Memòria personal

MEMÒRIA PERSONAL

Joseph Conrad

MEMÒRIA PERSONAL

Traducció de Josep M. Muñoz Lloret

L'AVENÇ

Barcelona

2020

Publicat per primer cop el 1912 amb el títol Some Reminiscences.

Reimprès el 1916 amb el títol de A Personal Record

Edició original: Barcelona, gener de 2017

© de la traducció, Josep M. Muñoz Lloret

© d'aquesta edició digital, L'Avenç, S.L., 2020

Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona

Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16

www.lavenc.cat www.elsllibresdelavenc.cat www.llegirencatala.cat

Es reserven tots els drets.

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra només pot ser realitzada amb l'autorització dels seus titulars, amb excepció prevista per la llei. Adreci's a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) si necessita reproduir algun fragment d'aquesta obra (www.conlicencia.com; 93 272 04 47).

L'Avenç forma part de l'Associació d'Editorials Independents Llegir en Català.

Disseny i composició de l'edició original: L'Avenç

Il·lustració de la coberta: El vaixell de tres pals «Joseph Conrad», en una visita al port de Sydney, desembre de 1935. ANMS1092[096]

Disseny i composició de l'edició digital: Víctor Sabaté

ISBN: 978-84-122307-0-3

BIC: BGLLA

Ref. aven085

Taula

Nota de l'autor

Un prefaci familiar

I

II

III

IV

V

VI

VII

Nota de l'autor

La reedició d'aquest llibre no requereix, en sentit estricte, un altre prefaci. Però com que aquest és, clarament, un lloc per als comentaris personals em prenc l'oportunitat de fer referència en aquesta Nota d'Autor, a dos punts que sorgeixen de certes afirmacions sobre mi mateix que he advertit darrerament a la premsa.

Un d'ells té a veure amb la qüestió de la llengua. Sempre m'he sentit observat com si d'alguna manera fos un fenomen, una posició que fora del món del circ no pot ser considerada com a desitjable. Cal un temperament especial per poder extreure gaire satisfacció del fet de ser capaç de fer intencionadament coses extravagants i, per així dir-ho, de la pura vanitat.

El fet que no escrigui en la meva llengua materna ha estat comentat sovint, és clar, en les ressenyes i les notícies de les meves diverses obres i en els articles crítics més extensos. Suposo que era inevitable; i de fet aquests comentaris eren de la mena més afavoridora per a la pròpia vanitat. Però en aquesta qüestió no tinc cap vanitat que pugui ser afalagada. No podia tenir-la. El primer objecte de la present nota és renunciar a qualsevol mèrit que pogués haver-hi en un acte de voluntat deliberada.

La impressió que hagi efectuat una elecció entre els dos idiomes, francès i anglès, tots dos estrangers per a mi, s'ha estès àmpliament, d'alguna manera. Aquesta impressió és errònia. Es va originar, em penso, en un article escrit per Sir Hugh Clifford i publicat l'any 98, crec, del segle passat. Algun temps abans, Sir Hugh Clifford em va venir a veure. Ell és, si no el primer, doncs un dels dos primers amics que vaig fer amb la meva feina; l'altre és el senyor Cuninghame Graham, el qual, de forma prou característica, havia estat captivat per la meva història Una avançada del progrés. Aquestes amistats que han perdurat fins avui es compten entre les meves possessions més preuades.

El senyor Hugh Clifford (llavors no tenia el títol) acabava de publicar el seu primer volum d'esbossos malais. Jo estava naturalment encantat de veure'l i infinitament agraït per les coses bones que va saber dir sobre els meus primers llibres i alguns dels meus primers contes, l'acció dels quals està situada a l'arxipèlag malai. Recordo que després de dir moltes coses que haurien d'haver-me fet posar completament vermell, va acabar per dir-me —amb la fermesa inflexible, tot i que amable, d'un home acostumat a cantar les veritats més desagradables fins i tot a potentats orientals (per al seu propi bé, és clar)— que, de fet, jo no sabia res sobre els malais. N'era perfectament conscient. Mai no havia pretès tenir aquest coneixement, i estava a punt —encara avui em pregunto per la meva impertinència— de replicar: «Per descomptat que no sé res sobre els malais. Si sabés només una centèsima part del que vostè i Frank Swettenham saben dels malais faria que tothom em prestés atenció». Va continuar mirant-me amablement (però amb fermesa) i a continuació tots dos vam esclatar a riure. En el curs d'aquella visita tan agradable d'ara fa vint anys, que recordo tan bé, vam parlar de moltes coses; les característiques dels diversos idiomes va ser una d'elles, i és llavors que el meu amic es va endur la impressió que jo havia exercit una elecció deliberada entre el francès i l'anglès. Més tard, quan mogut per la seva amistat (que per a ell no era cap paraula buida) va escriure un assaig a la North American Review sobre Joseph Conrad, va transmetre aquesta impressió al públic.

