Vetlles en un veïnat de Dikanka

X

Au, fuig d’aquí, desapareix, espectre diabòlic!

D’una comèdia petita russa

La fresca del matí bufava sobre Sorótxintsi, que ja s’havia despertat. Columnes de fum brollaven de totes les xemeneies i s’enfilaven a trobar el sol que havia sortit. La fira va començar a remorejar. Els xais belaven, els cavalls renillaven. Els esgarips de les oques i les venedores van tornar a córrer per tot l’assentament, i els rumors sobre el caftà vermell, que tant havien alarmat la gent en les hores misterioses del crepuscle, s’havien esvanit amb l’arribada del matí.

En Sabatot mandrejava a casa del compare, badallant i estirant-se sota el cobert amb sostre de palla, entre bous i sacs de blat i de farina, i feia l’efecte que no tenia cap intenció de separar-se dels somnis quan, de sobte, va sentir una veu tan coneguda com el refugi de la seva mandra, la beneïda estufa de casa seva o la taverna d’una parenta llunyana que tenia a deu passes de la porta encara no.

—Lleva’t, lleva’t! —li carrisquejava a l’orella la tendra muller, estirant-li el braç amb totes les seves forces.

En lloc de respondre, en Sabatot va inflar les galtes i va començar a fer anar les mans, com si repiqués un timbal.

—Boig! —va cridar la dona, evitant una manotada a la cara que de poc que no li va clavar el marit.

En Sabatot es va llevar, es va fregar una mica els ulls i va mirar al voltant.

—Que el diable se m’emporti, nineta, si la teva cara no m’ha semblat un timbal on em feien tocar diana, com si fos un soldat, els mateixos morros de porc que, com diu el compare…

—Prou, prou ximpleries! Au ves ara mateix a vendre l’euga. Que som la riota de tothom: hem vingut a la fira i no hem venut ni un grapat de cànem…

—Ara sí que riuran de nosaltres, doncs —va fer en Sabatot.

—Au, ves! Que de tu se’n riuen igualment!

—Però si encara no m’he rentat —va continuar en Sabatot, que badallava i es gratava l’esquena per mirar de guanyar temps per mandrejar.

—Ara t’ha agafat la dèria d’anar net? Quan t’ha importat, això? Au, agafa l’eixugamà i renta’t aquesta carota…

Llavors va agafar una mena de manyoc i se’l va treure de sobre, horroritzada: era el puny vermell d’un caftà!

—Vinga, ves a fer la feina —va repetir la dona al marit, amb l’ànim renovat, en veure que les cames li flaquejaven i les dents li petaven de por.

—Ara sí que faré una bona venda! —remugava ell mentre deslligava l’euga i la menava cap a la plaça—. Per alguna raó, en preparar-me per venir a aquesta maleïda fira, sentia un pes tan feixuc a l’ànima com si algú m’hagués carregat una vaca morta al damunt. I, de camí, els bous van voler girar cua tots sols cap a casa dues vegades. Ara que hi penso, de poc que no vam sortir en dilluns. Vet aquí d’on venen tots els mals! I el maleït dimoni és infatigable: ja podria vestir el caftà amb una sola màniga; doncs no, no pot deixar tranquil·la la bona gent. Si jo fos el dimoni, per exemple, i que Déu me’n guard, vols dir que m’arrossegaria tota la nit per uns maleïts parracs?

Aquí la filosofada del nostre Sabatot va quedar tallada per una veu gruixuda i incisiva. Tenia un gitano molt alt al davant.

—Què vens, bon home?

El venedor va callar un moment, se’l va mirar de cap a peus i amb un aire tranquil, sense aturar-se i sense deixar anar les regnes, va dir:

—Ja ho veus, què venc!

—Corretges? —va preguntar el gitano, observant les regnes que tenia a les mans.

—Sí, corretges, si et sembla que una euga i unes corretges s’assemblen.

—Doncs diria que només l’has pascuda amb palla, paisà!

—Amb palla?

