Vetlles en un veïnat de Dikanka

LA FIRA DE SORÓTXINTSI

M’avorreix quedar-me aquí.

Treu-me, doncs, de casa i, au!,

porta’m allà on hi ha sarau,

on les noies totes dansen

i els xicots tan bé s’ho passen.²

D’una antiga llegenda

I

Que embriagador, que esplendorós que és un dia d’estiu a la Petita Rússia! Que fatigosament caldes que són les hores en què el migdia resplendeix en el silenci i la xafogor i l’immesurable oceà blau, vinclat damunt la terra com una cúpula voluptuosa, sembla que dormi, tot immers en el delit, abraçant i estrenyent la preciosa terra entre els seus braços aeris! No s’hi veu ni un núvol. Al camp, no s’hi sent ni una veu. Tot sembla mort. Només en l’altura, en la profunditat del cel, hi fremeix una alosa, i els seus cants argentats volen pels graons aeris cap a la terra enamorada, i de tant en tant l’esgarip d’una gavina o la veu sorda d’una guatlla ressonen a l’estepa. Els roures s’alcen cap als núvols, amb posat mandrós i despreocupat, com si passegessin sense rumb, i els embats encegadors dels rajos de sol encenen unes masses pintoresques de fullatge, mentre aboquen sobre la resta de fulles una ombra fosca com la nit, que només s’esquitxa d’or quan el vent bufa amb força. Com maragdes, topazis i robins, els insectes de l’èter s’escampen pels horts bigarrats, ombrats per gira-sols esvelts. Grisos pallers de fenc i garbes d’espigues daurades acampen per la planura i transhumen en la seva immensitat. Les amples branques dels cirerers, les pruneres, els pomers i les pereres es vinclen pel pes de les fruites. El cel, el seu mirall límpid és el riu i el seu marc verd, orgullosament alçat… Quin delit i quina voluptuositat que omplen l’estiu a la Petita Rússia!

Amb aquest fast resplendia un dels dies del calorós agost del mil vuit-cents… vuit-cents… Sí, ara deu fer trenta anys que al camí, a unes deu verstes del poblet de Sorótxintsi, hi bullia una gentada vinguda de veïnats propers i llunyans que s’afanyava cap a la fira. De bon matí ja hi havia una corrua interminable de carreters que traginaven sal i peix. Piles d’atuells embolicats amb fenc avançaven a poc a poc, semblaven avorrits de la foscor i la reclusió. Només una escudelleta de fusta pintada de colors llampants o bé un morter es deixaven veure aquí i allà amb fatxenderia en l’alta pila de fenc trenat que cobria la càrrega i atreien les mirades tendres dels amants del luxe. Molts passavolants llambregaven amb enveja el terrissaire alt que posseïa tots aquells tresors i que caminava a passes lentes darrere de la mercaderia, embolicant curosament els galants i les coquetes de terrissa amb aquell fenc que tant odiaven.

En una banda, tirat per uns bous exhaustos, s’arrossegava solitari un carro carregat de sacs, cànem, tela i diversos estris domèstics. L’amo hi anava al darrere, amb una camisa neta de fil i uns bombatxos tacats, també de fil. Amb una mà mandrosa, s’eixugava la suor que li queia a raig per la cara morena i que li gotejava i tot dels llargs bigotis, empolvorats per l’implacable perruquer que es presenta sense que ningú el demani a ca la bella i a cal monstre, i que ja fa uns quants milers d’anys que empolvora a la força la humanitat sencera. Una euga marxava al seu costat, lligada al carro, amb un aire conformat que n’indicava una edat venerable. Molts dels que passaven, sobretot els xicots joves, en creuar-se amb el nostre home es portaven la mà al barret. Però no eren pas els bigotis grisos ni el greu capteniment el que els empenyia a fer-ho; només calia alçar una mica la vista per adonar-se de la causa de tot aquell respecte: al carro hi anava asseguda la seva bonica filla, de cara rodona, amb unes celles negres que traçaven un arc exacte damunt d’uns ulls marró clar, uns llavis rosats que feien un somriure despreocupat, i unes cintes vermelles i blaves lligades als cabells que, amb unes llargues trenes i un pom de flors silvestres, li reposaven a l’encisador caparró com una rica corona. Semblava que tot li interessés; tot li resultava meravellós, nou…, i els seus ullets bonics corrien sense parar d’un objecte a un altre. Per força s’havia de distreure! Era el primer cop que anava a la fira! Una noia de divuit anys que anava a la fira per primera vegada! Cap dels que passaven per allà no s’imaginava com li havia costat de convèncer son pare que se l’hi emportés, per bé que ell ho hauria fet abans de molt bon grat, si no hagués estat per la malvada madrastra, que havia après a manegar-lo amb la mateixa habilitat amb què ell menava les regnes de la vella euga a qui ara, després d’un llarg servei, portava a vendre. Aquell corcó de dona… Però si ens havíem oblidat que també anava asseguda a dalt de tot del carro!, amb una brusa elegant de llana verda que tenia cosides unes cuetes com de pell d’ermini, però de color vermell, una faldilla de quadres bigarrats que semblava un tauler d’escacs i una còfia d’indiana de flors que li conferia una mena de gravetat particular a la cara vermella i grassa, per la qual lliscava alguna cosa tan desagradable, tan salvatge, que tothom havia d’apartar-ne la mirada esverada a correcuita i dirigir-la a l’alegre carona de la filla.