Aquest malentès, ja que no és cap altra cosa, va ser sens dubte culpa meva. Dec haver-me expressat malament en el curs d'una xerrada amistosa i íntima en què no vigiles les teves frases acuradament. El meu record del que volia dir és: que m'havia vist en la necessitat de fer una tria entre els dos idiomes, i encara que sabia francès força bé i hi estava familiaritzat des de la infància, hauria tingut por d'intentar expressar-me en una llengua tan perfectament «cristal·litzada». Aquesta, crec, va ser la paraula que vaig fer servir. I a continuació vam passar a altres assumptes. Havia d'explicar-li algunes coses sobre mi mateix; i el que em va dir de la seva feina a l'Orient, el seu particular Orient del qual vaig tenir només una impressió boirosa i breu, era d'un interès del tot absorbent. L'actual governador de Nigèria no pot recordar aquesta conversa tan bé com jo, però estic segur que no li importarà el que en el llenguatge diplomàtic es diu «rectificació» d'una afirmació que li va ser feta per un obscur escriptor a qui la seva generosa simpatia l'havia portat a trobar i fer-se'n amic.

La veritat de l'assumpte és que la meva facultat d'escriure en anglès és tan natural com qualsevol altra aptitud amb la qual podria haver nascut. Tinc l'estranya i aclaparadora sensació que sempre ha estat una part inherent de mi mateix. L'anglès no va ser per a mi ni una qüestió d'elecció, ni d'adopció. La més mínima idea d'elecció no se m'havia passat mai pel cap. I pel que fa a l'adopció —bé, sí, hi va haver una adopció; però vaig ser jo el que va ser adoptat pel geni de la llengua, de manera que immediatament que vaig sortir de l'etapa de balboteig se'm va fer seu d'una forma tan completa que els seus mateixos modismes crec, de debò, que van tenir un efecte directe sobre el meu temperament i van modelar el meu caràcter encara plàstic.

Va ser un acte molt íntim i per aquesta mateixa raó és massa misteriós d'explicar. La tasca seria tan impossible com tractar d'explicar l'amor a primera vista. Hi havia alguna cosa en aquesta conjunció de reconeixement exultant, gairebé físic, la mateixa mena de rendició emocional i el mateix orgull de possessió, tots units en la meravella d'una gran descoberta; però no hi havia res d'aquella terrible ombra del dubte que cau sobre la flama mateixa de les nostres passions peribles. Sabia molt bé que era per sempre.

Un afer de descoberta i no pas d'herència —la mateixa inferioritat del títol fa la facultat encara més preciosa— deixa el posseïdor amb l'obligació de per vida de seguir sent digne de la seva gran fortuna. Però em sembla que tot això sona com si estigués tractant d'explicar-ho —una tasca que acabo de dir que és impossible. Si en l'acció es pot admetre amb esfereïment que l'Impossible s'eclipsa davant l'indomable esperit dels homes, l'Impossible en matèria d'anàlisi sempre es presentarà en algun moment o altre. Tot el que puc dir després de tots aquests anys de pràctica devota, amb l'angoixa acumulada dels dubtes, les imperfeccions i les vacil·lacions en el meu cor, és el dret a ser cregut quan dic que, si no hagués escrit en anglès, no hauria escrit en absolut.