En Sabatot va voler estirar les regnes per fer trotar l’euga i demostrar la infàmia d’aquell llengut desvergonyit però, amb una lleugeresa inusual, es va clavar un cop de mà a la barbeta. Va veure que les regnes que agafava amb la mà estaven tallades i que —oh, horror!, els cabells se li van posar de punta!— a l’altre cap de les regnes hi havia lligat un tros de màniga del caftà vermell! Va escopir i, senyant-se i brandant els braços, va fugir d’aquell regal inesperat i va desaparèixer entre la gentada, corrent més de pressa que un xicot jove.

XI

Cornut i pagar el beure.

Dita popular

—Agafeu-lo! Agafeu-lo! —cridaven uns quants nois al cap estret del carrer, i en Sabatot va notar que unes mans robustes de sobte l’engrapaven.

—Lligueu-lo! És ell qui ha robat l’euga d’un bon home!

—Déu meu, per què em lligueu?

—I encara ho pregunta! Doncs perquè has robat l’euga d’un pagès, en Sabatot!

—Us heu begut l’enteniment, nois! On heu vist que algú es robi a si mateix?

—Martingales! Martingales! Per què corries com un esperitat, si no, com si Satanàs en persona t’estalonés?

—Has de córrer vulgues no vulgues, quan la roba de Satanàs…

—Ei, company! Ves a rifar-te’n un altre amb aquesta història. Te les hauràs amb el batlle per haver volgut espantar la gent amb això del dimoni.

—Agafeu-lo! Agafeu-lo! —es van sentir crits a l’altre cap del carrer—. És aquest, és el fugitiu!

I als ulls del nostre Sabatot va aparèixer el compare en un estat lamentable, amb les mans lligades a l’esquena, acompanyat per uns quants nois.

—Quines coses de veure! —deia un d’ells—. Hauríeu de sentir què explica aquest murri; només cal mirar-lo a la cara per veure que és un lladregot. Quan li hem demanat per què corria com un boig, ha dit que s’havia ficat la mà a la butxaca per ensumar una mica de tabac i que, en lloc de la petaca, n’havia tret un tros del caftà del dimoni, que tot seguit s’havia encès en unes flames vermelles, i que ell havia fugit cames ajudeu-me.

—Ha, ha, ha! Dos ocells del mateix niu! Lligueu-los plegats!

XII

—De quina culpa se m’acusa, bona gent?

A què treu cap tant de turment? —ha dit el pobre—.

Per què us mofeu així de mi, per quina obra?

Per què? Per què? —ha dit, amb una mà al costat,

i un doll de llàgrimes amargues li ha brollat.

Artiómovski-Gulak, El senyor i el gos

—Pot ser que en realitat sí que hagis agafat alguna cosa, compare? —va preguntar en Sabatot, que jeia lligat al compare en el cobert de palla.

—Tu també, compare? Que se m’assequin mans i peus si mai a la vida he robat res, fora d’un plat de pasta farcida amb smetana⁵ que vaig prendre a la mare quan encara no havia fet deu anys.

—Per què hem tingut tanta malastrugança? Tu rai, que almenys t’acusen d’haver robat a algú altre. Però jo, desgraciat de mi, què he fet perquè em toqui la funesta acusació d’haver-me robat l’euga a mi mateix? Diria que el nostre destí és no tenir sort, compare!

—Malaurats nosaltres, pobres orfes!

En aquest moment, tots dos compares van arrencar a plorar a raig fet.

—Què et passa, Solopi? —va preguntar en Gritskó, entrant—. Qui t’ha lligat?

—Ah! En Golopúpenko! —va exclamar en Solopi, content—. Mira, aquest és el xicot de qui t’he parlat, compare. Quin espavilat! Que Déu em mati ara mateix, si davant meu no es va empassar una gerra gairebé de la mida del teu cap sense fer ni una ganyota.

—I com és que no has fet bondat amb aquest tros de xicot?

—Doncs mira —va continuar en Sabatot, dirigint-se a en Gritskó—, diria que Déu m’ha castigat per faltar-te. Perdona’m, bon noi! Per Déu que ho faria tot, per tu… Però què vols fer-hi? La meva dona té el dimoni al cos!

