Читать книгу: «Viure perillosament», страница 2

FARTA

L’única cansada era jo, cansada de cedir.

ROSA PARKS

Benvolgut Déu:

Tinc quaranta-dos anys. Crec que sempre he estat una bona persona, una dona pràctica amb tan bon judici com sentiment, més cauta que somiadora. Se m’acut que, potser, podries fer-me algun senyal que m’aclareixi el que m’està passant. Alguna cosa que em pogués fer entendre per què estic tancada en una cel·la. Com ha pogut passar? Avui ha estat un dia de cada dia com tots els de la meva existència. El primer dia del mes de desembre del 1955.

En sortir de la feina una mica més tard de les cinc de la tarda, feia fred. El sol, que ja s’havia amagat, havia estat incapaç d’elevar el mercuri dels termòmetres a l’aire lliure més enllà d’uns pocs graus sobre zero. He fet unes compres nadalenques i a les sis he agafat l’autobús número 2857 a la cantonada dels carrers de Montgomery i Moulton. Com cada dia.

Els autobusos municipals de Montgomery tenen trenta-sis seients. Segons les lleis d’Alabama, les quatre primeres files de seients estan reservades per als blancs i la part posterior per als negres. La zona intermèdia també pot ser ocupada per nosaltres... sempre que cap blanc no la necessiti. M’he assegut en un dels seients del mig. A la part del darrere ja no quedaven seients buits. A la meva esquerra hi havia dues dones negres. A la meva dreta, al seient de la finestra, un home negre. De fet, som majoria els negres entre els que agafem l’autobús.

Em feien mal els peus, els tenia inflats. Com cada dia. No era un dijous diferent. He vist la meva cara reflectida en el vidre de la finestra de l’autobús i m’he vist gran, i de cop, com un miratge, he vist la cara de Recy Taylor. M’he ajustat les ulleres al nas i he tancat els ulls. En obrir-los, Recy havia desaparegut. Els fantasmes del passat m’havien vingut a visitar. I això no passava cada dia. Potser aquest era el teu senyal?

Què deu fer ara Recy? Sobreviure com totes. Per què, ara que els llums il·luminen els carrers anunciant el Nadal, que són temps feliços, l’ombra d’aquest record venia a turmentar-me? Ja fa onze anys, com passa el temps... Recordo com si fos ahir el dia que vaig venir a visitar Recy. La notícia de la seva violació havia corregut com la pólvora entre la comunitat negra. L’Associació Nacional per al Progrés de les Persones de Color em va demanar que em traslladés fins a Abbeville per donar tot el suport a Recy i no m’ho vaig pensar dues vegades.

Caminava decidida cap a casa de Recy. Encara que queia un sol de justícia, els nens jugaven a pilota, donaven puntades a una llauna i saltaven a la corda. De cop les sirenes d’un cotxe de policia em van espantar. Em vaig aturar. El cotxe del xèrif es va aturar; amb una mà al volant, va abaixar la finestra de l’acompanyant amb l’altra.

—Rosa Parks?

Em vaig girar parpellejant confosa, pensava que no l’havia sentit bé. Una esgarrifança em va recórrer l’esquena. Com sabia aquell home qui era jo? Vaig aspirar profundament i vaig redreçar l’esquena, mentre assentia amb el cap.

—Ja pots tornar per on has vingut si no vols que et detingui —em va dir en to d’amenaça.

Sentia calor a la cara i em tremolava la boca. Vaig prémer els llavis perquè no em sortís cap paraula dels pensaments. No havia fet res mal fet, no em podia detenir. Em vaig redreçar el vestit i em vaig apujar la nansa de la bossa de mà pel braç fins a recolzar-la a l’espatlla, vaig agafar aire i vaig avançar decidida per la vorera del carrer buit. Només un gos sarnós i raquític se’m va creuar en el camí, era com si en sentir les sirenes del cotxe del xèrif tothom hagués desaparegut.