L'altra observació que vull fer aquí és també una rectificació, però d'una mena menys directa. No té res a veure amb el mitjà d'expressió. Fa referència, d'una altra manera, a l'assumpte de la meva autoria. No és que vulgui criticar els meus jutges, tant més que sempre he considerat que rebia més que justícia de les seves mans. Però em sembla que la seva simpatia indefectiblement interessada ha atribuït a influències racials i històriques molt del que, crec, pertany simplement a l'individu. No hi ha res més aliè a allò que en el món literari s'anomena eslavisme, que el temperament polonès amb la seva tradició d'autogovern, amb la seva visió cavalleresca de les restriccions morals i amb un respecte exagerat pels drets individuals: per no esmentar el fet important que la mentalitat polonesa, de complexió occidental, s'havia ensinistrat a Itàlia i a França i, històricament, sempre s'havia mantingut, fins i tot en matèria religiosa, en simpatia amb els corrents més liberals del pensament europeu. Una visió imparcial de la humanitat en tots els seus graus d'esplendor i de misèria, juntament amb una especial atenció als drets dels no privilegiats d'aquesta terra —no per cap motiu místic, sinó per motius de simple comunió i d'honorable reciprocitat de serveis— era la característica dominant de l'atmosfera mental i moral de les cases que van albergar la meva atzarosa infància: assumptes de convicció tranquil·la i profunda, tant duradors com consistents, i al més allunyats possible d'aquell humanitarisme que sembla ser simplement una qüestió de nervis alterats o de consciència mòrbida.

Un dels més benèvols dels meus crítics va tractar d'explicar certes característiques de la meva obra pel fet que jo era, en les seves mateixes paraules, «el fill d'un revolucionari». Cap epítet podria ser menys aplicable a un home amb un fort sentit de la responsabilitat en l'àmbit de les idees i de l'acció i tan indiferent als impulsos de l'ambició personal com el meu pare. Realment no puc entendre per què a tot Europa la descripció de «revolucionari» s'havia d'haver aplicat als aixecaments de Polònia de 1831 i 1863. Aquests aixecaments eren purament revoltes contra la dominació estrangera. Els mateixos russos les van anomenar «rebel·lions», la qual cosa, des del seu punt de vista, era la veritat exacta. Entre els homes interessats en els preliminars del moviment de 1863 el meu pare no era pas més revolucionari que els altres, en el sentit de treballar per a la subversió de qualsevol esquema social o polític de l'existència. Senzillament era un patriota en el sentit d'un home que, creient en l'espiritualitat d'una existència nacional, no podia suportar veure aquest esperit esclavitzat.

Convocada públicament en un intent amable de justificar la feina del fill, aquesta figura del meu passat no pot ser acomiadada sense unes poques paraules més. Com a nen, per descomptat, jo sabia ben poc de les activitats del meu pare, perquè no tenia ni dotze anys quan ell va morir. El que vaig veure amb els meus propis ulls va ser el funeral públic, els carrers deserts, les multituds silencioses; però vaig entendre perfectament que es tractava d'una manifestació de l'esperit nacional aprofitant una ocasió que s'ho valia. Aquesta massa de treballadors amb el cap descobert, de joves estudiants de la universitat, de dones a les finestres, de col·legials a la vorera, no podia saber res positiu sobre ell, excepte la fama de la seva fidelitat a l'única emoció que guiava els seus cors. Jo no tenia res més que aquell coneixement mateix; i aquella gran manifestació silenciosa em va semblar el tribut més natural del món, no a l'home, sinó a la idea.

El que m'havia impressionat molt més íntimament va ser la crema dels seus manuscrits uns quinze dies abans de la seva mort. Es va fer sota la seva supervisió. Es va escaure que vaig entrar a la seva habitació una mica més d'hora de l'habitual aquell vespre, i sense que ningú em veiés em vaig quedar mirant com la infermera alimentava les flames a la llar de foc. El meu pare es va asseure en una butaca fonda, envoltat de coixins. Va ser l'última vegada que el vaig veure alçat del llit. El seu aspecte era per a mi no és tant la d'un home greument malalt, com mortalment cansat —un home derrotat. Aquest acte de destrucció em va afectar profundament pel seu aire de rendició. No pas davant la mort, tanmateix. Per a un home d'una fe tan forta, la mort no podria haver estat un enemic.

