Vetlles en un veïnat de Dikanka

V

Ai, plàtan meu, tu ara no te’m guerxis,

encara ets verdet.

I mon cosac, tu no t’emmelangeixis,

puix que ets jovenet!

Cançó petita russa

Assegut a la vora del seu carro, el xicot del caftà blanc mirava distret la gentada que li remorejava al voltant, sordament. El sol, cansat, abandonava el món, després d’haver lliscat tranquil·lament pel matí i el migdia i el dia, que ja s’apagava, s’envermellia amb un to brillant i captivador. Les puntes blanques, al capdamunt de tendes i parades, tenien una lluïssor encegadora, amarades d’una llum amb prou feines perceptible, d’un to rosat de foc. Hi havia vidres de finestra que llambrejaven, amuntegats per vendre; flascons i copes verdes foguejaven a les taules de les tavernes; piles demelons, síndries i carbasses semblaven banyades d’or i aram. Les converses es tornaven clarament més escasses i somortes, i les llengües cansades de paradistes, pagesos i gitanos es bellugaven cada vegada més mandroses i parsimonioses. Aquí i allà es començaven a encendre llums, i el baf aromàtic de les haluixkes⁴ que bullien s’escampava per uns carrers ja silents.

—Què fas tan moix, Gritskó? —va exclamar un gitano alt i moreno, clavant un cop a l’espatlla del nostre xicot—. Au, va, ven-me els bous per vint rubles!

—Només penses en els bous. Tu i la teva casta només penseu en l’interès. Només voleu estafar i enganyar la bona gent.

—Ves, dimoni! No se’t pot fer ni una broma. Vols dir que et sap greu haver-te promès?

—No, no és el meu estil. Soc un home de paraula, jo. El que està fet, està fet. Però el xaruc aquest d’en Sabatot em sembla que no té ni mig copec de consciència: va dir una cosa i s’ha fet enrere… Ara que tampoc no se’l pot culpar de res, és un tros de suro. Tot plegat és cosa de la vella bruixa, avui amb els nois l’hem ben estabornida al pont! Ai, si fos el tsar o un gran senyor, faria penjar tots aquests talossos que es deixen muntar per les seves dones…

—I deixaràs anar els bous per vint rubles, si fem que en Sabatot ens doni la Paraska?

En Gritskó se’l va mirar, perplex. Les faccions morenes del gitano tenien un deix maligne, mordaç, vil i alhora altiu. Tothom que se’l mirava de seguida s’adonava que en aquella ànima extraordinària hi bullien unes qualitats enormes, per a les quals a la terra només hi ha una recompensa: la forca. Una boca, enfonsada del tot entre el nas i la barbeta punxeguda, sempre il·luminada amb un somriure maliciós; uns ulls petits, però vius com el foc, i les llampades de propòsits i astúcies que li centellejaven constantment a la cara. Tot plegat demanava un abillament tan especial i estrany com el que ja lluïa: una jaqueta marró fosc que semblava que hagués de convertir-se en pols al mínim contacte; uns cabells negres, llargs i grenyuts que li queien a les espatlles; uns sabatots calçats als peus nus i morenos: tot plegat feia l’efecte que se li havia enganxat i que donava forma a la seva naturalesa.

—Per vint, no, per quinze te’ls donaré si no m’enganyes! —li va respondre el xicot, sense treure-li de sobre uns ulls escodrinyadors.

—Per quinze? Fet! Ara no te n’oblidis, eh! Per quinze! Agafa aquest bitllet de cinc com a paga i senyal.

—I si m’enganyes?

—Llavors la paga i senyal és tota teva.

—Fet! Donem-nos la mà!

—Som-hi!

VI

Per desgràcia, ja ve en Roman, i em clavarà una bona pallissa.

I vostè, senyor Khomà, no en sortirà ben parat, tampoc.

D’una comèdia petita russa

—Per aquí, Afanassi Ivànovitx! Aquí la tanca és més baixa. Alci la cama i no tingui por: el meu beneitó ha anat a fer nit sota el carro, amb un compare, perquè els russos no li fotin res.

La terrible muller d’en Sabatot encoratjava amb aquesta dolçor el fill del popa, que estava enganxat a la tanca, esporuguit. S’hi havia enfilat i feia estona que era allà, sense saber què fer, com un fantasma terrible i llargarut, mirant per on podia saltar millor. Finalment, va deixar-se caure a la malesa amb estrèpit.