—No soc rancorós, Solopi. Si vols, t’allibero ara mateix! —va fer una llambregada als nois que els vigilaven, i de seguida els van deslligar—. Però ara fes el que toca: el casament! Farem tanta festa que els peus ens faran mal un any sencer de tant ballar.

—Molt bé! Molt bé! —va fer en Solopi, picant de mans—. Ara m’has fet tan feliç com si els russos s’haguessin endut la meva dona. No hi pensem més: estigui bé o no, avui hi ha casori i no se’n parli més!

—Mira, Solopi: d’aquí una hora seré a casa teva. Tu ves passant, que t’hi esperen els compradors de l’euga i el blat.

—Què? Ha aparegut, l’euga?

—I tant!

De content que estava, en Sabatot va quedar palplantat, mirant com marxava en Gritskó.

—Què, Gritskó, no ho hem fet malament del tot, oi? —va dir el gitano alt a en Gritskó, que tenia pressa—. Ja són meus els bous, ara?

—Tots teus!

XIII

No tinguis por, noia, no tinguis por.

Calça’t les botes vermelles.

Esclafa amb els peus

els enemics teus.

Que els teus talons retrunyin,

i els enemics callin.

Cançó de noces

La Paraska rumiava, tota sola a casa. Tenia el colze clavat i recolzava la bonica barbeta a la mà. Molts somnis li voletejaven pel cap ros. De tant en tant un lleuger somriure li fregava els llavis encesos i un sentiment alegre li alçava les celles fosques, però de vegades el núvol del pensament li tornava a tirar avall les celles damunt dels ulls marró clar. «I si no passa el que ell deia?», xiuxiuejava amb una expressió vaga de dubte. «I si no em deixen casar-m’hi? I si… No, no. Això no passarà! La madrastra fa tot el que li ve de gust. Que no puc fer tot el que em vingui de gust, jo? Soc prou tossuda per fer-ho. Que ben plantat que és! Té uns ulls negres encesos que són una meravella! Que dolç que és quan diu “Paraska, bonica!”. Com li escau el caftà blanc! Hauria de tenir un cinturó més llampant… Però això rai, ja n’hi brodaré un quan ens en anem a viure a la casa nova. Que contenta que estic de pensar tot això», va continuar, mentre es treia de la pitrera un mirallet emmarcat amb paper vermell que s’havia comprat a la fira i s’hi admirava amb un plaer íntim. «Si mai me la trobo enlloc, no la saludaré pas. Encara que rebenti! S’ha acabat, madrastra, ja has estovat prou la teva fillastra! Florirà la sorra sobre la pedra i el roure es vinclarà a l’aigua com un salze abans que jo m’inclini davant teu! Però me n’oblidava… Deixa que m’emprovi una còfia, encara que sigui de la madrastra, aviam si m’escau». Es va posar dreta amb el mirallet a les mans i, amb el cap cot, va començar a caminar per la casa amb pas vacil·lant, com si tingués por de caure, perquè sota els peus no hi veia el terra, sinó els taulons del sostre, des d’on no feia gaire que havia caigut el fill del popa, i uns prestatges atapeïts d’atuells. «Per què tinc por de fer passes, com si fos una criatura?», va exclamar, rient. I va anar fent passes cada vegada més fortes, fins que la mà esquerra li va baixar a la cintura i va arrencar a ballar, fent repicar els talons ferrats, amb el mirallet al davant i entonant la seva cançó preferida:

Vinca verdosa, tira ben avall!

Acosta-te’m, amor de celles negres!

Vinca verdosa, encara més avall!

Acosta’t més, amor de celles negres!