El riu Psiol començava a obrir-se als ulls dels nostres viatgers. Ja de lluny bufava una fresca que es deixava sentir més després d’una calor angoixant i demolidora. A través del fullam verd fosc i clar de pollancres, bedolls i àlbers, escampats de qualsevol manera pel prat, centellejaven espurnes enceses, vestides de fred, i el riu preciós despullava brillant el seu pit d’argent, sobre el qual queien, fastuosos, els rínxols verds dels arbres. És capriciós com una dona bonica a les hores embriagadores en què el seu mirall fidel li reclou gelosament el front ple d’orgull i de lluïssor encegadora, les espatlles nívies i el coll de marbre, ombrejat per una fosca onda castanya que li ha caigut del cap quan, amb menyspreu, s’ha tret unes joies per canviar-les per unes altres, i els seus capricis no tenen aturador: gairebé cada any el riu canvia els entorns, escull un nou camí i s’envolta de paisatges nous i variats. Fileres de molins alçaven amb rodes pesants amples onades i les deixaven anar amb força, esberlant-les en escuma i omplint els entorns de gotes finíssimes i de terrabastall. El carro amb els nostres passatgers va arribar al pont en aquell moment i el riu, amb tota la bellesa i tota la grandesa, se’ls va obrir al davant com un vidre massís. El cel, els boscos verds i blaus, la gent, els carros amb atuells i els molins, tot estava capgirat, de cap per avall, però no queia en el preciós abisme blau cel. La nostra bellesa rumiava, contemplant aquella vista fastuosa, i fins i tot havia deixat d’esgranar el gira-sol que l’havia tinguda ben ocupada tot el camí quan, de cop i volta, les paraules «Ai, quina mossa!» la van sobtar. Es va girar i va veure una colla de nois al pont, dels quals n’hi havia un que portava una indumentària més gomosa que els altres. Anava amb un caftà blanc i duia un barret gris d’astracan, tenia els braços fent nanses i llambregava els passants amb bravor. La bellesa no va poder deixar de notar que el noi tenia una cara morena, però ben agradable, i uns ulls encesos que semblava que volguessin travessar-la, i va abaixar la mirada amb la idea que potser era ell qui havia pronunciat aquelles paraules.

—Una bona mossa! —va continuar el xicot de caftà blanc, sense treure-li l’ull del damunt—. Donaria tot el que tinc per fer-li un petó. Però al davant hi té un diable!

Es van sentir rialles per totes bandes. Però a la irritada consort d’aquell marit que avançava a poc a poc no li va fer gaire el pes aquella salutació: les galtes vermelles se li van encendre com el foc, i un barbull de paraules selectes va caure com un xàfec al cap d’aquell tronera:

—Aviam si t’ennuegues, tros de borinot inútil! Aviam si a ton pare li cau un test al cap! I que s’espinyi al gel, maleït anticrist! I que el dimoni li cremi la barba a l’altre món!

—Uix, quins renecs! —va fer el xicot, fitant-la amb els ulls fora de les òrbites, com si hagués quedat parat de sentir aquella forta tirallonga de salutacions inesperades—. I no li fa pas mal la llengua de dir paraulotes, a aquesta bruixa centenària.