Em va seguir fins a ca Recy, va aparcar allà mateix i va fer sonar una altra vegada les sirenes, em volia intimidar. Va baixar del cotxe, es va allisar els cabells i va mirar en totes direccions. Tot d’una el vaig sentir a sobre meu; sentia la seva respiració agitada, feia olor de tabac, suava i tenia una mirada febril, amenaçadora.

—Aquest és un poble tranquil i no són benvingudes les negres conflictives com tu, que només porten problemes. Deixa en pau Recy Taylor o ho lamentaràs —em va dir a cau d’orella.

Volia replicar-li que els problemes no els portava jo, que ja existien, però vaig serrar els llavis i vaig notar que la saliva em feia gust de ferro, m’havia mossegat literalment la llengua.

Sense mirar-me, va fer mitja volta, va tornar a pujar al cotxe i va tancar la porta. Va recolzar el braç a la finestreta, deixant el colze per fora, i es va quedar allà, observant-me.

A l’ombra de la casa, un parell de gossos badallaven sense demostrar gaire interès per la meva presència ni tampoc per la del xèrif. Vaig quedar palplantada davant la porta de Recy. Sentia la mirada del xèrif clavada al clatell. En no trobar cap timbre vaig tustar a la porta; llavors vaig veure llum a sota, a la dreta del porxo, vaig baixar un tram d’escales il·luminat per una finestra. Més enllà de la finestra hi havia una porta. Vaig mirar per la finestra i vaig veure una noia amb la pell morena i brillant, com el color dels mobles bons, i els cabells arrissats despentinats, vestida amb una bata rosa d’estar per casa, asseguda a la taula i davant seu un munt de patates per pelar. Vaig donar un copets al vidre, la noia va alçar la vista i es va posar dreta. Amb lentitud avançava cap a la porta.

—Què vol? —va preguntar. Havia obert la porta just perquè se li veiés mitja cara, tenia l’ull més trist que havia vist mai, cansat, amb el blanc groguenc, una aurèola lila l’envoltava.

—Recy Taylor?

Ella va fer que sí amb la mitja cara.

—Soc Rosa Parks.

Va abaixar la vista i es va quedar mirant a terra. Va obrir la porta a poc a poc, es va posar la mà al maluc, va aixecar la vista, em va mirar de dalt a baix —crec que li vaig semblar poca cosa— i em va deixar passar. Un cop a dins va tancar la porta amb clau. Feia olor de cafè cremat. Hi havia plats bruts a la pica, el paper de les parets que un dia va ser verd oliva estava groguenc com els seus ulls. No hi havia fotos ni calendaris penjats a les parets. Semblava com si la tristesa de Recy impregnés mobles i olles.

La noia va tornar a seure a taula, va contemplar les patates amb el nas arrufat, com si amaguessin un gran misteri, i es va posar a pelar. Vaig observar el seu canell prim i com de fràgils semblaven els seus braços. Tenia les mans petites i les ungles rosegades fins a la carn viva. Vaig veure un altre ganivet damunt la taula i la vaig imitar. No sé quant de temps vam estar les dues sense dir res, pelant patates. El setembre del 1944 va ser un mes molt calorós. Només el silenci aportava sensació de frescor. Finalment, la noia va parlar:

—Vaig veure el cotxe que s’aturava darrere meu. Eren homes blancs. Bé, no van dir res del que em farien. Em van ficar al cotxe i em van embenar els ulls. Els vaig pregar que em deixessin en pau, que no em disparessin, que havia d’anar a casa meva a veure la meva criatura. No em van deixar anar. No puc callar la veritat, he d’explicar el que em van fer. —Sanglotava seriosa. Els seus ulls brillants irradiaven dolor com si fossin de vidre esquerdat.—Que m’escoltes? T’estic donant una informació important. Hauries d’anotar tot això. —Va picar lentament la taula amb el dit índex per subratllar certes paraules.