—Ai, Senyor! Que s’ha fet mal? No s’ha desnucat pas, oi? Déu me’n guard! —xiuxiuejava la Khívria, preocupada.

—Xit! No és res, no és res, estimada Khavrónia Nikíforovna —el fill del popa va deixar anar un murmuri de dolor mentre es posava dret—. Tret d’algunes esgarrinxades d’ortiga, aquesta planta serpentina, que en deia mon difunt pare, l’arxipreste.

—Anem cap a dins de casa, que no hi ha ningú. Ja em pensava que tenia nafres o mal de panxa, que no arribava mai. Com li va tot? He sentit a dir que al seu venerable pare li ha tocat prou de tot!

—Ben poca cosa, Khavrónia Nikíforovna; en tota la quaresma, el pare només ha rebut una quinzena de sacs de cereal marcenc, quatre sacs de mill i un centenar de pastissets i, de gallines, si les comptéssim no ens en sortirien ni cinquanta, i a més a més gairebé tots els ous eren podrits. Però és que les ofrenes veritablement dolces només poden venir de part seva, Khavrónia Nikíforovna! —va continuar el fill del popa, mirant-se-la amb tendresa i acostant-se-li.

—Tingui les ofrenes, Afanassi Ivànovitx! —va dir ella, col·locant unes escudelles damunt la taula i cordant-se, melindrosa, els botons de la brusa, com si no els hagués deixat descordats amb tota la intenció—. Pasta amb farcit dolç i salat, brioixets i pastissets de carn!

—Què t’hi jugues que això ho han preparat les mans més expertes de tota l’estirp d’Eva! —va dir el fill del popa, agafant un pastisset de carn i allargant l’altra mà cap a la pasta amb farcit dolç—. Ara que, Khavrónia Nikíforovna, el meu cor deleja de vostè una menja més dolça que tots els brioixets i pastetes…

—Doncs ja no sé pas quina altra menja us pot venir de gust, Afanassi Ivànovitx! —va respondre la bellesa cepada, fent veure que no l’entenia.

—S’entén que el seu amor, incomparable Khavrónia Nikíforovna! —va xiuxiuejar el fill del popa, que tenia una pasteta en una mà, mentre amb l’altra li abraçava l’ampla cintura.

—Déu sap què deu tenir al cap, Afanassi Ivànovitx! —va dir la Khívria, abaixant els ulls amb pudor—. Si encara deu voler fer-me un petó i tot!

—En aquest sentit —va continuar el fill del popa—, li he de dir que, el que és jo, quan encara era al seminari, diguem-ne, me’n recordo com si fos ara…

Llavors es va sentir un gos que bordava al pati i un truc a la porta. La Khívria va córrer a veure què passava i va tornar tota pàl·lida.

—Ai, Afanassi Ivànovitx, ara sí que estem llestos! Hi ha una gernació a la porta, i m’ha semblat sentir la veu del meu marit…

El fill del popa es va ennuegar amb el pastisset. Els ulls se li van esbatanar, ben bé com si hagués rebut la visita d’algú de l’altre món.

—Enfili’s aquí! —va cridar la Khívria, espantada, assenyalant-li uns taulons que s’aguantaven sobre dos travessers, un entresolat on hi havia tota mena de coses de casa.

El perill va esperonar el nostre home. Va recobrar-se, va saltar damunt de l’estufa i, des d’allà, va enfilar-se amb compte als taulons. Mentrestant, la Khívria va córrer cap a la porta, fora de si, perquè els cops cada vegada es repetien amb més força i impaciència.

VII

Aquí ocorren miracles, senyor meu!

