Vetlles en un veïnat de Dikanka

Primera edició: febrer 2019

© de la traducció, Miquel Cabal Guarro

© del pròleg, Ricard San Vicente

© d’aquesta edició, Editorial Males Herbes S.C.P

Guilleries, 26, 1 - 2

08012 Barcelona

www.editorialmalesherbes.com

That publication was effected under the auspices of the Mikhail Prokhorov Foundation TRANSCRIPT Programme to Support Translations of Russian Literature.

ISBN: 978-84-125144-6-9

Producció de l’ePub: booqlab

Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com

Correcció: Laia Cabal Guarro

Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur —incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través d’Internet— i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.

ÍNDEX

«Riuràs amb les meves paraules amargues…»

PRIMERA PART

Pròleg

La fira de Sorótxintsi

La nit de Sant Joan

Una nit de maig, o L’ofegada

La carta perduda

SEGONA PART

Pròleg

La nit de Nadal

Una venjança terrible

L’Ivan Fiódorovitx Xponka i la seva tieta

Un lloc encantat

«Riuràs amb les meves paraules amargues…»

Com es poden conciliar dos fets diametralment oposats en la història creativa de Gógol?

L’home que més ens ha espantat i tiranitzat és el que més ens ha fet riure. No tenim autor més terrorífic, més quimèric que Gógol. I no hi ha escriptor que encara sigui capaç d’aconseguir que Rússia rigui tant.

I, no obstant això, resulta que —tal vegada per aquesta mutabilitat, per la seva natural ambivalència— en cert moment i de manera inexplicable, el riure en Gógol suscita l’angoixa i l’horror; es diria que el seu riure passa a ser el seu contrari: el plor, que, no obstant això, en ocasions també posseeix la qualitat oposada de fer riure.

On és el final i el principi? Què es dona abans, què és primer, l’alegria deslliurada, la comicitat natural de Gógol, o la no menys íntima companya de la seva ànima, la malenconia?

Abram Tertz¹

…probablement hi ha poques observacions sobre els seus escrits que no hagin aparegut ja impreses en alguna banda. I, no obstant això, encara subsisteixen grans problemes d’interpretació que comencen, m’atreveixo a suggerir, en el nivell de la formulació: continuem buscant les preguntes apropiades per plantejar al refractari text de Gógol, així com marcs apropiats per col·locar-lo.

Donald Fanger²

Líric i burlesc, còmic i amarg, tendre i grotesc, ambivalent, refractari, contradictori com la vida que va viure i el món que el va envoltar…

Seguint les passes del mestre, Aleksandr Puixkin, Nikolai Gógol és fins ara un dels autors més famosos entre els lectors russos i no només russos. Admirat pel riure que provoquen les seves comèdies, les seves farses i els seus relats, per la dimensió còmica, satírica, fins i tot grotesca, de la seva obra, per la capacitat lírica de «suscitar bons sentiments» (com diria Puixkin) i, com podem veure des de les primeres línies d’aquestes magnífiques Vetlles en un veïnat de Dikanka, per la seva habilitat de mudar el riure per un sentiment contagiós de melangia i contrarietat. Artista de la sàtira, lloat i seguit per realistes i romàntics, per simbolistes i formalistes, Gógol, en la seva curta vida i fugissera obra, ha obert les portes a la nova prosa russa i al teatre modern rus.

Però comencem pel començament. Nikolai Vassílievitx Gógol va néixer el 1809, l’1 d’abril, el dia del Riure (o dels Beneits). Aquesta festivitat d’arrels paganes és a l’Imperi rus i el nord d’Europa el dia de les bromes, dels enganys. Sembla que el destí hagués volgut que l’autor nasqués sota l’estrella dels còmics, dels bromistes, de la sàtira i la burla.

Va néixer a Sorótxintsi, a l’aleshores anomenada Petita Rússia, actualment Ucraïna, terra reconquerida per l’imperi on conviuen, com a mínim, dues llengües: l’ucraïnès, la parla del poble, dels camperols i els serfs i alguns intel·lectuals, i el rus, llengua de les classes superiors, terratinents nobles o no, com els pares de Nikolai.

