La iaia no hi toca

Títol original: Mi abuela, la loca

Primera edició: octubre de 2016

Segona edició: octubre de 2017

© 2015, José Ignacio Valenzuela Guiraldes, pel text

© 2015, Patricio Betteo, per les il·lustracions

© 2015, Penguin Random House Grupo Editorial, S.A. de C.V., per la coberta

© 2016, Tina Vallès, per la traducció

© 2016, Birabiro Editorial, S. L. per l’edició en català

www.birabiroeditorial.com

info@birabiroeditorial.com

BiraBiro Editorial forma part de l’Associaciód’editorials independents Llegir en Català

Maquetació: Montserrat López Baget

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-16490-89-9

BIC: YFB, YFN

Queden prohibits, dins els límits establerts per la llei i sota les disposicions legalment previstes, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, ja sigui electrònic o mecànic, el tractament informàtic, el lloguer o qualsevol altra forma de cessió de l’obra sense l’autorització prèvia i per escrit dels titulars del copyright. Dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.

Per a la meva iaia i la seva piga.

Capítol u

T ot és culpa de la iaia. Sí, tot! Perquè sempre en té la culpa algú, del fet que fem el que fem, oi? O del fet que ens agradi el que ens agrada. O del fet que no ens agradi el que no ens ha agradat mai.

Bé, doncs en el meu cas la responsable de tot és la iaia. I per què? Doncs senzillament perquè la iaia NO HI TOCA.

Segur que quan dic la paraula iaia immediatament tothom s’imagina una senyora encantadora, amb els cabells blancs recollits en un monyo al clatell, amb un somriure de fada padrina i uns ulls tan dolços com dues cuques de llum enamorades. A més, aquesta iaia que s’imagina tothom cada tarda seu en un balancí i fa bufandes de mitja llargues i acolorides, i se li entelen els ulls d’alegria quan la visiten els nets. I llavors, com que és una iaia molt dolça, es tanca a la cuina a fer unes GALETES de gingebre que serveix amb un escumós got de llet amb xocolata.

Oi que us he descrit una iaia meravellosa?

Doncs la meva iaia és tot el contrari.

La meva iaia té els cabells negres, molt negres. Se’ls pentina igual des del dia que la vaig conèixer, o sigui, des del dia que vaig néixer. És un pentinat una mica estrany i difícil d’explicar: és com si s’hagués esponjat els cabells des de les arrels, perquè els té molt aixecats. Quan era petit em pensava que es ficava paper de diari arrugat a sota de la primera capa dels cabells, perquè el seu pentinat es veiés sempre així d’inflat. Després vaig descobrir que el seu secret era posar-se litres i litres de laca cada matí per mantenir-lo al seu lloc durant tot el dia. Us confesso que de lluny el pentinat de la iaia es veu igual que el cap de DARTH VADER, el dolent de La guerra de les galàxies.

RESISTÈNCIA

EXTRA

REFORÇADA

A més, per culpa de tot l’esprai que fa servir, els cabells li queden tan durs com un casc de motorista. Tan durs que he arribat a pensar que, si mai hi ha un incendi, el millor que puc fer és no moure’m del costat de la iaia. I si de sobte em veig acorralat per les flames, la solució és ben senzilla: agafo la iaia a coll i amb el seu pentinat de pedra puc trencar el vidre de la primera finestra que trobi.

Quina sort tenir una iaia que pugui salvar-te la vida.

La meva iaia es diu Petúnia. Per si no ho sabeu, Petúnia és el nom d’una flor de colors molt bonics que sembla que visqui en una eterna primavera. Però no sé per què la mare de la iaia li va posar aquest nom. La iaia no es vesteix mai amb roba de colors. Al contrari, sempre porta faldilles o pantalons negres, bruses NEGRES i un mocador llarg al voltant del coll. El mocador també és negre, esclar. Tan negre com els seus cabells, o com la piga falsa que es pinta sobre el llavi superior.

Sí. Perquè a més de dur un pentinat com el casc del DOLENT de La guerra de les galàxies, la iaia es pinta una piga falsa. També diu que la vida va ser molt injusta, perquè ella és molt més sexi que la Marilyn Monroe. I que si hi havia algú que es mereixés aquesta piga tan bufona sobre el llavi, aquest algú era ella i no aquella actriu rossa que jugava a fer pel·lícules.

Per això cada matí, a més de ruixar-se el cap amb un pot sencer d’esprai, la iaia treu de l’estoig ple de cosmètics bruts i vells un llapis petit que sembla un pinzell. Però no és cap pinzell: és un llapis especial per pintar pigues. Llavors l’humiteja amb la punta de la llengua, el recolza un moment a la galta, fa un gir ràpid per deixar estampada la seva famosa piga falsa... i llestos!

I el més important sobre aquesta piga és que el lloc on se la pinta la iaia cada dia ens indica quin és el seu estat d’ànim.

Aquesta és la seva manera de comunicar-se amb nosaltres, els seus nets. I sabem que hem de fer cas d’aquests senyals, perquè la iaia no hi toca i a les iaies que no hi toquen no se’ls ha de dur MAI LA CONTRÀRIA.

Si la iaia es pinta la piga a la DRETA del llavi superior, vol dir que està contenta. Aleshores, si la vas a veure i ella t’obre la porta i t’apareix amb la piga en aquesta ubicació, respires alleujat i entres a casa seva sabent que tot anirà bé. És un gran descans.

En canvi, si se la dibuixa al costat esquerre, vol dir que està trista i que el més probable és que estigui recordant el dia que es va morir l’avi, o quan un tremolor del terra li va fer miques un gerro preciós que havia sigut de la seva REBESÀVIA. En aquest cas el millor que pots fer és dir-li que avui s’ha llevat molt més jove que ahir, i així proves de fer-la somriure. Encara que he de dir que no me’n surto gairebé mai, de fer-la somriure quan té la piga al costat esquerre del llavi. Em sembla que dins del seu cap la pena sempre és més forta que l’alegria, perquè és MOLT DiFÍCiL fer-la canviar d’estat d’ànim.

Si es dibuixa la piga al costat dret del mentó, sota els llavis, vol dir que està FURIOSA, i el millor que pots fer és fugir corrents i tan lluny com puguis. Poca broma amb una iaia sonada i empipada! Jo l’he vista dues vegades amb la piga al costat dret del mentó i de debò que semblava una altra persona. El primer cop discutia amb una veïna no sé per què i va a estar a punt de calar foc a casa seva només amb la mirada. La segona vegada va ser quan la perruquera es va equivocar i li va tallar els cabells massa curts. La iaia es va convertir en un HURACÀ i tots els presents la vam veure arribar traient foc pels queixals i tancar-se a la seva habitació mentre cridava que no en sortiria fins que no li haguessin crescut els cabells.

L’última posició per a la piga falsa és la que m’agrada més: quan se la pinta al costat esquerre del mentó, sota el llavi inferior. Això vol dir que vol estar sola per seure a escriure.

Perquè la meva iaia, a més d’estar sonada, és poeta.

I precisament per culpa de la poesia de la iaia, jo he acabat sent qui soc.