En Sabatot va treure el cap per la porta i, en veure que la filla ballava davant d’un mirallet, es va aturar. Va estar-se una bona estona rient, mentre observava aquell caprici insòlit de la filla que, abstreta, feia l’efecte que no s’adonava de res. Però en sentir aquella tonada coneguda, la sang li va córrer per les venes. Ben dret, amb les mans a la cintura, va arrencar a ballar, talonejant amb força, sense pensar en res més. La forta riallada del compare els va fer estremir a tots dos:

—Mira que bé! Pare i filla celebrant el casori tots sols! Afanyeu-vos, el nuvi ja és aquí!

En sentir això últim, la Paraska es va tornar més vermella que la cinta que li lligava els cabells, i el seu despreocupat pare va recordar per què era allà.

—Vinga, filleta! Afanyem-nos! La Khívria és fora, contenta que hagi venut l’euga —va dir, mirant amb timidesa a una banda i a l’altra—. Ha anat a comprar-se roba de quadres i tota mena de xarpelleres, o sigui que ho hem de tenir tot enllestit abans no torni!

Amb prou feines havia posat un peu fora de casa, que la Paraska ja es va trobar a coll del xicot del caftà blanc, que l’esperava al carrer amb tota una colla de gent.

—Que Déu us beneeixi! —va dir en Sabatot, agafant-los les mans—. Que visquin plegats, com les corones de flors trenades!

En aquest moment, es va sentir rebombori entre la gentada:

—Prefereixo morir-me que consentir això! —exclamava la muller d’en Solopi, empesa per la gentada entre riallades.

—No t’enfadis, dona, no t’enfadis! —va dir en Sabatot, mantenint la calma, en veure que un parell de gegants cepats l’agafaven pels braços—. El que està fet, està fet. No m’agrada desdir-me de res!

—No, no! Això no pot ser! —cridava la Khívria, però no l’escoltava ningú.

Unes quantes parelles van encerclar els casats i van formar una impenetrable paret dansaire.

Un sentiment estrany i inefable hauria envaït tothom que hagués vist com, d’ençà del primer cop d’arquet del violinista de caftà bast i bigotis llargs i cargolats, tot plegat va transformar-se, vulgues no vulgues, en una cosa unitària i harmònica. Gent amb unes cares tan llòbregues que feia l’efecte que no havien somrigut mai picaven de peus i sacsaven les espatlles. Tot es bellugava. Tot ballava. Però un sentiment encara més estrany i indesxifrable s’hauria despertat al fons de l’ànima de qui hagués vist aquelles velles, amb unes cares decrèpites que traspuaven la indolència de la tomba, obrint-se pas entre gent jove, viva i somrient. Desconsiderades! No tenien ni una mica d’alegria infantil, ni una espurna d’empatia. Eren velles que únicament l’alcohol aconseguia que fessin coses mitjanament humanes, com un mecànic que fa bellugar un autòmat inert; velles que sacsejaven lleugerament els caps embriacs, ballant darrere de la gentada que es divertia, sense dirigir ni una mirada a la jove parella.

El rebombori, les rialles i les cançons cada vegada se sentien menys. El violí s’esvania, flaquejava i perdia els sons vagues en la buidor de l’aire. Encara se sentien alguns cops de taló, semblaven la remor d’un mar llunyà, i de seguida va quedar tot buit i mut.

No és així com la joia, un hoste esplèndid i inconstant, s’allunya de nosaltres? No és endebades que un so solitari prova d’expressar alegria? En el seu propi eco, ja hi sent la tristesa i la solitud, i hi para una atenció salvatge. No és així com els animats amics de la lliure i tempestosa joventut es perden pel món, un darrere l’altre, i finalment deixen tot sol el seu vell company? Com s’enyora el que es queda! El cor li és trist i feixuc, i res no pot ajudar-lo.

