxima importància a l’hora de planificar estratègies de desenvolupament per a qualsevol país.

Les preguntes que cal fer-se són tres, totes estretament relacionades: per què es va produir la Revolució Industrial, per què ho va fer a la Gran Bretanya i per què ho va fer quan ho va fer, o sigui, als anys a cavall entre el segle XVIII i el segle XIX. Durant molt temps es va intentar determinar les causes de la Revolució Industrial, o sigui, quines transformacions econòmiques havien engegat el procés. La crítica posterior va demostrar que cap de les suposades causes no era per si mateixa suficient per a posar en marxa la Revolució Industrial: les mateixes causes, en altres moments i altres països no van originar processos semblants. Es va passar aleshores a parlar de prerequisits, factors no directament causants de la Revolució Industrial, però considerats necessaris perquè aquesta es pogués produir. També van ser refusats, un per un, per la crítica històrica.

Avui gairebé ningú no parla de causes ni de prerequisits, sinó de condicionaments, entesos no com a factors concrets, sinó més aviat com un conjunt de factors favorables, cap d’ells imprescindible, però que en conjunt han d’estar presents en quantitat suficient, han de fer massa crítica perquè es pugui iniciar i consolidar el procés de desenvolupament: la suficiència o no d’aquest conjunt de factors condicionants explica per què uns països s’industrialitzin amb facilitat i uns altres no.

Aquests condicionaments no són només d’ordre econòmic, sinó també polític i social. Perquè es pogués donar la Revolució Industrial, calia que s’haguessin produït millores en la producció agrària i industrial, el mercat i les estructures polítiques, transformacions que, totes juntes, només es donaven a la Gran Bretanya. A part d’aquests condicionaments, s’han d’esmentar també una sèrie d’avantatges diversos de què disposava la Gran Bretanya o en disposava en major quantitat que els països potencialment competidors. Alguns d’aquests avantatges eren d’índole natural, com el fet que la Gran Bretanya fos una illa, cosa que li permetia assegurar la defensa amb unes despeses inferiors a les dels països continentals; i també que el seu relleu no massa alterós i l’abundància de rius navegables facilitaven el transport. Més important era encara la riquesa minera, especialment en carbó i ferro; pels productes en si mateixos i perquè els problemes que presentava l’extracció dels minerals i la seva transformació eren a l’època el principal estímul per a la innovació tecnològica (Mokyr, 1990).

Des del punt de vista econòmic, el principal condicionant de la Revolució Industrial és la disponibilitat i, per tant, el bon preu dels aliments. Encara que no hi ha una relació directa entre revolució agrària i Revolució Industrial, aquesta només és possible si la productivitat dels treballadors agraris és prou elevada per a generar un excedent que permeti alimentar una massa creixent de població no productora directa d’aliments. A les acaballes del segle XVIII, la Gran Bretanya era l’únic país que podia mantenir una meitat de la mà d’obra fora del sector agrari, fet que permetia alliberar població i aportar capitals cap a la ciutat i la indústria, alhora que allunyava el sostre maltusià.

És igualment important la tradició manufacturera: un sector industrial difícilment sorgeix del no-res. La Gran Bretanya va ser un país precoçment industrialitzat gràcies a la difusió de la indústria rural. De fet els primers estadis de la industrialització no són més que la culminació del procés de protoindustrialització, l’aplicació de màquines a alguns processos de la indústria tèxtil: màquines que no feien res més que imitar les accions humanes, mecanitzant-les i fent-les, per tant, més ràpides, més iguals i exemptes de cansament.

L’existència d’un mercat previ, ampliable a mesura que els productes poden ser oferts més barats, és un altre condicionant important per a la consolidació de la Revolució Industrial i dels processos d’imitació posteriors. El fort grau d’urbanització de la població britànica i la importància de la població assalariada, fins i tot al camp, feien que la societat britànica acudís molt més al mercat que no pas les societats continentals.

El comerç exterior i el domini d’importants espais colonials representen una ampliació del comerç interior, i són importants com a font de matèries primeres (especialment cotó) i també com a mercat manufacturer, però no tenen per al procés d’industrialització britànic el paper rellevant que li havien atorgat autors com Deane i Cole (1969), i més recentment Pomeranz (2000).