Durant molts anys vaig creure que els seus escrits havien estat cremats fins al darrer bocí, però al juliol de 1914, el bibliotecari de la Universitat de Cracòvia em va venir a veure durant la nostra curta visita a Polònia, i va esmentar l'existència d'uns manuscrits del meu pare i en especial d'una sèrie de cartes escrites abans de i durant l'exili al seu amic més íntim, el qual les havia enviat a la Universitat perquè les conservessin. Vaig anar a la biblioteca de seguida, però llavors només vaig tenir temps de fer-hi una simple ullada. Tenia la intenció de tornar-hi l'endemà i encarregar còpies de tota la correspondència. Però l'endemà va esclatar la guerra. Així que potser mai no sabré el que va escriure al seu amic més íntim en el moment de la seva felicitat domèstica, de la seva nova paternitat, de les seves grans esperances —i també més tard, en les hores de la desil·lusió, el dol i la malenconia.

També m'havia imaginat que havia estat oblidat per complet quaranta-cinc anys després de la seva mort. Però aquest no va ser el cas. Alguns joves lletraferits l'havien descobert, en particular com un notable traductor de Shakespeare, Victor Hugo i Alfred de Vigny, al drama Chatterton del qual, traduït per ell mateix, hi havia escrit un prefaci eloqüent defensant la profunda humanitat del poeta i el seu ideal de noble estoïcisme. També estava sent recordat el costat polític de la seva vida; perquè alguns homes del seu temps, els seus col·legues en la tasca de mantenir ferm l'esperit nacional amb l'esperança d'un futur independent, en arribar a vells havien publicat les seves memòries, en les quals el paper que ell hi va tenir va ser per primera vegada donat a conèixer públicament al món. Aleshores vaig assabentar-me de coses de la seva vida que no coneixia abans, coses que fora del grup dels iniciats no podien ser conegudes per cap ésser viu, excepte la meva mare. Va ser així com, a partir d'un volum de memòries pòstumes que s'ocupen d'aquests amargs anys, vaig assabentar-me que la primera concepció del Comitè Nacional secret destinat sobretot a organitzar la resistència moral contra la pressió augmentada del russianisme va sorgir per iniciativa del meu pare, i que les seves primeres reunions es van fer a la nostra casa de Varsòvia, de la qual tot el que recordo clarament és una habitació, blanca i carmesí, probablement el saló. En una de les parets hi havia l'arcada més alta. On conduïa segueix sent un misteri; però fins a la data no he pogut deixar de creure que tot plegat era d'unes proporcions enormes, i que les persones que apareixien i desapareixien en aquell espai immens tenien una alçada superior a la normal de la humanitat que vaig arribar a conèixer en la meva vida posterior. Entre ells recordo la meva mare, una figura més familiar que les altres, vestida amb el negre del dol nacional que duia a despit dels ferotges reglaments de policia. També he preservat, d'aquella melodia particular, el temor reverencial de la seva misteriosa gravetat, que, de fet, no estava mancada de somriures. Perquè recordo els seus somriures, també. Potser per a mi sempre podia trobar un somriure. Ella era ben jove, llavors; certament no havia fet els trenta encara. Va morir quatre anys després a l'exili.

A les pàgines que segueixen esmento la seva visita a la casa del seu germà aproximadament un any abans de la seva mort. També parlo una mica del meu pare, tal com el recordo en els anys posteriors al que per a ell va ser el cop mortal de la seva pèrdua. I ara, després d'haver-les evocat novament en resposta a les paraules d'un crític amic, aquestes Ombres tenen permís per tornar al seu lloc de descans, on les seves formes de vida encara persisteixen, tènues però punyents, i a l'espera del moment en què la seva realitat fantasmal, la seva última empremta a la terra, passarà per sempre amb mi fora d'aquest món.

J.C.

1919

Un prefaci familiar

Per regla general, no cal que ens encoratgin gaire per parlar de nosaltres mateixos; tanmateix aquest petit llibre és el resultat d'un suggeriment amistós, i fins i tot d'una petita pressió amistosa. Em vaig defensar amb un cert vigor; però, amb tenacitat característica, la veu amistosa insistia: «Ho has de fer, saps?»

No era un raonament, però em vaig rendir de seguida. Si ho has de fer...!