Em va costar uns segons ser conscient del que m’estava explicant. De seguida vaig deixar de pelar patates, vaig treure de la bossa de mà una petita llibreta blava i vaig escriure fil per randa tot el que em deia. Parlava amb els ulls tancats, el seu cap oscil·lava d’un costat a l’altre. La tarda era sufocant.

L’havien retinguda unes quatre o cinc hores al bosc. Set homes, de nit. Li van dir que volien que es comportés de la mateixa manera com ho faria amb el seu marit. No va ser només que van tenir sexe amb ella. Després la van mutilar, van jugar amb el seu cos.

Uns cops a la porta ens van sobresaltar. Vaig restar glaçada, sense atrevir-me a moure un pèl. Els ulls de Recy es van obrir com unes taronges i em va observar amb una mirada angoixada. Jo li vaig tornar la mateixa mirada.

—S’ha acabat l’entrevista! —cridava el xèrif des de l’altre costat.

Intentava obrir la porta sacsejant el pom. Vaig sentir que el cor em copejava les costelles. Recy es va mossegar les ungles i mirant la porta de reüll es va col·locar bé les solapes de la bata rosa d’estar per casa amb els polzes, va acostar més la cadira a la taula, em va mirar —vaig poder veure una ombrívola i profunda tristesa dins seu—, va agafar una patata i mentre la pelava va continuar el seu relat. Jo escrivia precipitadament a la petita llibreta blava.

El xèrif, en no obtenir resposta, va tornar a la finestra i copejava el vidre amb la mà dreta oberta. Recy va parar de pelar patates i es va acostar a la finestra, trepant el xèrif amb una mirada d’enuig.

—Obre la porta, Recy Taylor! —li va ordenar el xèrif.

Es va moure nerviosa, es va arrencar un altre trosset d’ungla amb les dents, va fer un senyal de cap a la porta i va desaparèixer de la finestra, però no abans que una mena de pànic espurnés i s’apagués en els seus ulls.

El xèrif va entrar de males maneres, va venir cap a mi; em sacsejava amb violència, m’agafava pel braç, me’l va estrènyer amb tanta força que em cremava entre els seus dits. M’arrossegava cap a fora mentre em cridava:

—Surt de la ciutat si no vols que et detingui!

Em vaig empassar la saliva fent un veritable esforç per no plorar, me les vaig arreglar per escapolir-me i sortir corrent escales amunt, espantada i nerviosa. Però no vaig llançar la tovallola; el Comitè es va assegurar que el cas rebés atenció nacional i per l’octubre era notícia titular. Hi va haver una investigació indagatòria d’un gran jurat. No hi va haver justícia per a ella. Si bé va identificar els violadors, no van ser acusats. Ningú no se’n va sorprendre.

Tot i que l’havien advertida repetidament que la matarien si parlava, Recy Taylor va denunciar els seus violadors. Va ser molt valenta d’alçar la veu. Molt poques dones ho fan, tenen por per les seves vides. Amenacen també la família i els amics. No és fàcil mantenir-se racional i sana mentalment en un entorn així. El que ella va fer era extraordinari. Sempre tinc Recy Taylor en les meves pregàries.

No, les dones negres no som trossos de carn al servei dels homes blancs. Jo vaig tenir més sort que ella quan el senyor Charly va intentar abusar de mi fa més de vint anys. Era el meu veí, li cuidava els fills i casa seva. Estàvem sols, em va oferir una copa que jo, naturalment, vaig rebutjar. Estava molt amable, massa amable, i em vaig posar en guàrdia. Es va asseure al meu costat, em va posar aquelles mans fastigoses a la cintura. Em feia por, més aviat pànic, i vaig fer un salt que el va sorprendre. Em va dir que no tingués por, que jo li agradava i que no volia que estigués sola, que fos dolça amb ell. Em va suggerir que tenia diners per pagar-me per les atencions que li donés.

Em va tractar com una puta, vaja. Vaig saber que, passés el que passés, no em lliuraria a la bestialitat d’aquell home blanc. Estava preparada i disposada a morir. Però no li donaria cap mena de consentiment, mai.