—Centenària? —va rebatre la dona, que era bonica i tenia una certa edat—. Blasfem! Au, renta’t abans de dir res! Poca-solta, inútil! No conec ta mare, però segur que és una mala bèstia! I ton pare també és una mala bèstia! I la teva tieta! Centenària, diu! Però si encara té llet als llavis…

Aquí el carro va començar a baixar pel pont i les darreres paraules ja no es van sentir. Però feia la impressió que el xicot no volia deixar-ho així: sense pensar-s’hi gaire, va engrapar un tou de fang i l’hi va llançar. Va encertar el tir de ple, més que no es podia esperar: la còfia nova d’indiana va quedar tota esquitxada de fang, i la riallada d’aquells troneres va doblar-se amb força renovada. La dona, coqueta i cepada, bullia tota de fúria. Però en aquell moment el carro ja era força lluny i la seva venjança es va dirigir a la innocent fillastra i el lent consort que, acostumat de feia temps a escenes d’aquella mena, mantenia un silenci tenaç i entomava amb sang freda les convulses paraules de la seva muller enfurida. Però, no obstant això, la seva llengua infatigable va clacar i garlar fins que no van ser als afores del poble, a casa d’un conegut, un compare: en Ceballot, el cosac. La trobada amb els compares, amb qui feia temps que no es veien, els va treure del cap una estona aquells fets desagradables i va fer que els nostres viatgers es posessin a parlar de la fira i reposessin una mica després del llarg camí.

II

Ai, Déu meu, Senyor! Què no hi deu haver,

en aquella fira? Rodes, vidre, brea, tabac,

corretges, cebes, comerciants de tota mena…

O sigui, que encara que portessis trenta

rubles a la bossa, no ho podries comprar tot.

D’una comèdia petita russa

Segur que algun cop heu sentit una cascada llunyana que remoreja, aquell moment en què el fragor omple l’entorn esverat i el caos d’uns sons estranys i vagues us passa pel davant com un remolí. Oi que les mateixes sensacions s’apoderen a l’instant de vosaltres en el remolí d’una fira de poble, quan la gent s’erigeix en un monstre enorme que belluga tot el cos per la plaça i els carrerons i crida, riu i fa enrenou? El xivarri, els renecs, el mugit, el bel i el bram: tot es fon en un murmuri amorf. Bous, sacs, fenc, gitanos, atuells, dones, pastes i barrets: tot és lluent, bigarrat i amorf; s’apilota i et corre amunt i avall davant dels ulls. Veus diverses s’ofeguen les unes a les altres, no se’n pot arrencar ni una sola paraula, no se’n salva ni una, de l’ofegament; no se’n distingeix ni un sol crit. L’únic que se sent amb claredat arreu de la fira són els xocs de mans dels comerciants. Un carro que té pana, un ferro que grinyola, taulons que es descarreguen a terra amb estrèpit i el cap que roda, perplex, sense saber on mirar. El nostre home amb la filla de celles negres ja feia estona que clavava empentes entre la gentada. S’acostava a un carro, en palpava un altre, s’interessava pels preus i, mentrestant, el pensament no li deixava de girar al voltant dels deu sacs de blat i la vella eu-ga que havia dut per vendre. A la filla, se li veia a la cara que això de refregar-se amb carros plens de blat i de farina no li agradava gaire. Hauria volgut anar cap a sota els tendals, on s’exposaven amb elegància cintes vermelles, arracades, i creus i penjolls d’estany i coure. Malgrat tot, aquí també trobava moltes coses per observar: la van fer trencar de riure un gitano i un pagès que xocaven les mans amb tanta força que cridaven de dolor i tot; un jueu borratxo que clavava genollades sota el cul de la dona; unes paradistes que s’havien discutit i s’etzibaven insults i crancs de riu; un rus que, mentre es pentinava la barba de cabra amb una mà, amb l’altra… Però llavors va notar que algú li estirava la màniga brodada de la brusa. Es va girar i es va trobar al davant el xicot del caftà blanc i els ulls brillants. Les venes se li van estremir i el cor li bategava com no li havia bategat mai abans, ni per cap alegria ni per cap pena: se sentia estranya i encisada, i no era capaç d’aclarir què li passava.

