Lucy

Jamaica Kincaid

LUCY

Traducció de Carme Geronès

Títol original: Lucy

Autor: Jamaica Kincaid

Primera edició ebook: novembre 2020

Lucy

Copyright © 1990, Jamaica Kincaid

All rights reserved

© de la traducció: Carme Geronès

© de la correcció: Maite Puig i Manuel Gómez Poyato

© de l’edició: Editorial Les Hores S.L. 2018

www.editorialleshores.com

hola@editorialleshores.com

Disseny de col·lecció i coberta: Natural www.designisnatural.com

© de les fotos de la coberta: IStockPhotos

Maquetació: Dan Monells

ISBN: 978-84-122839-1-4

Les Hores forma part de l’Associació d’Editorials Independents

Tots els drets reservats.

Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquest llibre mitjançant qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright.

LUCY

Pròleg de Jenn Díaz

Trencar amb la mare

Se n’ha parlat molt, de matar el pare, però encara hem d’esbrinar d’on ve aquesta tensió entre mares i filles, quan tot just despunta la personalitat de la filla, en plena adolescència, i tot esclata. La Lucy odia la seva mare, però també se l’estima. Potser no ho sap prou, no se n’adona. Potser no és res personal contra ella, sinó aquell sentiment incontrolable que tenim les filles; si més no, certes filles. Matar la mare vol dir fer allò precisament perquè la mare no ho aprovaria, o allò que la mare mai no faria, o allò que ens allunya sense remei de la figura materna, protectora, idealitzada durant segles i segles per la mirada dels homes sobre totes nosaltres. La relació perversa entre mares i filles és, avui dia, un tema que preocupa —sobretot— les escriptores, però que durant anys i panys la història de la literatura ha passat per alt. Potser perquè les dones, com a personatge, sempre han estat pensades i escrites des d’una visió masculina. No vol dir pas que només els homes hagin escrit sobre dones completes, servicials i amb un comportament submís cap a la família; les dones, durant segles, ens hem vist així a nosaltres mateixes. Les mares no es podien permetre el luxe de la ràbia, ni la impotència. Només la resignació. De les noves mirades, les noves mares i filles imperfectes.

Per poder trencar amb la mare, a dinou anys, no pots fer pas gaire cosa. Marxar de casa, que és el que fa la protagonista de la novel·la, és el primer pas, i s’ha de fer amb fermesa. Fins que t’adones que el passat pesa com una llosa, i l’arrossegues allà on vas, i no avances. Per poder construir la seva pròpia identitat, la seva pròpia vida, per poder triar lliurement el seu futur, la Lucy abans ha de destruir allò que la lliga a la seva família. Les mitjanies, doncs, no funcionen. Ha de trencar-hi amb rotunditat.

La seva identitat com a dona és confusa: ve d’una illa colonitzada, conviu amb una família de classe més aviat alta, fa de mainadera, no s’acostuma al clima. Conviu amb certa hostilitat amb el seu entorn, perquè comença a ser conscient de les grans injustícies del món. La seva realitat ha quedat desbordada. Ha de passar de la infantesa a l’edat madura i ho ha de fer des dels marges, temptejant tot allò que l’envolta, allò desconegut que, des de l’illa, li podia semblar la felicitat, un somni fet real. Però quan s’allunya de la mare, del pare, dels seus germans, de la seva realitat, i comença a aspirar a un món més gran i més cru, se n’adona: la felicitat, aquella paraula que ella havia paladejat tants cops, és molt més delicada i efímera del que havia sospitat.

La Lucy, fent de mainadera, cuida les nenes de la família, i això li permet —i també al lector— convertir-se en l’espectadora privilegiada d’una història d’amor amb final trist. Malgrat que ella no en vol formar part, que no vol mirar-s’ho des de ben a prop, és testimoni de com les relacions de la classe alta s’apaguen lentament, sense massa violència, fins i tot amb certa ingenuïtat. La subtilitat del final d’una història d’amor no ens passa desapercebuda, i aquesta història està explicada per una veu, la de l’autora i narradora de la novel·la, que no passa per alt qualsevol petitesa. Mentrestant, mentre tot l’univers de la casa on ha anat a parar s’esfondra lentament i sense remei, la Lucy busca el seu camí, i com no podia ser d’una altra manera, tria el que millor li escau: el sexe. Les relacions fredes, del tot sexuals, sense compromís, acaben de formar aquesta nova identitat trencadora. Explora el sexe, el seu propi cos, els límits del que fins llavors eren el bé i el mal, i no s’està de res. Ja ho sap, que la seva nova vida no agradaria a la seva mare, i és aquesta certesa el que l’empeny a continuar endavant. Tot allò que l’envolta —les nenes, el matrimoni, la ciutat, la casa del llac, el nou clima, la seva roba, els artistes— no li acaba de fer el pes. Des de l’illa no s’ho hauria pogut creure, però és així: la seva idealització de la vida adulta, de la vida fora de l’illa, no ha estat ben bé com s’esperava, i com deia Jaime Gil de Biedma, és precisament perquè no és com l’esperava que l’atrau.