LA NIT DE SANT JOAN

Història certa, explicada pel diaca de l’església de ***

En Fomà Grigórievitx tenia una estranya peculiaritat: odiava a mort haver de repetir una història. Si algun cop el convencies que en tornés a explicar alguna, hi afegia novetats o la canviava tant, que resultava impossible reconèixer-la. Una vegada, un d’aquests senyors (per a nosaltres, la gent senzilla, és difícil saber com anomenar-los perquè no són ben bé escriptors, sinó que més aviat semblen els comerciants de les fires: afanen, demanen i roben tota mena de coses i després publiquen cada mes o cada setmana un llibret que no és més gruixut que un abecedari), doncs bé, un senyor va arrencar aquesta mateixa història d’en Fomà Grigórievitx, i aquest se la va treure del cap. El senyor de la jaqueta de color de pèsol, de qui ja he parlat i de qui em sembla que ja heu llegit una història, va arribar de Poltava amb un llibret, el va obrir per la meitat i ens el va ensenyar. En Fomà Grigórievitx ja es disposava a col·locar-se les ulleres al nas, però va recordar que no havia pensat a embolicar-les amb fil i encolar-les amb cera, i em va passar el llibret. I jo, com que més o menys sé de lletra i no porto ulleres, em vaig posar a llegir. Encara no havia passat un parell de pàgines, quan en Fomà Grigórievitx em va agafar el braç perquè m’aturés.

—Un moment! Abans que res, digui’m què llegeix.

Admeto que aquella pregunta em va desconcertar.

—Què vol dir què llegeixo, Fomà Grigórievitx? Doncs la seva història, les seves paraules.

—Qui li ha dit que això són paraules meves?

—Què més vol, és imprès aquí: «Explicada pel diaca de tal i tal».

—Ja pot escopir-li al cap, a qui hagi imprès això! Menteix, aquest rus fill de gossa. Que jo vaig dir això? Però que li falta un bull o què? Escolteu-me, que ara us l’explicaré jo.

Ens vam acostar a la taula i va començar.

El meu avi (que Déu el tingui en la glòria! Que a l’altre món mengi només fogassa blanca i pastissets de rosella amb mel!) era un narrador meravellós. Quan engegava a parlar, podies passar-te tot el dia allà assegut escoltant-lo. No tenia res a veure amb aquests taral·lirots d’avui en dia que, tan bon punt comencen a engalipar tothom amb una llengua que sembla que fa tres dies que no menja res de res, ja et fan venir ganes d’agafar el barret i tocar el dos. Recordo perfectament que encara era viva la vella difunta, la meva mare. Era una tarda llarga d’hivern, a fora el fred crepitava i l’estreta finestra de casa nostra havia quedat del tot coberta. Ma mare seia amb la carda, n’estirava un llarg fil amb la mà, mentre amb el peu gronxava el bressol i cantava una cançó que encara sento ara. La llàntia, tremolant i espurnejant, com si tingués por d’alguna cosa, ens il·luminava. La filosa brunzia i nosaltres, que érem criatures, ens apinyàvem a escoltar l’avi, que de tan vell feia més de cinc anys que no baixava de l’estufa. Però les meravelloses narracions sobre l’antigor, les ràtzies dels zaporoges, els polonesos i les grans gestes dels atamans Ivan Pidkova, Karp Poltorà-Kojukhà i Petró Sahaidatxni no ens agradaven ni de bon tros tant com les històries sobre algun fet fantàstic del passat, que sempre ens feien sentir calfreds per tot el cos i ens feien posar els cabells de punta. De vegades ens arribaven a fer tanta por que ens passàvem la nit veient Déu sap quina mena de monstres. Hi havia nits que sorties de casa a buscar alguna cosa i se t’acudia que un espectre de l’altre món t’havia ocupat el llit. I que no pugui tornar a explicar això si, de lluny estant, no em pensava tot sovint que el caftà que tenia al capçal del llit era un diable arrupit. Però el més important dels contes de l’avi era que a la vida ell no havia dit mai cap mentida, i que qualsevol cosa que deia era la pura veritat. Ara us explicaré una de les seves històries meravelloses. Hi ha molts saberuts d’aquests que fan gargots als jutjats i que llegeixen textos civils i tot que, si els poses a les mans un simple llibre de les hores en escriptura antiga, no són capaços de desxifrar-ne ni una sola lletra, però que de fer befa ensenyant les dents en saben molt. Qualsevol cosa que els expliques, els fa riure. Quants descreguts que hi ha pel món! I encara diré més —Déu i la santíssima Verge Maria ja em poden mirar malament!—, i vosaltres segurament no em creureu: un dia vaig deixar anar una paraula sobre les bruixes i... sabeu què? Doncs que va sortir un carallot que no creia en bruixes! En tots els anys que fa que visc en aquest món, gràcies a Déu, he vist descreguts que feien confessions al popa amb més facilitat que no s’ensuma un pessic de tabac. I fins i tot aquests se senyaven en sentir parlar de bruixes. Però si somiessin… És que no tinc ganes de dir segons què, no sé a què treu cap parlar d’aquesta gent.