—No tinguis por, nineta, no tinguis por! —li va dir a mitja veu, agafant-li la mà—. No et diré cap mala paraula!

«Potser és veritat que no em diràs cap mala paraula», va pensar la noia, «però hi ha alguna cosa estranya… deu ser cosa del maligne! És com si ja sabés que això no està bé… però em falten forces per apartar la mà de la seva».

El pare es va girar i va voler dir alguna cosa a la filla, però allà mateix es va sentir la paraula blat. Aquesta paraula màgica va fer que al mateix moment s’afegís a dos mercaders que xerraven amb veu forta i ja ningú no hauria pogut distreure’l d’allò que discutien. Vet aquí què deien els mercaders de blat.

III

Has vist aquest tros de xaval?

Com ell, pel món, no en corren gaires.

De mam, en xuma un gavadal!

L’Eneida, de Kotliarevski³

—O sigui, paisà, que et sembla que el nostre blat no tindrà sortida? —preguntava un dels homes, amb aspecte de foraster petitburgès, vingut d’una vila qualsevol i abillat amb uns bombatxos de sac, llardosos i tacats de brea, a l’altre home, que tenia un bony enorme al front i duia un caftà blau apedaçat.

—No en tinc cap dubte. Que em posin un dogal i em pengin d’aquell arbre com una botifarra de Nadal si en venem mitja quartera.

—Que em prens el pèl, paisà? Però si no n’ha dut ningú més, de blat —va objectar l’home dels bombatxos de sac.

«Digueu el que vulgueu, que jo en tinc deu sacs ben guardats», pensava el pare de la noia bonica, que no s’havia perdut ni una paraula de la conversa entre els dos mercaders.

—La cosa és que, si hi ha el dimoni pel mig, no en trauràs gaire res més que d’un rus mort de gana —va dir l’home del bony al front, amb aire greu.

—Què dius del dimoni? —va demanar l’home dels bombatxos de sac.

—No has sentit els rumors que corren? —va continuar el del bony, mirant-se’l de gairell amb ulls entenebrits.

—I doncs?

—Oh, i doncs, i doncs! Doncs que el batlle (que no pugui eixugar-se mai més dels llavis un bon aiguardent de pruna!) té reservat un lloc maleït per a la fira, on no vendràs un sol gra ni que rebentis. Veus aquell cobert vell, mig derruït, allà al peu del turó? —En aquest moment, el pare de la nostra bellesa se’ls va acostar encara més i va semblar que era tot orelles.— Doncs tot sovint hi ha intrigues diabòliques, en aquell cobert. I no s’hi ha fet mai cap fira que no hagi acabat amb alguna desgràcia. Ahir, cap al tard, l’escrivent del districte va passar per allà i tot d’una, per la finestrella, va sortir el morro d’un porc i va deixar anar un gruny que li va fer venir un calfred. Ja et dic jo que tornarà a aparèixer el caftà vermell!

—Què és això del caftà vermell?

Aquí el nostre oïdor atent ja tenia els cabells de punta. Es va girar, espantat, i va veure que la seva filla i el xicot eren allà drets, abraçats tranquil·lament, explicant-se històries d’amor sense pensar en els caftans d’aquest món. Això va espolsar-li la por i el va fer tornar a la despreocupació d’abans.

—Ei, ei, ei, paisà! Veig que ets un mestre de l’abraçada! Jo no vaig aprendre a abraçar la meva difunta Khveska fins quatre dies després de casats, i encara va ser gràcies al compare que m’havia fet de testimoni, que em va donar un parell de consells.

El xicot es va adonar de seguida que el pare de la seva estimada no era gaire espavilat i, mentalment, va començar a dissenyar un pla per guanyar-se’l.

—Diria que no em coneixes, bon home, però jo t’he conegut de seguida.

—Potser sí que m’has conegut.

—Si vols et dic el teu nom, el sobrenom i tota mena de coses: ets en Solopi el Sabatot.

—I tant, soc en Solopi el Sabatot.

—Fixa-t’hi bé, doncs: de debò que no em coneixes?

—No, no sé qui ets. No t’ho prenguis malament, però a la vida he vist tantes cares, que ni el dimoni no les podria recordar totes!