Crítica amb tot allò que troba injust o nimi, la Lucy no s’assembla a ningú que ella conegui, no té models, és un personatge marginal com ho són la majoria dels personatges de Carson

McCullers: éssers a mig camí entre la seva pròpia monstruositat i la lucidesa, freds i desencisats. Com Frankie Addams, decideix jugar amb el seu nom, que és el moment culminant d’un pont que podria haver forjat, un pont de trobament amb la seva mare, però que finalment decideix enderrocar. El nom, que la lliga a un passat del qual vol fugir, és una decisió que pot prendre amb determinació. I com no podia ser d’una altra manera, l’aixopluc de la cambra pròpia, tan desitjada en la joventut, li acaba d’arrodonir allò que tot just comença. El quadern on escriu la seva història, amb pedaços de les vides que l’envolten, és la gran i petita història de qualsevol de nosaltres. El seu plor últim, l’últim trencament, el que acaba de rompre la closca amb què venim al món. Benvinguda, Lucy.

LUCY

Per a George W. S. Trow

Pobra visita

Era el meu primer dia. Havia arribat la nit anterior, una nit d’un gris negrenc, freda —com era d’esperar en ple gener, encara que en aquella època jo no ho sabés—, i en tot el camí des de l’aeroport no havia vist res ben perfilat, i això que hi havia llum arreu. Mentre anàvem tirant, de tant en tant algú m’assenyalava un edifici cèlebre, un carrer important, un parc, un pont que a l’època que l’havien construït s’havia considerat espectacular. En les meves fantasies, tots aquells llocs eren indrets de felicitat; tots eren bots salvavides per a la meva ànima que s’anava negant, ja que m’hi imaginava entrant-hi i sortint-ne, i això sol —entrar-hi i sortir-ne una vegada i una altra— m’ajudava a superar una mala sensació que no sabia ni anomenar. L’únic que sabia era que s’assemblava una mica a la tristesa, però més intensa. Veia aquells llocs a la fi i els trobava vulgars, bruts, desgastats de tanta gent que hi entrava i en sortia a la vida real, i em venia al cap que jo no podia ser l’única persona al món que els tingués clavats a la imaginació. Aquella no havia estat la meva primera topada amb la realitat decebedora i tampoc no havia de ser l’última. Estrenava roba interior, comprada expressament per al viatge, i allí asseguda al cotxe, mentre em girava cap aquí i cap allà per aconseguir la millor perspectiva del que tenia al davant, pensava justament en la incomoditat que et poden fer sentir les coses noves.

Vaig entrar en un ascensor, una cosa que encara no havia fet mai, i tot d’una vaig ser en un pis, asseguda a taula, menjant tot de coses que havien sortit d’una nevera. Al lloc d’on venia, sempre havia viscut en una casa, i era una casa sense nevera. Tot el que anava experimentant —agafar un ascensor, entrar en un pis, fer un àpat amb menjar que no era del dia i que havia passat per una nevera— em semblava una idea tan fantàstica que m’imaginava que m’hi acostumaria de seguida i m’agradaria molt, si bé al principi eren coses tan noves que em feien somriure amb les comissures dels llavis un pèl inclinades cap avall. Aquella nit vaig dormir com un soc, però no perquè fos feliç o perquè em sentís còmoda: més aviat al contrari; era perquè no tenia ganes d’assimilar res més.