T'adones de la força d'una paraula. Aquell qui vulgui persuadir, hauria de confiar no pas en el raonament adequat, sinó en la paraula adequada. El poder del so sempre ha estat més gran que el poder del sentit. No dic això a manera de menyspreu. Per a la humanitat, és millor ser impressionable que reflexiu. Res humanament gran —vull dir que afecti tota una gran quantitat de vides— no ha sortit de la reflexió. D'altra banda, no pots deixar de veure el poder de les simples paraules; paraules com Glòria, per exemple, o Pietat. No n'esmentaré cap més. No són difícils de trobar. Només amb el seu so, aquestes dues paraules, pronunciades amb perseverança, amb ardor i amb convicció, han posat nacions senceres en marxa i han sollevat el sòl eixut i dur en què descansa tota la nostra fàbrica social. Hi ha «virtut» per a tu, si vols...! Naturalment cal fer atenció a l'accent. L'accent adequat. Això és molt important. El pulmó capaç, la veu de tro o les tendres cordes vocals. No em parleu de la palanca d'Arquímedes, que era una persona despistada amb una imaginació matemàtica. Les matemàtiques mereixen tot el meu respecte, però no necessito les màquines. Doneu-me la paraula adequada i l'accent adequat i mouré el món.

Quin somni per a un escriptor! Perquè les paraules escrites tenen el seu accent, també. Sí! Deixeu-me trobar només la paraula adequada! Segurament es deu trobar en algun lloc entre el naufragi de tots els planys i totes les exultacions proferides en veu alta des del primer dia que l'esperança, la immortal, va baixar a la terra. Pot ser aquí, a tocar, inadvertida, invisible, prou a l'abast. Però no és bona. Crec que hi ha homes que aconsegueixen trobar una agulla en un paller al primer intent. Pel que fa a mi, no he tingut mai aquesta sort. I llavors hi ha aquell accent. Una altra dificultat. Per què ¿qui dirà si l'accent és l'adequat o no, fins que la paraula és pronunciada, i no se la sent, potser, i se l'endú el vent, deixant el món impassible? Hi havia una vegada un emperador que era savi i tenia alguna cosa de literat. Anotava, en unes tauletes de vori, pensaments, màximes i reflexions que l'atzar ha preservat per a l'edificació de la posteritat. Entre altres dites —cito de memòria— recordo aquesta solemne admonició: «Que totes les paraules tinguin l'accent de la veritat heroica.» L'accent de la veritat heroica! Això està molt bé, però penso que és una feina fàcil per a un emperador auster anotar un consell grandiós. Bona part de les veritats que funcionen en aquesta terra són humils, no pas heroiques; i hi hagut èpoques en la història de la humanitat en què els accents de la veritat heroica no l'han conduït sinó a la irrisió.

Que ningú esperi trobar entre les cobertes d'aquest petit llibre paraules d'extraordinària potència o accents d'irresistible heroisme. Encara que sigui humiliant per a la meva autoestima, he de confessar que els consells de Marc Aureli no són per a mi. Són més adequats per a un moralista que per a un artista. Només us puc prometre una veritat de mena modesta —i també sinceritat. Aquesta sinceritat completa, digna d'elogi que, mentre et lliura a les mans dels teus enemics, en el millor dels casos t'ha d'indisposar amb els amics.

«Indisposar» és potser una expressió massa forta. No puc imaginar ni entre els meus enemics ni entre els meus amics un ésser que tingui necessitat de barallar-se amb mi. «Decebre els teus amics» s'hi acostaria més. Gran part, gairebé totes, de les amistats del període de la meva vida com a escriptor m'han vingut a través dels meus llibres; i sé que un novel·lista viu en la seva obra. S'està aquí, és l'única realitat en un món inventat, entre coses, esdeveniments i gent imaginaris. Escrivint sobre ells, escriu només sobre ell mateix. Però la desclosa no és completa. L'escriptor roman, fins a un cert punt, una figura rere el vel; una presència intuïda més que no pas vista —un moviment i una veu rere els cortinatges de la ficció. En aquestes notes personals no hi ha aquest vel. I no puc deixar de pensar en un passatge de la Imitació de Crist en què l'ascètic autor, que coneixia la vida tan profundament, diu que «hi ha persones estimades per la seva reputació que, en mostrar-se, destrueixen l'opinió que es tenia d'elles.» Aquest és el perill en què incorre un autor de ficció quan es posa a parlar d'ell mateix sense disfressa.