Ara fa més de cent anys, molt més!, deia el meu avi difunt que ningú no hauria reconegut el nostre poble: era un veïnat, un veïnat d’allò més pobre! Deu casetes de fusta sense emblanquinar i sense bones teulades, disperses aquí i allà pel mig dels camps. Sense tancats ni coberts com cal per guardar-hi el bestiar o els carros. I eren els rics, els que vivien així. Hauríeu d’haver vist com vivia la gent com nosaltres, els pobres: feien un sot a terra, i ja tenien casa! Només es podia saber que en un lloc d’aquells hi vivia un home de Déu pel fum que en sortia. Em preguntareu per què vivien d’aquella manera. Tampoc no és que fossin ben bé pobres perquè llavors, qui més qui menys, gairebé tots eren cosacs i arreplegaven prou riqueses en terres estrangeres. El fet era que tenir una casa decent no treia cap a res. Gent vinguda d’arreu saquejava la terra: tàtars de Crimea, polonesos, lituans! Fins i tot la nostra pròpia gent de vegades corria en bandada i robava els d’aquí. Passaven tota mena de coses.

En aquest veïnat, sovint hi apareixia un home o, més aviat, el dimoni en forma humana. Ningú no sabia d’on sortia ni per què venia. Anava aquí i allà, bevia i, de cop i volta, desapareixia com si se l’hagués empassat la terra i no se’n tornava a saber res més. Llavors, com caigut del cel, tornava a passejar-se pels carrers d’un poble del qual ja no queda ni rastre però que no devia ser a més de cent passes de Dikanka. Arreplegava tots els cosacs que es trobava: rialles, cançons, diners a cabassos i el vodka que corria com l’aigua… De vegades s’acostava a les noies boniques: els regalava tantes cintes, arracades i collarets que no sabien què fer-ne! És ben cert que les noies boniques no les acabaven de tenir totes amb aquells regals: Déu sap que devien haver passat per mans impures. La tieta del meu avi, que en aquella època regentava una taverna on ara hi ha el camí d’Opóixnia i on s’engatava sovint en Bassavriuk (vet aquí el nom d’aquest home diabòlic), justament deia que no n’acceptaria regals ni per tot l’or del món. Però prou que els havien d’acceptar: la por s’apoderava de qualsevol, quan ell arrugava les celles atapeïdes i deixava anar una mirada de reüll que semblava que les cames haguessin d’engegar a córrer. Ara, si els acceptaven, llavors l’endemà a la nit es presentava a casa algun amic d’ell amb banyes al cap, sortit dels pantans, i els estrenyia el coll, si hi duien un collaret; els mossegava el dit, si hi portaven un anell, o els estirava els cabells, si hi lluïen una cinta. Valia més desfer-se’n, d’aquells regals! Però, per desgràcia, això també era impossible: si els llançaven a l’aigua, els anells o els collarets diabòlics suraven per la superfície i els tornaven a la mà.

Al poble hi havia una església ortodoxa, em sembla recordar que era de Sant Pantaleó. Llavors n’era rector el pare Afanassi, de preclara memòria. En adonar-se que en Bassavriuk no passava per l’església ni el diumenge de Pasqua, va tenir la pensada d’amonestar-lo i imposar-li una penitència. On va anar a parar! I encara com se’n va sortir. «Mira, mestre», li va rugir per resposta, «val més que estiguis per les teves coses i que no et fiquis en les dels altres, si no vols que t’emboteixi de farinetes bullents aquest coll de cabra que tens!». Què podia fer amb aquell damnat? El pare Afanassi es va limitar a declarar que tothom que es fes amb en Bassavriuk passaria a considerar-se catòlic: un enemic de l’església de Crist i de tota la humanitat.