Aquell matí, el matí del meu primer dia, el matí després de la meva primera nit, va ser un matí assolellat. No era el sol groc i brillant que fa arrissar les vores de les coses, com d’un ensurt, el sol a què jo estava acostumada, sinó un sol d’un groc pàl·lid, que semblava que s’hagués anat afeblint de tant obstinar-se a lluir; però el dia era assolellat, cosa que m’agradava i feia que no m’enyorés tant de casa. Per això, en veure el sol, em vaig llevar i em vaig posar un vestit, un vestit alegre de madràs, el tipus de vestit que m’hauria posat a casa abans de començar un dia que havia de passar al camp. M’havia equivocat de mig a mig. El sol lluïa, però l’aire era fred. Al cap i a la fi, érem a mig gener. El que jo no sabia era que el sol podia brillar i l’aire, mantenir-se fred; mai ningú no m’ho havia dit. Quina impressió més estranya! Com la podria explicar? Una cosa que havia sabut de sempre —igual com sabia que tenia la pell del to marró d’una nou molt fregada amb un drap fi, o com sabia el meu nom—, que tota la vida havia donat per fet, «el sol brilla, l’aire és càlid», no era així. Ja no era als tròpics, i la percepció aquella se’m va ficar a la vida com un torrent d’aigua que dividís una terra seca i compacta, que creés dues ribes: l’una, el meu passat —tan familiar i previsible que fins el malestar que aleshores notava ara em feia sentir feliç només de pensar-hi—; l’altra, el meu futur, un gris esmorteït, un paisatge marí ennuvolat, plujós, sense cap vaixell a la vista. Ja no era als tròpics i tenia fred tant a dins com a fora, era la primera vegada que experimentava aquesta sensació.

En els llibres que havia llegit —de tant en tant, quan l’argument ho exigia—, hi sortia algú que s’enyorava. Una persona deixava una situació en què les coses no anaven gaire bé, se n’anava a un altre lloc, un indret molt millor, i després frisava per tornar allí on les coses no anaven gaire bé. Com em neguitejava aquella persona, perquè a mi em semblava que jo vivia la mateixa situació, que no estava gaire bé i me’n volia anar a un altre lloc. Però ara, en aquells moments, també tenia ganes de tornar al meu lloc d’origen. Ho entenia i sabia on parava. Si hagués hagut de fer un dibuix del meu futur, hauria estat una gran taca grisa envoltada de negre molt negre, negríssim.

Quina sorpresa no va ser per a mi allò de desitjar tornar al lloc d’on venia, de desitjar dormir en un llit que m’havia quedat petit, de desitjar ser amb una gent el gest més insignificant i natural de la qual em podia provocar un rampell de ràbia que em podia fer desitjar de veure-la morta als meus peus. Ai, m’havia imaginat que amb aquell acte breu —d’abandonar la casa i arribar al nou lloc— podia deixar enrere, com si fos un antic vestit que mai més no t’has de posar, els pensaments tristos, els sentiments tristos i el ressentiment amb la vida en general de la manera que se’m presentava. En el passat, la idea de trobar-me en la situació actual havia estat reconfortant, però en aquells moments no tenia ni allò per esperar, de manera que m’estava ajaguda al llit i somiava que em menjava un plat de rogers i unes figues amb llet de coco, que m’havia preparat l’àvia, raó per la qual tenien aquell gust que m’agradava tant, perquè ella era la persona que estimava més del món i aquelles eren les coses que m’agradava més de menjar.

M’havia ajagut en una petita habitació al costat de la cuina, la de la minyona. Estava acostumada a dormir en una habitació petita, però aquella era una habitació petita d’una altra mena. El sostre era molt alt, i les parets arribaven fins a dalt de tot i tancaven la peça com si fos una caixa, una d’aquelles on es col·locava el material que es traslladava lluny. Jo, però, no era material. Només era una jove desgraciada que vivia en una habitació per a la minyona, i ni tan sols feia de minyona. Era la joveneta que es cuida de les criatures i va a classe al vespre. Que amables que eren tots amb mi! Això sí, em deien que els havia de considerar com de la meva família i que m’havia de sentir com a casa. Jo creia que eren sincers, perquè ja sabia que una cosa així no la podien dir a un veritable membre de la seva família. Després de tot, la família no és aquella rèmora que vas arrossegant? L’últim dia que havia passat a casa, la meva cosina —una noia que coneixia de tota la vida, desagradable fins i tot abans que els seus pares l’obliguessin a fer-se adventista del setè dia— em va donar com a regal de comiat la seva bíblia, i amb això, em va fer un petit discurs sobre Déu, la bondat i les benediccions. Tenia el llibre al davant, a sobre d’una calaixera, i em va venir al cap que quan érem petites ens estàvem a sota de casa meva i ens atemoríem i ens turmentàvem mútuament llegint en veu alta passatges de l’Apocalipsi, i vaig pensar si passaria un sol dia a la meva vida sense que aparegués d’una manera o altra tota aquella gent que havia deixat enrere.