—Llàstima que no recordis el fill d’en Golopúpenko!

—Vols dir que ets el fill de l’Ókhrim?

—I qui, si no? Només puc ser el banyeta, si no.

Els amics es van treure els barrets i es van fer petons. Sense perdre el temps, però, el fill d’en Golopúpenko va decidir posar setge de seguida al seu nou conegut.

—Aviam, Solopi, ja veus que la teva filla i jo estem tan enamorats que volem passar tota la vida plegats.

—Bé, doncs, Paraska —va dir en Solopi el Sabatot, girant-se cap a la filla amb una rialla—, potser sí que podríeu, ja, això que diuen, que podríeu, plegats… pasturar la mateixa herba! Què me’n dius? Ens donem la mà? Au, vinga, gendre, que ens has de convidar!

I tots tres ja bevien a la famosa taverna de la fira, la parada d’una jueva, revestida d’una nombrosa flotilla de garrafes, ampolles i flascons de tota mena i edat.

—Ets un espavilat, per això m’agrades! —deia en Solopi, que estava una mica torrat, en veure que el gendre s’omplia una gerra de mig i, sense fer cap ganyota, se l’empassava d’un glop i després la feia a miques—. Què me’n dius, Paraska? Quin marit que t’he trobat, eh! Mira, mira amb quina bravesa que xuma!

Entre rialles, tentinejant, va anar tirant amb la noia cap al carro, mentre el nostre xicot es dirigia als rengles d’articles luxosos, on hi havia mercaders vinguts fins i tot de Gàdiatx i Mírgorod —dues conegudes ciutats de la província de Poltava—, per mirar de trobar-hi una bona pipa de fusta, amb muntura elegant de coure, un mocador de flors de fons vermell i un barret, que havien de ser els regals de noces per al sogre i per a tothom a qui en pertoqués un.

IV

Si a l’home no agrada una cosa,

que és el que desitja la dona,

el que toca és plaure l’esposa…

L’Eneida, de Kotliarevski

—Ep, dona, li he trobat promès a la nena!

—Quin moment per dedicar-se a buscar promesos! Tros d’ase! És ben bé que tota la vida has de ser un tros d’ase! Digue’m: d’on has tret que un home com cal es dediqui a perseguir promesos en un moment com aquest? T’hauria valgut més rumiar la manera de treure’t el blat del damunt. Deu ser un bona peça, el noi aquest! El més espellifat de tots els morts de gana, deu ser!

—I ara, de cap manera, hauries de veure quin xicotàs! El caftà que duu val més que la brusa verda i les sabates vermelles que portes tu juntes. I com es xuma l’aiguardent! Que se’ns emporti el diable a tots dos si mai de la vida he vist ningú que s’empassi una gerra d’esperit sense fer ni mitja ganyota!

—Ah, molt bé, si és un borratxo i un rodamon, és de la teva raça. Què t’hi jugues que és el mateix poca-solta que ens ha empipat al pont? Llàstima que no me l’hagi trobat, encara, n’hi hauria dit quatre de fresques.

—Aviam, Khívria, encara que fos aquell, per què és un poca-solta?

—Vaja! Per què és un poca-solta? Però que hi tens suro a la closca o què? Que per què és un poca-solta, diu! On tenies aquests ulls de ximplet quan hem passat pels molins? Si és que podrien deshonrar-te la dona davant d’aquest nas que tens brut de tabac i tant te faria.

—Doncs jo no li trobo res de dolent, és un bon nano! Només que et va empastifar de fems la carota en un moment donat i prou.

—Au, ja veig que no em deixaràs dir ni una paraula! Què representa, això? Què ha passat, aquí? Ja veig que has tingut temps de xumar sense haver fet ni una sola venda…

Aquí el nostre Sabatot es va adonar que havia parlat més del compte i al mateix moment es va cobrir el cap amb les mans; sens dubte, esperava que la seva muller enfurida no trigaria a engrapar-li els cabells amb les ungles conjugals.

Mentre mirava d’evitar el fort atac de la seva dona, pensava: «Al diable! Ni casament ni res! Haurem de rebutjar un bon home sense cap raó. Ai, Senyor! A què treu cap tanta desgràcia sobre nosaltres, pecadors? Per si al món no hi havia prou males bèsties, encara vas voler crear les dones!