—Si vol matar-me i violar un cadàver, faci-ho, però haurà de matar-me primer —li vaig dir mentre m’escapolia.

No em puc creure que després de tant de temps encara senti l’escalfor de les llàgrimes als ulls en recordar-ho. Aquest primer dia de desembre del 1955, al bus, després de veure desaparèixer el miratge de Recy Taylor, he recordat la sensació de sentir-se un drap brut, un tros de carn.

Anava tan absorta en els meus pensaments, en aquest viatge al passat, que ni m’he adonat que l’autobús ja feia la tercera parada davant The Empire Theater, on han pujat diversos passatgers blancs. L’autobús anava per l’avinguda Cleveland quan el conductor s’ha adonat que un home blanc amb vestit jaqueta i barret marrons anava dret agafat a la barra mentre llegia el diari. Tot i que hi havia llocs buits a l’autobús, ens ha demanat als quatre passatgers negres que ens traslladéssim al darrere, on no hi cabia ni una agulla, i que deixéssim tres seients buits al centre. Atès que les normes de la companyia estipulen que cap passatger negre no pot quedar-se al costat d’un blanc, els altres s’han aixecat, però jo m’he mantingut immòbil. El conductor ha arquejat les celles, sorprès.

—Belluga’t! —m’ha ordenat bruscament.

He aixecat la mirada i he parpellejat durant uns segons, incrèdula. El conductor era James Blake. Com m’ha pogut passar? Des d’aquell dia que plovia a bots i barrals i vaig pujar a l’autobús per la porta principal, i Blake em va obligar a sortir i tornar a entrar per la porta del darrere, i vaig baixar de l’autobús i quan em dirigia cap a la part posterior, va engegar i em va deixar amb un pam de nas, sota la pluja. Mai més no he tornat a pujar en un autobús que conduís ell, o espero el següent o vaig a peu. I avui m’he despistat. He tancat els ulls per tranquil·litzar el meu cor i en obrir-los no hi havia dubte: era ell, la pell de carabassa i aquella piga tan característica al costat de la boca.

M’ha sorprès el nus que se m’ha fet a la gola. He après a controlar aquest sentiment d’humiliació. He abaixat la mirada i he agafat amb força la meva bossa negra, com si fos l’única cosa que em quedés en aquest món. Automàticament he sacsejat el cap, negant-me a aixecar-me, mentre retorcia els dits dels peus dins les sabates. El cor se m’ha aturat, durant un instant m’he convertit en un cos buit, amb les venes glaçades.

A Blake la respiració se li ha accelerat, se li ha encès la cara i ha aixecat les orelles. Tots estaven a l’expectativa, incapaços de fer res, observaven amb els braços penjant als costats; era penós, ningú no deia una sola paraula.

El conductor m’ha clavat una mirada furibunda. M’he empassat la saliva. Ell ha fet un esbufec, ha detingut l’autobús, ha aturat el motor i el meu seient ha parat de tremolar, ha deixat anar el volant i s’ha aixecat. Ara el tenia a sobre. No m’he mogut i he continuat sense dir res, amb el cap cot. Se m’ha assecat la boca i em tremolaven els dits. He sentit la calor de les mirades dirigides a mi, com si tingués un focus il·luminant-me el cap.

—Faré que t’arrestin —m’ha dit Blake.

L’he mirat als ulls sense parpellejar, cansada, respirant fondo.

—Faci-ho —he respost.

Ni tan sols tinc la certesa que avui sobreviuré. Simplement estic cansada del maltractament. El jove blanc que estava dret no ha demanat el seient. Ha estat el conductor el que ha decidit crear un problema. La llibertat és important per a mi. Com més cedim i obeïm, pitjor ens tracten. Estic fatigada i cansada. Farta de cedir.

Déu, sempre m’has donat la força per dir el que està bé. Tinc la teva força i la dels meus avantpassats amb mi, aquells que un dia van ser esclaus. Fes-me un senyal.