Damunt de la calaixera també hi havia una ràdio, que tenia engegada. En aquell instant, com si volgués resumir els meus sentiments, en va sorgir una cançó amb frases com ara: «Posa’t al meu lloc, encara que sigui per un dia; comprova si ets capaç de suportar el terrible buit que tens a dins». Vaig anar cantant aquella estrofa una vegada i una altra, com si fos una cançó de bressol, i em vaig tornar a adormir. Vaig somiar que tenia a les mans una d’aquelles meves camises de dormir de franel·la d’abans amb un estampat en què es veien criatures que jugaven amb les decoracions de l’arbre de Nadal. Aquelles imatges eren tan reals que quasi sentia les rialles de la mainada. Em vaig veure amb la necessitat de descobrir d’on sortia aquella camisa de dormir, i me la vaig anar remirant frenèticament, buscant-hi l’etiqueta. La vaig trobar on solen ser, al darrere, i hi deia: «Made in Australia». Em va despertar d’aquell somni l’autèntica minyona, una dona que només de veure’m m’havia dit que jo no li agradava, i ho havia argumentat dient que era per la manera com parlava, jo. Em va semblar que havia de ser per alguna altra cosa, però no sabia quina. En obrir els ulls, la paraula Australia es va plantar entre la seva cara i la meva i vaig recordar que Austràlia havia estat una presó per a la mala gent, per a aquella gent tan dolenta que no podien tancar a la presó al seu propi país.

Les hores que anaven passant un cop m’havia llevat aviat es van convertir en una rutina. Portava quatre nenes a l’escola, i al migdia, quan en tornaven, els donava el dinar: sopa de llauna i uns sandvitxos. Els llegia contes i jugava amb elles. Quan no eren a casa, estudiava els meus llibres, i al vespre me n’anava a classe. Em sentia desgraciada. Vaig mirar un mapa. Hi havia un oceà entre on era i el lloc d’on venia; ara que… no sé si hi hauria hagut gaire diferència si en comptes d’un oceà hagués estat una tassa d’aigua. No me’n podia tornar.

A fora sempre feia fred i tothom deia que era l’hivern més fred que havien vist mai; però tal com ho deien, em feia l’efecte que allò ho repetien cada hivern. I no els podia culpar de no recordar any rere any fins a quin punt pot arribar a ser desagradable i antipàtic, el temps, a l’hivern. Els arbres, amb aquelles branques nues i immòbils, semblaven morts, era com si algú els hagués deixat allí amb la intenció de passar-los a recollir més tard; totes les finestres de les cases estaven tancades i barrades, de la manera que es fa quan una queda buida molt de temps; els qui veies pel carrer caminaven de pressa, com si fessin alguna cosa d’amagatotis, com si no volguessin que ningú els veiés, com si correguessin el perill de dissoldre’s si es passaven gaire temps a fora. Quines ganes que tenia de veure algú que romancegés en una cantonada, que intentés cridar-me l’atenció, conversar amb mi; algú que, amb una veu que jo pogués sentir, es lamentés sobre un Déu que inunda d’amor i misericòrdia els justos i els injustos.

Vaig escriure a casa per explicar-los que tot era preciós, fent servir paraules i frases exuberants, com si visqués una vida de postal, de les que tenen una cinta de setí, cors i roses en relleu, i que representa que qui les rep s’ha d’emocionar tant que el fabricant hi ha col·locat un plàstic al damunt per protegir-les. Tothom em va respondre que els havia fet molta il·lusió tenir notícies meves, saber que m’anava bé, que m’enyoraven i que esperaven amb candeletes que tornés.

Un dia, la minyona que havia dit que jo no li agradava per com parlava em va comentar que estava segura que jo no sabia ballar. Deia que parlava com una monja, que també caminava com una monja, que tenia un aire tan missaire que li regirava l’estómac i que només de veure’m s’apoderava d’ella un sentiment de llàstima. De manera que, potser en el tombant d’aquesta darrera emoció, va dir que hauríem de ballar, encara que estigués segura que jo no en sabia. A la meva habitació hi havia un petit tocadiscos portàtil, d’aquells que un cop tancats semblen un necesser femení, i allí va posar-hi un disc que havia comprat aquell mateix dia. En aquella època s’havia fet molt popular una cançó: tres noies, més o menys de la meva edat, cantaven en harmonia i d’una manera molt postissa i artificial l’amor i tot plegat. De fet, era molt bonica, sobretot perquè era tan postissa i artificial. A ella, li encantava aquella cançó, i la cantava a plena veu, i a més, ballava molt bé: em deixava bocabadada la manera com es movia. Jo no podia seguir-la i li vaig explicar per què: la melodia era massa superficial, i la lletra tenia poc sentit, o això em semblava a mi. Mirant-li la cara, vaig veure que jo només li inspirava un sentiment: li feia venir basques. Li vaig dir que jo també sabia cançons, i em vaig llançar a cantar i ballar un calipso sobre una noia que havia fugit a Trinitat, a Port-of-Spain, i havia xalat d’allò més, sense remordiments.