Un cosac del poble que es deia Korj tenia un jornaler a qui tothom anomenava Petró Sensestirp, potser perquè ningú no recordava el seu pare ni la seva mare. És cert que el sagristà deia que s’havien mort de pesta l’any després de néixer el nen, però la tieta del meu avi no en volia saber res i feia tot el possible per atribuir-li família, per més que al pobre Petró li feia tanta falta com a nosaltres la neu de l’any passat. La tieta deia que el nen tenia el pare a Zaporójie, que havia estat presoner dels turcs, que havia patit Déu sap quins turments i que, miraculosament, se n’havia escapat disfressat d’eunuc. A les jovenetes i casades de celles negres no els interessava gaire la família d’en Petró. Es limitaven a dir que si es vestís amb un caftà nou, s’hi estrenyés un cinturó vermell, es posés al cap un barret d’astracan negre amb elegant corona blava, es pengés un sabre turc al costat i en una mà hi portés un gec i a l’altra una pipa amb belles incrustacions donaria cent voltes a tots els xicots del poble. Per desgràcia, però, el pobre Petró només tenia un caftà gris amb més forats que monedes no hi ha a la butxaca d’un jueu. I això no és gaire desgràcia, tampoc, perquè encara és pitjor això altre: el vell Korj tenia una filla tan bonica que no crec que n’hàgiu vist mai cap d’igual. La tieta del meu difunt avi explicava —i ja sabeu que a una dona li costa menys fer un petó al dimoni que no pas dir que una altra dona és bonica, ara no us ho prengueu malament—, doncs deia que la cosaca tenia unes galtones fresques i lluents com una rosella del color rosat més subtil quan, banyada per la rosada divina, s’encén, dreça els pètals i presumeix davant d’un sol que acaba d’alçar-se; que tenia unes celles que eren ben bé com els cordons negres que, per penjar-se les creus i els penjolls, compren ara les nostres noies als venedors russos que recorren els pobles carregats de caixes, unes celles que s’arquejaven harmonioses com si volguessin reflectir-se en els ulls clars; deia que tenia una boqueta que feia salivar el jovent quan se la mirava, perquè semblava que estigués feta per entonar cants de rossinyol, i que tenia uns cabells negres com una ala de corb i suaus com el lli més jove (aleshores les nostres noies encara no s’hi feien trenes entrelligades amb cintes de colors bonics i llampants), que li queien en rínxols rebecs sobre un vestit amb brodats d’or. Ep, que el Senyor no em deixi cantar ni un sol al·leluia més al cor si no li faria ara mateix un petó, per més que la blancúria ja s’obri pas en el vell bosc que em cobreix la coroneta, i per més que porti la dona sempre enganxada com una paparra. Vaja, que quan un xicot i una mossa viuen l’un a prop de l’altra… ja sabeu què acaba passant. De vegades, a trenc d’alba, encara es veien les petjades de les sabatetes vermelles, al lloc on la Pidorka havia conversat amb en Petró. En Korj encara no havia tingut cap mal pensament quan, una vegada (i ara ja es veu que va ser cosa del dimoni i de ningú més), a en Petró, sense haver fet una mirada al cancell, se li va acudir plantar un petó als llavis rosats de la cosaca amb tota l’ànima, que diuen; i el mateix dimoni (que vegi la santa creu en somnis, el fill de gossa!) va fer que el vell ximple obrís la porta de casa. En Korj va quedar palplantat, amb la boca esbatanada i la mà a la porta. Feia l’efecte que aquell maleït petó l’havia deixat ben esbalaït. Li va semblar més fort que la garrotada contra la paret amb què els nostres pagesos acostumen a espantar els mals esperits quan no tenen a mà el mosquetó i la pólvora.