Mentre aquestes pàgines de records anaven apareixent com una sèrie, se'm va retreure un mal càlcul; com si aquest escrit fos una forma d'autoindulgència que balafiés la substància de futurs volums. Sembla que no sóc prou literari. En efecte, un home que, fins que no va tenir trenta-sis anys, no va escriure mai una ratlla per a la impremta no pot considerar la seva existència i la seva experiència —la suma dels seus pensaments, sensacions i emocions, els seus records i els seus remordiments, i l'entera possessió del seu passat—, com si tot plegat fos només material per treballar-hi. Abans, fa cosa de tres anys, quan vaig publicar El mirall del mar, un volum d'impressions i records, ja em van fer les mateixes observacions. Observacions pràctiques. Però, a dir veritat, mai no he entès la mena d'estalvi que em recomanaven. Volia pagar el meu tribut al mar, als seus vaixells i als seus homes, amb els quals estic en deute per tot allò que han fet per fer, de mi, el que sóc. Allò em semblava l'única forma en què podia oferir aquest tribut a les seves ombres. Per a mi, no es podia tractar de res més. És bastant possible que sigui un mal economista; però és segur que sóc incorregible.

Havent madurat en els encontorns i sota les especials condicions de la vida del mar, tinc una pietat especial cap a aquesta forma del meu passat; perquè les seves impressions eren vives, la seva apel·lació directa, les seves demandes tals que podien ser respostes amb la natural alegria de la joventut i amb una força igual a la crida. No hi havia res en elles que fes ballar el cap a una consciència jove. Havent-me separat dels meus orígens enmig d'una tempesta de retrets provinents de cada racó que tingués la més petita ombra de dret a emetre una opinió, allunyat per grans distàncies dels afectes naturals que encara em quedaven, i fins i tot, en certa mesura alienat d'elles pel caràcter totalment inintel·ligible de la vida que m'havia seduït tan misteriosament respecte de la meva lleialtat, puc dir sense por a equivocar-me que, a través de la força cega de les circumstàncies, el mar havia de ser tot el meu món i el servei mercant la meva única llar durant una llarga rastellera d'anys. No té res d'estrany, doncs, que en els meus dos llibres dedicats exclusivament al mar —El Negre del “Narcissus” i El mirall del mar (i en algunes narracions marines com «Joventut» i «Tifó»)— hagi intentat, amb una mirada gairebé filial, retre la vibració de vida en el gran món de les aigües, en els cors dels homes senzills que durant segles han travessat les seves solituds, i també aquella cosa sensible que sembla habitar en els vaixells —i que són les criatures de les seves mans i els objectes de la seva cura.

Per tal de nodrir-se, la teva vida literària s'ha de girar sovint cap als records i mirar de conversar amb les ombres, a no ser que t'hagis decidit a escriure només per renyar la humanitat per allò que és, per elogiar-la per allò que no és o —en general— per ensenyar-li com s'ha de comportar. Com que no sóc ni un busca-raons, ni un llagoter, ni un savi, no he fet cap d'aquestes coses, i estic disposat a conformar-me serenament amb la insignificança que els correspon a les persones que no són, d'una manera o altra, manifasseres. Però la resignació no és indiferència. No m'agradaria quedar-me dret com un mer espectador a la riba del gran corrent que transporta tantes vides. De grat, reclamaria per a mi mateix la facultat de tanta perspicàcia com pugui ser expressada en un to de simpatia i compassió.

Em sembla que, com a mínim, en una part autoritzada de la crítica sóc suspecte d'una certa acceptació dels fets poc emotiva, severa —d'allò que els francesos anomenarien sécheresse du coeur. Quinze anys de silenci ininterromput davant l'elogi o el retret testimonien prou el meu respecte per la crítica, aquesta flor delicada d'expressió personal en el jardí de les lletres. Però es tracta més que d'una qüestió personal, que toca a l'home que hi ha darrere l'obra, i per tant s'hi pot fer al·lusió en un volum que és una nota personal al marge de la pàgina pública. No és, de cap manera, que em senti ferit. L'acusació —si és que arriba a acusació— es feia en els termes més considerats; en un to de recança.