La llar on vivia estava formada per un marit, una esposa i les quatre nenes. El marit i la dona s’assemblaven molt i les quatre criatures hi tenien una gran retirada, amb l’un i l’altra. A les fotos, que tenien col·locades per tota la casa, s’hi veien aplegats els sis caps rossos de diferents mides com si fossin un ram de flors lligat amb un cordonet invisible. En totes somreien al món i feien la impressió que tot els semblava irresistiblement meravellós. I no eren postissos, aquells somriures. De tots els llocs on havien anat, i jo diria que havien vist el món sencer, se n’havien endut algun petit record, i tots i cadascun eren capaços de recitar-ne la història des de bon començament. Fins i tot els dies que plovia admiraven la manera com la pluja marbrava aquell aire tan inalterable.

A l’hora de dinar, quan seien tots junts —i no beneíem la taula (un bon descans: era com si creguessin en un Déu a qui no s’havia d’agrair tot i en tot moment)—, es deien entre ells coses molt boniques, i la mainada era tan feliç… Vessaven menjar per la taula, sovint no en menjaven ni una queixalada o es dedicaven a fer rodolins que acabaven amb les paraules «fa pudor». Em feien riure per les butxaques i m’obligaven a rumiar en el tipus de pares que havia tingut jo, ja que si tan sols se m’hagués acudit de pensar una paraula d’aquelles davant d’ells m’haurien renyat de mala manera, i vaig decidir que si mai tenia fills procuraria que les primeres paraules que sortissin dels seus llavis fossin alguna grolleria.

Va ser a l’hora de sopar, un vespre, quan encara feia poc que havia arribat, que em van començar a dir «la Visita». Deien que no semblava que formés part de res de tot allò, que era com si no visqués a casa amb ells, com si no els considerés de la família, com si jo estigués allí de pas i els adrecés un llarg «hola!», en espera d’un concís «adeu!» «A reveure! Estava bé!» «Fixa’t-hi, com ens mira mentre mengem», deia en Lewis. «No deu haver vist mai ningú amb una forquillada de mongetes tendres a la boca». Allò va fer riure la Mariah, encara que quasi tot el que deia en Lewis la feia feliç, per això reia. Jo, en canvi, no vaig riure, i en Lewis em va mirar amb cara de preocupació. «Pobra Visita, pobra Visita», va dir, i ho va anar repetint en un to compassiu, abans d’explicar-me una història sobre un seu oncle que se n’havia anat al Canadà i allí havia criat mones, i va dir que al cap d’un temps, aquell oncle estimava tant les mones i estava tan acostumat a viure entre elles que li costava de suportar els humans. Allò del seu oncle, ja m’ho havia explicat abans, i mentre m’ho repetia aquell cop em va venir al cap un somni que havia tingut: en Lewis em perseguia per tota la casa. Jo no anava a pèl. Corria sobre un terra groc, com si s’hagués enrajolat amb farina de blat de moro. En Lewis corria darrere meu donant voltes a la casa i, si bé se m’arribava a acostar molt, no m’acabava d’atrapar mai. La Mariah era davant de la finestra, que estava oberta de bat a bat, i exclamava: «Empaita-la, Lewis, empaita-la». Finalment, vaig caure en un forat, i al fons hi havia unes serps blaves i platejades.

Quan en Lewis va acabar la història, jo els vaig explicar el meu somni. Després tots dos van callar. A la fi em van mirar i la Mariah es va aclarir la gola, encara que de la manera que ho va fer es va veure clar que no tenia cap necessitat d’aclarir-se-la. Aquells dos caps rossos es van anar apropant entre ells i, a l’uníson, van fer un balanceig amunt i avall. En Lewis va deixar anar una mena d’esclafit abans de dir: «Pobra, pobra Visita». I la Mariah va respondre: «El doctor Freud per a la Visita», i jo em vaig preguntar per què havia dit allò, ja que no sabia qui era el doctor Freud. I es van posar a riure amb aire afectuós, amable. Els havia explicat el meu somni per dir-los que els havia incorporat a la meva vida, perquè només somiava en les persones que eren molt importants per a mi. No sé pas si ho havien entès.