El pare, Vassili Gógol (1777-1825), era un elegant propietari d’un bon tros de terra amb dues-centes ànimes, versificador sentimental i tendre, «narrador incomparable» i amant dels jardins. Prohibia rentar la roba als estanys del seu petit edèn «domèstic» per tal de no destorbar els rossinyols. Admirador de les arts, escrivia i dirigia amb els familiars i el personal de la casa obres de teatre en rus i ucraïnès.

La mare, Maria Ivànovna Gógol (1791-1868), dona profundament religiosa i sensible, va sobreviure el marit, mort prematurament, i el seu fill Nikolai.

Nikolai va viure els seus primers anys al camp (ambient embolcallat per la natura i regit per la tradició), lluny de la ciutat i dels cataclismes històrics i polítics que sacsejaren l’Imperi en aquells anys: la invasió napoleònica de 1812 i l’aixecament dels decabristes el 1825.

Del seu pare va rebre l’atracció per l’art, especialment pel joc de màscares que representa l’art escènic; de la mare, les seves fermes conviccions religioses. Art i religió, que formaren els dos pols insuperablement enfrontats de la seva estètica i ètica. De les terres del sud, a més de l’amor a la natura, n’assolí una evidència: el caràcter ocasional i fortuït de l’ús de la llengua que parlem; en el cas de Gógol, de la convivència entre l’ucraïnès, enginyosa, riallera i sonora llengua que parla el poble, el rus, culte i literari, i les civilitzades llengües europees. D’aquí ve, potser, l’enriquiment que per a la llengua russa representa l’obra de Gógol. L’interès per la narració oral, per la sonoritat de la llengua (que es reflecteix en l’oralitat de l’obra gogoliana) i l’amor pels ambients populars, per la provinciana i càlida Ucraïna, la Petita Rússia, tot això forja tal vegada una visió més solar del món: l’humor de Gógol, un riure que sembla portar a la freda Rússia els vents del sud.

Quant a la llengua, o, millor dit, les llengües, subratllem, seguint Borís Eikhenbaum, que la convivència de les dues llengües interioritza la natural percepció (per a nosaltres, els catalanohispanoparlants) que les coses es poden dir de diferents maneres (en diferents llengües). I aquest relativisme lingüístic genera necessàriament una relació objectiva i distant vers les llengües, percepció que permet convertir la llengua en un instrument, i de l’instrument fer-ne joc.

A finals de 1828 el jove Gógol, ansiós de ser útil a la societat, sigui en la pràctica de l’ensenyament o gràcies a l’art de la seva ploma, arriba a Sant Petersburg, boirosa capital de l’Imperi i rigorosa «finestra a Europa», on l’aprenent d’escriptor, malgrat les cartes de presentació i l’entusiasme de la joventut, descobreix que «res no és allò que sembla, tot és un engany».

Després d’una fallida experiència en el camp de la poesia, Gógol publica una sèrie de relats inspirats en els motius folklòrics, el paisatge i els costums de la seva terra natal. En les Vetlles en un veïnat de Dikanka l’interès pel folklore es plasma en unes històries del passat joiós, plenes de màgia i d’humor, narracions d’un poble encara lliure i feliç, rialler i astut, pel qual l’autor sent l’admiració idealitzada dels romàntics… Però les Vetlles venen a continuació d’aquesta presentació, i potser no cal que ens aturem, ni que fem aturar el lector (si ha arribat a llegir aquestes línies) en allò que ell mateix segur que gaudirà sense més comentaris.

La vida a la Venècia del Nord en els temps foscos del tsar Nicolau I, el contacte amb la cultura urbana (russa i europea), més despòtica que il·lustrada, i fins i tot la relació amb el poeta Aleksandr Puixkin, marquen una evolució en el seu estil: canvia la visió que té de la literatura i de la funció de l’escriptor.