Quan va tornar en si va despenjar el fuet del seu avi, i ja es disposava a assotar l’esquena al pobre Petró quan va aparèixer de no se sap on l’Ivàs, el germà petit de la Pidorka, de sis anys, i tot espantat va aferrar-se a les cames de son pare cridant: «Pare, pare! No peguis en Petró!». Què volíeu que fes? Un pare no té el cor de pedra: va penjar el fuet al seu lloc i va treure en Petró de casa tranquil·lament. «Si mai tornes a aparèixer per casa, encara que sigui a sota les finestres… Petró, escolta’m bé: Déu sap que et quedaràs sense bigotis i que jo no seré en Terenti Korj si aquest ble de cabells teu, que ja és prou llarg perquè te’l cargolis dos cops a l’orella, no s’acomiada de la teva coroneta!» Havent dit això, va clavar-li un lleuger clatellot i en Petró va volar a terra sense veure gaire res. Vet aquí com van acabar els petons! Els nostres enamorats van quedar afligits. I llavors pel poble va córrer el rumor que un polonès havia agafat el costum de passar per casa d’en Korj. Anava amb brodats d’or, bigotis, sabre, esperons i les butxaques que li dringaven com la bosseta que en Taràs, un dels nostres diaques, passava cada dia per l’església. Bé, ja sabem per què algú va a veure un pare que té una filla de celles negres. Vet aquí que un dia la Pidorka, feta un mar de llàgrimes, es va abraçar a son germà, l’Ivàs: «Ivàs, estimat, amor meu! Ves a veure en Petró com la fletxa que tira l’arc, tresor del meu cor; explica-l’hi tot: que estimaria els seus ulls marrons, que li besaria la carona blanca, però que el destí no m’ho permet. Quants mocadors he deixat xops de llàgrimes amargues. Quina angoixa. Quin neguit al cor. I l’enemic és mon pare: m’obliga a casar-me amb un polonès que no m’estimo. Digue-li que ja preparen el casori, però que no hi haurà música. Que sonaran els cants dels diaques en lloc de mandoles i flautes. Que no sortiré a ballar amb el meu marit, que m’hi trauran. Que casa meva serà molt fosca: feta de fusta d’auró, a la teulada tindrà una creu en lloc d’una xemeneia!»

Mentre l’innocent infant li xiuxiuejava les paraules de la Pidorka, en Petró se l’escoltava immòbil, semblava petrificat. «I jo, desgraciat de mi, que pensava anar-me’n a Crimea i a Turquia a guanyar-hi or guerrejant, i després venir a buscar-te amb el botí, bonica meva. I no podrà ser. Ens han fet mal d’ull. Però jo també tindré un casament, colometa meva: ara, no hi haurà pas diaques. Un corb negre grallarà en lloc d’un popa. Un camp ras serà casa meva, un núvol blavós serà la meva teulada; una àliga em picotejarà els ulls; la pluja m’amararà els ossos de cosac i un remolí me’ls eixugarà. Però què he de fer? Contra qui? A qui m’he de queixar? Si ja està clar que Déu vol que em mori, doncs em moriré!». I se’n va anar directe a la taverna.

La tieta del meu difunt avi es va estranyar una mica de veure en Petró a la taverna, sobretot a unes hores en què tot home de bé era a oir les matines. I se’l va mirar amb uns ulls com unes taronges quan li va demanar una gerra de terrissa que era grossa gairebé com mitja galleda. Però el pobre home havia tingut mala pensada d’ofegar així les penes. El vodka li punxava a la llengua com les ortigues, i se li feia més amarg que el donzell. Va esberlar la gerra contra terra.

—Ja n’hi ha prou de lamentar-te, cosac! —va tronar-li una veu de baix al darrere.

Es va girar. Era en Bassavriuk! Quina carota que tenia! Uns cabells que semblaven cerres i uns ulls de bou!

—Ja sé què et cal: això! —i, amb un somriure diabòlic, va fer dringar un portamonedes de pell que duia cenyit a la cintura.