De fet, el comerç és important com a element previ a la industrialització però, un cop engegada aquesta, la relació de causa-efecte va de la indústria al comerç (Mokyr, 1977). Això enllaça amb la discussió sobre si en l’origen de la Revolució Industrial pesa més l’empenta de l’oferta o l’estímul de la demanda. Des del punt de vista de la ciència econòmica, la resposta és clara: la demanda no és un factor independent que causi el creixement de la renda; per tant, la demanda només pot canviar, però no créixer: l’augment de la demanda d’un producte exigeix disminuir la demanda d’un altre o uns altres productes. Tot i això, des del punt de vista tecnològic, la demanda d’un producte estimula la recerca d’innovacions que en permetin augmentar la producció. L’objectiu de les primeres màquines era produir més, no produir més barat, però el resultat va ser que produïen més i més barat. Per tant, l’estímul de la demanda engega el procés de producció, però la seva continuïtat i ampliació s’ha de buscar en l’oferta, en la capacitat de les màquines d’ampliar el mercat mitjançant la disminució dels preus. De fet, l’equilibri inestable oferta-demanda (sempre més quantitat a menor preu) és el que permet l’expansió del mercat i la continuïtat en el procés de creixement, o sigui, el desenvolupament econòmic.

El darrer condicionant de l’aparició de la Revolució Industrial és l’estat; segons quina sigui l’organització estatal i la seva política econòmica, pot constituir un ajut o un obstacle al procés d’industrialització segons North (1984) el creixement econòmic només és possible en una societat on productors, consumidors i autoritats interactuïn i col·laborin per mitjà de lleis promulgades i fetes complir per l’estat, lleis que assegurin els drets de propietat i el compliment dels contractes i, a la vegada, mitjançant regles informals de comportament social i econòmic que regulin la interacció. En el cas de la Gran Bretanya, després de la Revolució Gloriosa (1688), l’organització de l’estat era diferent i més moderna que la dels països competidors; sobretot disposava d’una millor especificació dels drets de propietat i havia eliminat (legalment o a la pràctica) les regulacions de l’activitat econòmica; tot plegat feia que el mercat britànic fos el més semblant al lliure mercat propugnat per Adam Smith. Al mateix temps, els impostos, aprovats i controlats pel Parlament, eren més baixos, menys mal distribuïts i més ben gastats que en altre països. Finalment, la política del Govern estava atenta a la seguretat del regne i el creixement de l’economia: en totes les guerres del segle XVIII en els quals participà, la Gran Bretanya obtingué beneficis comercials o colonials.

Gerschenkron (1968) defensava que l’estat pot suplir les deficiències del mercat i substituir la inversió dels particulars per inversió pública amb la finalitat de provocar l’inici d’un procés d’industrialització però les industrialitzacions impulsades per l’estat només tenen possibilitat d’èxit si la diferència entre el mercat existent i el necessari per a l’arrelament del procés d’industrialització no és massa gran. La raó és que, a mitjà termini, l’ajut estatal, tant si es finança a través d’impostos com si ho fa a través de deute públic, deprimeix la demanda i causa greus disfuncions econòmiques.

3. Innovacions tècniques i transformacions econòmiques

Les millores en la producció agrària i industrial, la grandària i l’organització del mercat i l’ajut estatal formen, en conjunt, el terreny adobat per a l’aparició i la consolidació de la Revolució Industrial: els invents es van produir, i sobretot es van aplicar, on i quan les condicions econòmiques eren favorables. Però l’existència d’aquestes condicions favorables no prejutja l’adopció de les innovacions: el nucli de la Revolució Industrial és la innovació tecnològica. Segons Allen (2009), les innovacions es van aplicar perquè a la Gran Bretanya la mà d’obra era comparativament cara i les fonts d’energia i el capital relativament barats: la Revolució Industrial només arrela quan es donen aquestes condicions, raó que explica la lentitud de la seva difusió.

El fet clau de la Revolució Industrial és el procés de canvi tècnic accelerat i sense precedents (Mokyr, 1990). El progrés tècnic tendeix a produir-se en els sectors més actius de la producció i sol ser a la vegada discontinu i arraïmat: les innovacions no acostumen a aparèixer en qualsevol sector, sinó en els sectors més actius, de manera que el progrés tendeix a ser autocorrelacionat: res no genera més innovació que el progrés tècnic anterior. Per tant, les innovacions tendeixen a concentrar-se en moments i sectors determinats, normalment quan l’augment de la demanda d’un producte incita a la recerca d’innovacions que permetin millorar la rapidesa i la productivitat del procés i augmentar els beneficis.