A les dificultats que pateix tot foraster anònim en un ambient regit per l’ordre, l’etiqueta i l’escalafó, s’hi suma l’aparença de les coses, sense oblidar la penetrant i bromosa realitat del clima.

La decepció profunda que pateix el futur escriptor davant la fantasmagòrica vida petersburguesa, el descobriment que les coses (la gent i les idees) no són el que semblen, constitueix la base alhora ètica i formal de la seva obra posterior.

Aquesta aproximació al fet literari, que ja es dibuixa en les primeres obres, es plasma en les obres posteriors.

El 1835, l’any que comença a escriure Les ànimes mortes, apareixen dos cicles de narracions que mostren l’evolució de l’autor: del romanticisme somiador i rialler de les Vetlles (en què, no obstant això, treu el nas la rialla esglaiada del sarcasme) vers el realisme satíric i corrosiu. Mírgorod inclou, per exemple, l’heroica i patriòtica novel·la Taràs Bulba; però Arabescos ja està format pels primers dels relats anomenats «petersburguesos»: L’avinguda Nevski, El retrat, Notes d’un boig.

L’any següent, quan s’estrena amb èxit L’inspector, a la revista de Puixkin El Contemporani es publica El nas. El capot, escrit el 1841, espera l’edició de les primeres Obres de Gógol, el 1842. Aquest mateix 1842 és quan apareix la primera part de Les ànimes mortes, l’única part de l’obra de la qual l’autor es va sentir suficientment satisfet.

El 1837, any en què mor Puixkin, obre un extens període en la vida i l’obra del ja famós escriptor. L’estrena de L’inspector l’any anterior és rebuda amb entusiasme pel públic (fins i tot el tsar dona mostres de paternal admiració vers el talent satíric de l’autor), però la representació, interpretada en clau de sàtira social, decep profundament Gógol, convençut que ningú no l’ha entesa. Gógol s’allunya de Rússia, viatja a l’estranger, on, si exceptuem curtes estades al seu país, roman fins al 1848, tot intentant concloure l’obra de la seva vida: Les ànimes mortes.

Deixem de banda la història dels infructuosos esforços per escriure el que ell considerava la seva Divina comèdia, les crides als amics i al poble rus demanant-los que resessin perquè Déu li tornés la inspiració perduda, les proclames dirigides als amics, escrits que fins avui són difícils de conciliar amb la càustica imatge de l’autor d’El capot… Citem només el viatge a Terra Santa a la recerca d’aquesta inspiració, els sacrificis i les penitències de l’ortodox cristià que volia conciliar bellesa i veritat en l’obra. Tot això queda al marge d’aquesta exposició.

Afegim tan sols que pocs dies després de cremar un cop més la segona part de Les ànimes mortes, un matí de finals de febrer de 1852 Nikolai Gógol va deixar de viure, o almenys així ho van creure els que el van enterrar.

Quant a les Vetlles en un veïnat de Dikanka, n’hem de destacar el caràcter carnavalesc i romàntic, joiós i fantàstic. Nikolai Gógol, al començament de la seva carrera literària i després d’abandonar els intents de seguir els romàntics alemanys amb el poema fallit (i cremat) Hans Küchelgarten, empra l’altre camí, el de l’exaltació de les qualitats del poble, de les arrels del seu poble.

Vetlles en un veïnat de Dikanka, sense pretendre descobrir més coses al lector d’aquesta presentació, se situa en un marc idíl·lic: l’època de l’emperadriu Caterina la Gran, és a dir, en un passat que l’autor imagina o vol creure que era idíl·lic. Independentment de la realitat, que sempre resulta més cruel i dolorosa, l’autor, novament seguint el model dels romàntics europeus, ens construeix un món sense opressió, on només la riquesa i la fredor del cor es dibuixen com un impediment per a l’escalfor del veritable amor i la felicitat.