D’una comèdia petita russa

A la fira va passar una cosa estranya: pertot va córrer el rumor que el caftà vermell s’havia deixat veure entre les mercaderies. A una vella que venia rosques de pa se li havia aparegut Satanàs sota la forma d’un porc que no parava de furgar entre els carros, com si busqués alguna cosa. Això de seguida va córrer per tots els racons del campament, que a aquelles hores ja estava tranquil. I a tothom li hauria semblat un crim no creure-s’ho, per més que la venedora de rosques, que tenia la paradeta a la vora de la tenda on hi havia la taverna, s’havia passat el dia fent reverències quan no tocava i, en caminar, dibuixava amb els peus reproduccions perfectes dels llaminers articles que tenia en venda. A tot això, s’hi van afegir notícies encara més exagerades sobre el prodigi que havia presenciat l’escrivent del districte en el cobert mig derruït, de manera que, cap al tard, ja s’arrambaven tots els uns als altres. La calma es va esvanir i la por impedia que ningú pogués aclucar els ulls. Els que no eren de la colla dels valents i s’havien procurat un lloc per dormir en alguna isba, van anar passant cap a casa. Entre aquests darrers hi havia en Sabatot amb el compare i la filla, que, juntament amb d’altres que havien demanat aixopluc, eren els qui havien clavat aquells cops tan forts a la por-ta, els que havien espantat la Khívria. El compare anava calent d’orelles. Se li notava perquè havia passat un parell de cops amb el carro pel pati fins que no havia trobat la casa. Els altres també anaven alegres, i van entrar abans que ho fes l’amo de la casa. La muller del nostre Sabatot passava ànsia quan van començar a furgar per tots els racons de la casa.

—I què, comare? —va exclamar el compare, en entrar—. Encara et dura la febrada?

—Sí, no em trobo bé —va respondre la Khívria, llançant llambregades neguitoses als taulons travessers de l’entresolat.

—Au, va, dona, porta la garrafa que hi ha al carro! —va dir el compare Ceballot a la seva dona, que l’acompanyava—. La buidarem amb aquesta bona gent. Maleïdes donotes, com ens han arribat a espantar, fa vergonya i tot de dir-ho. Perquè ja us dic ara que hem vingut fins aquí per una ximpleria! —va continuar mentre xumava d’una gerra de fang—. M’hi jugo un barret nou que les dones s’han volgut fotre de nosaltres. Perquè, aviam, encara que fos Satanàs de debò: i què, Satanàs? Escopiu-li a la cara! És que si en aquest mateix moment li agafés per plantar-se al meu davant, per exemple, seria un fill de gossa si no li fes pam-i-pipa als nassos!

—Què fas que t’has tornat tot blanc? —va cridar un dels hostes, un que era un cap sencer més alt que els altres i que sempre volia semblar un milhomes.

—Jo? Aquesta sí que és bona! Que ho has somiat?

Els convidats van riure per sota el nas. El milhomes garlaire va somriure, satisfet.

—Què dius que s’ha tornat tot blanc! —va saltar un altre—. Si té les galtes vermelles com unes roselles. Ara ja no serà en Ceballot sinó en Remolatxo o, encara millor, deu ser ell el caftà vermell que tanta por ha fet a tothom.

La garrafa corria per la taula i feia els hostes encara més contents que no havien arribat. El nostre Sabatot ja feia estona que patia pel caftà vermell, que no donava ni un instant de repòs al seu esperit curiós, i va dirigir-se a un compare:

—Explica-ho, compare, si us plau! Que no paro de demanar que m’expliquin la història d’aquest maleït caftà vermell i no hi ha manera!

—Ai, compare! No és cosa d’explicar a la nit… Només si és per acontentar-te a tu i aquesta bona gent —es va dirigir als altres hostes—, que ja veig que tenen tantes ganes com tu de conèixer aquesta història estranya. Som-hi, doncs. Pareu l’orella!

Aquí es va gratar les espatlles, es va eixugar amb el faldó del caftà, va col·locar les mans damunt la taula i va començar:

—Una vegada van expulsar un dimoni de l’infern, a fe de Déu que no sé de què el culpaven.

—Què dius, compare? —el va interrompre en Sabatot—. Com pot ser que fessin fora un dimoni de l’infern?

—Què vols fer-hi? Si el van foragitar, doncs el van foragitar, com quan un pagès fa fora un gos de dins de casa. Potser va tenir l’acudit de fer bondat i li van ensenyar on era la porta. Resulta que el dimoni enyorava tant l’infern, tant, que es volia penjar. Què podia fer? Doncs es va donar a la beguda, per despit. Es va fer el niu en aquell cobert que has vist, el que està mig derruït al peu del turó, per on no passa cap home de bé sense senyar-se, i va tornar-se un tronera com no en trobaries cap d’igual entre els xicots d’aquí. S’estava a la taverna del matí a la nit!