La meva resposta és que si donem per fet que cada novel·la conté un element d'autobiografia —i això difícilment pot negar-se, atès que el creador només s'expressa en la seva creació—, aleshores per a alguns de nosaltres una manifestació oberta de sentiment esdevé repugnant. No faré un elogi indegut de la virtut de la reserva. Sovint és merament temperamental. Però no és sempre un senyal de fredor. Pot ser orgull. ¿Pot haver-hi res més humiliant que veure com el teu dard de l'emoció erra el tret del riure o del plor? Res no és més humiliant! I això és així per la senzilla raó que, si erres el tret, i la manifestació oberta de l'emoció no aconsegueix emocionar, llavors s'ha d'acabar inevitablement en disgust o en menyspreu. A cap artista no se li pot reprotxar que s'acovardeixi davant d'un risc que només els ximples corren a trobar i només els genis gosen afrontar amb impunitat. En una tasca que consisteix principalment a deixar la teva ànima més o menys nua al món, una consideració pel pudor, fins i tot a costa de l'èxit, no és sinó la consideració per a la teva pròpia dignitat, que està inseparablement unida a la dignitat de la teva obra.

A més, és molt difícil estar completament alegre o completament trist en aquesta terra. El que és còmic, quan és humà, adopta aviat un rostre de dolor; i algunes de les nostres penes (algunes només, no pas totes, perquè és la capacitat de patiment allò que fa l'home august als ulls dels homes) s'originen en la feblesa que ha de ser reconeguda amb un somriure de compassió com l'herència comuna de tots nosaltres. En aquest món, l'alegria i la tristesa passen de l'una a l'altra, mesclant les seves formes i els seus murmuris en el crepuscle de la vida que és tan misteriós com un oceà ombrejat, mentre l'enlluernadora brillantor de les esperances supremes es troba lluny, fascinadora i immòbil, en el límit distant de l'horitzó.

Sí! A mi també m'agradaria tenir la vareta màgica que dóna aquell domini sobre el riure i el plor i que es diu que és l'assoliment més alt de la literatura imaginativa. Ara bé, per ser un gran mag t'has de rendir a poders ocults i irresponsables, ja siguin dins o fora del teu pit. Tots hem sentit a parlar d'homes simples que, per amor o per poder, es venen l'ànima a un diable grotesc. La intel·ligència més ordinària pot percebre sense gaire reflexió que una cosa com aquesta ha de ser per força un mal negoci. No atribueixo a un particular seny el meu desgrat i la meva desconfiança per aquestes transaccions. Pot ser que la meva formació marítima actuï sobre una disposició natural a tenir ben guardada l'única cosa realment meva, però el fet és que tinc un inequívoc horror de perdre, inclús per un moment commovedor, aquesta plena possessió de mi mateix que és la primera condició del bon servei. I he portat la noció de bon servei des de la meva primera a la meva última existència. Jo, que no he buscat mai en la paraula escrita res més que una forma de Bellesa, m'he endut aquell article de fe des de les cobertes dels vaixells a l'espai més circumscrit del meu escriptori, i per aquell acte, suposo, he esdevingut permanentment imperfecte als ulls de la inefable companyia dels purs estetes.

En l'acció literària, com en l'acció política, un home es guanya els amics sobretot amb la passió dels seus prejudicis i amb la consistent estretor del seu punt de vista. Però jo no he estat mai capaç d'estimar allò que no era estimable o d'odiar allò que no era odiós, per deferència cap a algun principi general. Si hi ha res de coratjós en admetre-ho, no ho sé. Després del tombant del camí de la vida, considerem els perills i les alegries amb una ment tranquil·la. Per tant, procedeixo en pau a declarar que sempre he intuït, en l'esforç de posar en joc els extrems de les emocions, el toc degradant de la insinceritat. Per tal de commoure els altres profundament, ens hem de permetre deliberadament a nosaltres mateixos ser enduts més enllà dels límits de la nostra sensibilitat normal —prou innocentment, potser, i per pura necessitat, com un actor que alça la veu a l'escenari per damunt del to de la conversa natural. Però, tot i així, ho hem de fer. I segurament aquest no és cap gran pecat. El perill rau, tanmateix, en el fet que l'escriptor esdevingui víctima de la seva pròpia exageració, perdi l'exacta noció de sinceritat i, al capdavall, arribi a menysprear la veritat mateixa com una cosa massa freda, massa esmussada per al seu propòsit —de fet, no prou bona per a la seva insistent emoció. Del riure i el plor és fàcil caure en el ploriqueig i la rialleta.