Però també és cert que de la llum rosada d’un món ideal emergeixen les forces que «tot intentant fer el mal no poden més que fer el bé», com recull el seu deixeble Bulgàkov del mateix Faust que beu Gógol.

Abram Tertz, pseudònim de l’escriptor i estudiós de la cultura russa Andrei Siniavski, autor de l’obra A l’ombra de Gógol —escrita en un camp de treball per intentar seguir l’exemple del seu mestre, és a dir, escriure en llibertat—, parlant de les Vetlles escrivia (o no recordo si potser deia) que ell s’imaginava Gógol com un pobre diable assegut a la vora d’un estany on li havien dit que s’amagava el maligne. L’estany és en calma, veu i diu l’incaut, mentre remena la superfície de l’aigua amb una branca, quan de sobte…

L’humor de Gógol se’ns mostra en la seva joventut com una rialla alegre, on els personatges que representen el maligne, siguin bruixes o dimonis, sí que són éssers representants del mal, però criatures dèbils i fins i tot ridícules, al costat de la força vital del poble, de la Vida.

En les èpoques de canvis, de crisi, quan es percep una realitat que s’esmuny o que obre el camí a un nou futur, tan nou com impredictible, hi ha escriptors que es llancen a l’aventura de recordar-nos que qualsevol passat va ser millor i, el que és encara més fantàstic, que el futur serà encara més enlluernador, però n’hi ha d’altres que, amb humor, un riure jove i sorneguer, ens avisen…

De què?

Llegiu en aquesta magnífica i acurada traducció els relats d’un dels grans escriptors de les lletres russes, ucraïneses i universals.

I, per acabar, una anècdota personal. El cas és que fa anys viatjava per Moscou en un taxi. El conductor, encuriosit per la meva indumentària i maneres poc russes, em va preguntar: «I què hi fa vostè a Moscou, si no és indiscreció?».

Era l’època en què, com en la nostra llunyana i postfranquista Espanya, els espies, policies i altres homes inquiets abandonaven la seva vocació de redreçar les ànimes rebels per la de portar a la seva destinació els nostres cossos.

Aleshores li vaig contestar amb orgull al taxista que em dedicava a la literatura russa. I l’hàbil i veloç auriga, després d’una llarga pausa, mentre el seu Volga avançava a la velocitat de la llum per la ciutat, va replicar: «Doncs segur que hi ha una cosa que no sap: que al nostre Gógol el van enterrar viu…». Pausa i el vol agitat pels carrers atrotinats de la ciutat. «Quan el van desenterrar i van obrir la caixa, van descobrir que el vellut interior de la coberta estava tot esquinçat pels intents del pobre home per sortir de la caixa…»

I és que el 1952, any del centenari de la mort del gran escriptor, les autoritats van decidir desenterrar el creador del lloc serè on, amb artistes com el pintor d’icones Andrei Rubliov, havia descansat tot un segle, i traslladar les seves despulles del monestir de Sant Daniel a un lloc de repòs més noble, el cementeri del monestir de Novodévitxi, on fins avui descansa per sempre al costat de les restes d’altres grans figures russes.

Tot normal fins aquí. Però si el lector inquiet llegeix el llibre de Fragments escollits de la correspondència amb els amics, descobrirà que l’autor comença aquesta obra (aquest intent poc reeixit, que l’Altíssim li retorni la inspiració!) amb el seu testament, que diu així:

«Trobant-me en possessió plena de la meva memòria i de les meves facultats mentals, exposo aquí la meva darrera voluntat:

Que no m’enterrin fins que no apareguin al meu cos clares mostres de descomposició. Recordo aquesta meva voluntat perquè ja durant la meva malaltia m’arribaven instants de mudesa vital i el cor i el pols deixaven de batre… Donat que durant la meva vida he estat testimoni de molts casos lamentables fruit de les nostres forassenyades presses en tots els nostres actes, fins i tot en situacions com un enterrament, ho declaro aquí, al mateix començament del meu testament, amb l’esperança que la meva veu pòstuma recordi als altres la necessitat de ser, en general, prudents…»

Cal més aclariment per veure com un home ple d’entusiasme i de joia es torna un ésser en què la bogeria conviu amb l’ascetisme? I descobrir un cop més com neixen les llegendes?