Aquí en Sabatot, estricte, va tornar a interrompre el narrador:

—Es pot saber què dius, compare? Com vols que ningú deixi entrar un dimoni en una taverna? Però si té urpes a les potes i banyes al cap…

—Doncs és que aquesta és la cosa, que anava amb barret i manyoples. Com volies que el reconeguessin? No se n’estava ni un sol dia, d’anar a la taverna, fins que es va haver begut tot el que tenia. El taverner va fiar-li molt de temps, després ho va deixar estar. El dimoni va haver d’empenyorar el seu caftà vermell, gairebé per un terç del que valia, a un jueu que aleshores feia de taverner a la fira de Sorótxintsi. Va donar-l’hi i li va dir: «Compta que vindré a buscar-te el caftà just d’aquí un any, jueu: guarda-me’l!», i va desaparèixer, com si se l’hagués empassat la terra. El jueu va examinar amb cura aquell caftà: era d’una roba que no es trobava ni a Mírgorod! I el vermell refulgia com el foc, no et cansaves mai de mirar-lo! Al jueu li va semblar que un any era massa temps. Es va pentinar els tirabuixons i va col·locar el caftà a un senyor de fora que en va pagar gairebé cinquanta rubles. El jueu ja no va pensar més en el termini pactat. I un dia al vespre, se li acosta un home: «Ep, jueu, torna’m el caftà!». Primer el jueu no el va reconèixer, però després se’l va mirar bé i va fer veure que no l’havia vist mai de la vida. «De quin caftà em parles? Si no en tinc cap! No en sé pas res, del teu caftà!». L’altre se’n va anar d’una revolada. Cap al tard, el jueu es va tancar amb clau a la seva cofurna i es vaposar a comptar els diners que tenia en baguls, es va tapar amb un llençol i va començar a resar en jueu… Llavors, de cop i volta, per totes les finestres van aparèixer morros de porc…

En aquest moment, es va sentir de veritat un soroll incomprensible que semblava talment el gruny d’un porc. Tothom va empal·lidir… La cara del narrador va quedar amarada de suor.

—Què és això? —va demanar en Sabatot, espantat.

—No res! —va respondre el compare, tremolant tot ell.

—Eh! —va fer un dels hostes.

—Has estat tu?

—No!

—Qui ha grunyit?

—Déu sap per què estem tan esparverats! No hi ha ningú més!

Espantats, tots miraven al voltant i van començar a furgar pels racons. La Khívria estava més morta que viva.

—Ai, una colla de donetes, això és el que sou! —va fer amb veu forta—. Hauríeu de fer de cosacs i ser homes de debò! O ja podeu seure amb la carda, filosa en mà! Potser algú, ai Senyor… a algú li deu haver grinyolat el tamboret i us heu posat tots a córrer amunt i avall a com si us faltés un bull.

Això va avergonyir els nostres valents i alhora els va espavilar. El compare va fer un glop de la gerra i va continuar:

—El jueu va quedar garratibat, però els porcs, amb unes potes llargues com xanques, es van esmunyir per les finestres i, en un instant, van fer reviscolar el jueu a cops de xurriaques de tres corretges i li van fer fer uns bots que haurien anat més amunt d’aquesta biga. El jueu se’ls va llançar als peus i ho va admetre tot… Però no podia recuperar el caftà en poc temps. Un saltamarges gitano havia plomat el senyor que s’havia endut el caftà i l’havia venut a una paradista. Aquesta el va tornar a dur a la fira de Sorótxintsi però, des d’aquell moment, ja no li comprava res ningú. La venedora no se’n sabia avenir fins que, finalment, hi va caure: segur que la culpa de tot plegat era del caftà vermell. Per alguna raó havia sentit un gran ofec en posar-se’l. Sense rumiar-s’ho gaire, el va llançar al foc: aquella roba endimoniada no es cremava! «Ep, això és un regal del dimoni!» La paradista se les va empescar per col·locar el caftà al carro d’un pagès que venia mantega. El molt ximplet se’n va alegrar i tot, però llavors de mantega ja no n’hi demanava ningú. «Ui, males mans m’han dut aquest caftà!» Va engrapar la destral i va fer-lo a miques. Però un bocí es va enganxar a un altre… i el caftà tornava a estar sencer. Després de senyar-se i de tornar a engrapar la destral, va escampar els trossos de caftà per tot el poble i se’n va anar. Des d’aquell moment, però, cada any, justament quan hi ha la fira, el dimoni volta per la plaça amb careta de porc, grunyint i recollint els bocins del seu caftà. Ara diuen que només li falta la màniga esquerra. És per tot això que la gent se senya quan passa per aquell lloc i que ja fa deu anys que no s’hi ha fet cap fira. O sigui que ha estat molt mala pensada això que el batlle ha…

La segona meitat de la paraula va quedar glaçada als llavis del narrador.