Però deixem les despulles de Gógol, deixem que els seus fantàstics crits d’horror en la imaginada foscor de la tomba omplin de pànic la imaginació de somiadors i taxistes i tornem al començament de la seva aleshores brillant carrera, plena de llum, d’esperances i de somnis. Per llegir en una primera i sentida versió catalana aquestes fantàstiques Vetlles…

Ricard San Vicente Urondo

Barcelona, octubre de 2018

_________________

1. Tertz, Abram. B (V teni Gógolia, ‘A l’ombra de Gógol’). París: Síntaksis, 1981, p. 103.

2. Fanger, Donald. The Creation of Nikolai Gogol. Cambridge: Harvard University Press, 1979, p. vii.

PRIMERA PART
Pròleg

«Però què és aquesta novetat? Vetlles en un veïnat de Dikanka? Quina mena de vetlles són? I les esventa un abellaire qualsevol! Valga’m Déu! Com si no haguéssim pelat prou oques per fer-ne plomes, ja! Com si no haguéssim malgastat prou draps per fer-ne paper! Com si no hi hagués prou homes de tota mena i condició amb els dits bruts de tinta, ja, que encara havia d’aparèixer un abellaire amb ganes d’imitar-los! De debò, el paper imprès s’ha escampat de tal manera, que aviat no sabrem ni què embolicar-hi.»

El meu cor ja fa un mes que veia a venir tots aquests comentaris. Vull dir que, als vilatans com jo mateix, Déu nos en guard de sortir del nostre raconet i treure el nas al gran món! És ben bé com quan acabes entrant a les estances d’un gran senyor: tothom t’encercla i et fa befa. I si només ho fessin els servents de més categoria, rai, però el cas és que t’empipa fins i tot un marrec espellifat que fa fàstic de veure i que es dedica a remenar les escombraries de l’eixida. I se sent un repic de talons per totes bandes: «On vas, on vas, què vols? Fot el camp, pagès!» Us explicaré… Però a què treu cap, parlar? Em costa menys passar un parell de cops l’any per Mírgorod, on ja fa cinc anys que l’ajudant del jutge i el venerable popa ni m’han ensumat, que no pas treure el cap a l’alta societat. Això sí, un cop hi has tret el cap, n’has d’assumir les conseqüències tant si vols com si no vols.

A casa nostra, estimats lectors —no us ho prengueu malament, això; potser us molesta que un abellaire us parli sense compliments, com si es dirigís a un parent o un compare—, a casa nostra, als masos, tenim un vell costum: acabades les feines del camp, el pagès s’enfila a l’estufa a descansar tot l’hivern i nosaltres, els abellaires, amaguem les abelles en un celler fosc. Quan ja no es veuen grues al cel ni peres als arbres, llavors, en fer-se fosc, al cap del carrer s’encén un llum, se senten rialles i cançons a la llunyania, una balalaica que sona, de vegades un violí i tot, converses, soroll… Són les nostres vetllades! Fixeu-vos que s’assemblen als vostres balls, però no són ben bé iguals. Quan aneu als balls, és per bellugar les cames i amagar un badall rere el palmell. Aquí, en canvi, quan una pila de noies s’apleguen en una casa no és per ballar, sinó que porten filoses i cardes. I al principi sí que feinegen: les filoses repiquen, les cançons ragen, i no hi ha cap noia que alci la vista. Ara, tan bon punt entren a casa els xicots i el violinista, ja s’arma cridòria, comencen les poca-soltades, engeguen les danses i es fan uns acudits que no es poden ni explicar.

Però el millor de tot és quan s’apinyen en un raconet i diuen endevinalles o xerren i prou. Déu meu! Quines coses que expliquen! Quines velles rondalles que desempolsen! Quines històries de por que arriben a treure! I enlloc no s’han explicat coses més extraordinàries que a les vetlles a ca l’abellaire Pankó el Roig. No sé gens per què els vilatans em van posar el malnom de Pankó el Roig, a fe de Déu. Ara em fa l’efecte que tinc els cabells més grisos que no rojos. Però és que aquí tenim aquest costum, i no s’hi enfada pas ningú: quan algú rep un malnom, l’ha de dur pels segles dels segles. La vigília d’un dia de festa, de vegades hi havia bona gent que s’aplegava a la barraca de l’abellaire, s’asseia a taula i llavors ja només era cosa d’escoltar. Val a dir que no era gent senzilla, tampoc, que no hi havia pagesos i prou. Sinó gent que hauria fet honor amb la seva visita fins i tot a algú de posició més elevada que l’abellaire. Per exemple, coneixeu el diaca de l’església de Dikanka, en Fomà Grigórievitx? Quin cap que tenia! Quines històries que sabia explicar! En trobareu dues en aquest llibre. No vestia mai l’alba feta amb roba de sac que porten sovint els diaques de poble. Si l’anaves a veure un dia de cada dia, et rebia sempre amb un hàbit fet de roba fina, d’un color de gelatina freda de patata, que havia comprat a Poltava a gairebé sis rubles la vara. En tot el poble, ningú no pot dir que les sabates li fessin pudor de brea, perquè tothom sap que les enllustrava amb llard de la millor classe, un llard que qualsevol pagès s’hauria afegit de bon grat a les farinetes, em fa l’efecte. Ningú no pot dir, tampoc, que es moqués mai amb el faldó de l’hàbit, com fan altres homes de la seva condició, sinó que es treia de la pitrera un mocador blanc, pulcrament plegat i ribetejat amb fil vermell, i, després de fer el que tocava, el tornava a plegar, habitualment amb sis plecs, i se l’amagava a la pitrera. Un dels convidats… De fet, aquest era un senyor que ara mateix ben bé podria ser assessor o jutge de fites. El cas és que alçava un dit i, fitant-ne la punta, es posava a explicar històries d’una manera enginyosa i rebuscada, com en els llibres! De vegades te l’escoltaves, te l’escoltaves i havies de rumiar. Que em pengin si entenia res de res! On havia anat a trobar aquelles paraules? En aquest sentit, un cop en Fomà Grigórievitx li va deixar anar una faula meravellosa: va explicar-li que un vailet havia après de lletra amb un diaca i havia esdevingut tan llatinista que, en tornar a casa de son pare, gairebé havia oblidat la nostra llengua ortodoxa. Feia acabar totes les paraules en us. De la pala en deia palus, de la mestressa, mestressus. Un dia va anar al camp amb el pare. El llatinista va veure el rascle i va demanar a son pare: «Pare, com en dieu d’això en la vostra llengua?». Badant, va trepitjar les dents del rascle. El pare encara no havia tingut temps de contestar, quan el mànec del rascle es va posar dret i va picar al front del noi. «Maleït rascle!», va bramar el vailet, fregant-se el front i fent un bot de tres pams. «Quin mal! Que el diable faci saltar son pare del pont i que s’estampi!» Ves per on! Havia recordat com es deia el rascle. Aquella faula no va agradar gaire al contista de filigrana. Sense dir ni una paraula, es va posar dret, va separar les cames al mig de la cambra, va tirar el cap una mica endavant, es va ficar la mà a la butxaca del darrere de la jaqueta de color de pèsol, en va treure una petaca rodona i lacada, va donar un copet a la cara d’un general mahometà que la decorava, va pinçar una quantitat considerable de tabac picat amb cendra i api bord, va acostar-se-la al nas doblegant el colze i, sense ni tan sols arribar a fregar el polze, va esnifar al vol tota aquella pileta, i tot això sense dir ni una paraula. Però quan va treure’s de l’altra butxaca un mocador de quadres de cotó blau, llavors sí que va rondinar una cosa que semblava la dita: «No llanceu perles als porcs»… «Ara hi haurà sidral», vaig pensar, en adonar-me que els dits d’en Fomà Grigórievitx s’ajuntaven per fer-li la figa. Per sort, la meva dona va trobar que era just el moment de treure un pastisset calent amb mantega. Tothom va anar per feina. Les mans d’en Fomà Grigórievitx, en lloc de fer la figa, van allargar-se cap al pastisset i, com sempre es fa, tothom va elogiar els dots de la mestressa. Encara teníem un altre contista, però aquest —de nit és millor no pensar-hi— acumulava unes històries tan esgarrifoses, que feia posar els cabells de punta. Les he deixades de banda a propòsit. Encara hauríem espantat la bona gent, que hauria acabat tenint tanta por de l’abellaire com del dimoni, que Déu em perdoni. Valdrà més que, si Déu em permet viure fins l’any que ve i trec un altre llibre, em dediqui llavors a atemorir tothom amb els espectres de l’altre món i els prodigis que hi havia a l’antigor en aquesta nostra terra ortodoxa. Pot ser que entre aquests hi trobeu els contes que el mateix abellaire explicava als nets. Només cal que la gent els escolti i els llegeixi, perquè diria que n’he acumulats prou per omplir-ne fins a deu llibres com aquest, si no fos per la maleïda mandra de furgar en la memòria.