La finestra va esbatanar-se amb brogit. Els vidres van saltar, dringant, i va aparèixer un morro esfereïdor de porc que, bellugant els ulls, semblava que preguntés: «Què feu aquí, bona gent?».

VIII

Com un gos, la cua amagà;

tot ell, com Caïm, va fremir.

Del nas, tabac li’n va rajar.

L’Eneida, de Kotliarevski

L’horror va paralitzar tothom que era a la casa. El compare es va quedar de pedra, bocabadat. Tenia els ulls desorbitats, semblava que li volguessin sortir disparats; els dits, separats, li van quedar immòbils en l’aire. Pres d’un temor invencible, l’alt milhomes va fer un bot fins al sostre i va picar de cap contra l’entresolat. Els taulons van cedir, i el fill del popa va anar a parar a terra entre cruixits i estrèpit. Un va cridar «Ai, ai, ai!», desesperat, caient horroritzat damunt d’un banc i brandant braços i cames. «Ajudeu-nos!», va esgargamellar-se un altre, protegint-se el cos. Amb el segon ensurt, el compare va sortir de la petrificació i es va arrossegar a sota de les faldilles de la dona, entre espasmes. Malgrat que l’estufa tenia una obertura estreta, l’alt milhomes s’hi va ficar i en va tancar la portella. En Sabatot, com si l’haguessin escaldat amb aigua bullent, es va encasquetar una escudella al cap en lloc del barret, va córrer cap a la porta i va fugir com un boig pels carrers sense mirar per on passava. L’única cosa que va fer-li reduir lleugerament la marxa va ser el cansament. El cor li repicava com la forcada d’un molí, la suor li queia a raig. Es disposava a caure a terra, extenuat, quan de sobte va sentir que algú el perseguia. Es va quedar sense alè… «El dimoni, el dimoni!», va cridar, fora de si, redoblant les forces i, al cap d’un minut, va caure rodó a terra, sense sentits. «El dimoni, el dimoni!», cridaven darrere seu, però ell només va sentir que alguna cosa li queia a sobre, sorollosa. En aquest moment, la memòria li va fugir i ell, com el funest habitant d’un taüt estret, va quedar mut i immòbil al mig del camí.

IX

Pel davant, encara passa; però, pel

darrere, us juro que sembla el dimoni!

D’un conte popular

—Ho has sentit, Vlas? —va dir, incorporant-se a mitjanit, un dels que dormien al carrer, entre la gentada—. Per aquí hi ha algú que ha mencionat el dimoni!

—I jo què n’he de fer? —va rondinar, estirant el cos, el gitano que jeia al seu costat—. Com si hagués mencionat tota la seva parentela…

—Però és que ha fet un crit que semblava que l’escanyessin!

—Com si no ens inventéssim coses, quan somiem!

—Com vulguis, però hi hem de donar un cop d’ull. Au, encén un llum!

L’altre gitano, rondinant, es va posar dret. Les espurnes el van il·luminar un parell de cops, com llampecs, va bufar el ble i es va posar a caminar, il·luminant el camí amb la típica llàntia dels petits russos a les mans, un atuell esberlat omplert amb greix de xai.

—Quiet! Aquí hi ha alguna cosa. Fes llum aquí!

Se’ls van afegir uns quants homes.

—Què hi ha aquí a terra, Vlas?

—Aviam, semblen dues persones: una a sobre, l’altra a sota. Però no sé dir-te quina de totes dues és el dimoni!

—Qui hi ha a dalt?

—Una dona!

—Ah, doncs vet aquí el dimoni!

Una riallada general va despertar gairebé tot el carrer.

—Aquesta dona s’ha enfilat damunt de l’home. Deu saber muntar a cavall! —va deixar anar un, entre la gentada.

—Mireu, companys —va dir un altre, collint de terra un tros de l’escudella que en Sabatot duia al cap, i de la qual només n’hi quedava la meitat. Quina mena de barret s’ha col·locat aquest bon home!

El rebombori i les rialles, cada vegada més generals, van fer reviure els nostres morts, en Solopi, el Sabatot, i la seva muller que, encara presos de l’ensurt d’abans, van observar llargament, horroritzats, les cares morenes dels gitanos: il·luminats per una llum trèmula i vacil·lant, semblaven una gernació de gnoms salvatges, envoltats d’una densa bafarada subterrània en la fosca d’una nit eterna.