I ara em deixava el més important de tot: quan vingueu a casa, senyors, agafeu de dret la carretera de Dikanka. N’he posat el nom expressament a la coberta del llibre perquè arribeu ben de pressa al nostre veïnat. Suposo que ja n’heu sentit a parlar prou, de Dikanka. Val a dir que hi tinc una casa més neta que la barraca de qualsevol abellaire. I del jardí no cal ni que en parlem: al vostre Petersburg no n’hi trobaríeu pas cap d’igual. Arribats a Dikanka, doncs, només heu de preguntar al primer marrec que ensopegueu, un d’aquests que passegen oques amb la camisa bruta: «On viu en Pankó el Roig, l’abellaire?» «Doncs allà!», us dirà, assenyalant amb el dit i, si voleu, us acompanyarà fins a la porta de casa. Només us demano que no rondeu gaire amb les mans a l’esquena fent-vos l’interessant, que diuen, perquè els camins dels nostres veïnats no són pas tan llisos com els que volten les vostres mansions. Ara fa un parell d’anys, quan en Fomà Grigórievitx arribava a Dikanka, va anar a petar al fons d’un sot amb la tartana nova i l’euga baia i tot, malgrat que era ell mateix qui les menava i que a estones, davant dels ulls, s’hi posava uns altres ulls que havia comprat.

Ara, quan ja sigueu aquí, us donarem uns melons com no en deveu haver tastat mai de la vida. I us juro que no trobareu una mel més bona en cap altre veïnat. Penseu que, quan portes un tros de bresca, s’escampa per tota la cambra un aroma que no es pot arribar a imaginar: pur com una llàgrima o com el cristall preciós amb què fan les arracades. I quins pastissos que us oferirà la meva dona! Quins pastissos, si ho sabéssiu: mel, mel dolça! És que la mantega et regalima pels llavis, quan hi claves queixalada. De veritat que penses: què no deuen fer bé, aquestes dones! Senyors, que heu begut mai kvas¹ de pera amb aranyons o aiguardent de prunes i panses? Heu tingut mai ocasió de menjar farinetes d’ordi fetes amb llet? Quines menges que hi ha al món, Déu meu! Et poses a menjar i és una delícia, ras i curt. Un plaer indescriptible! L’any passat… Però què és tota aquesta xerrameca? Només cal que vingueu, que vingueu aviat, i us paixerem d’una manera que ho voldreu explicar a tort i a dret.

Pankó el Roig, abellaire